Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. colla
veure  2. colla
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. COLLA f.
|| 1. Parella; conjunt de dues persones o coses que estan o treballen juntes; cast. pareja. Al portal prenien totes les colles [de bastaixos] y les feyen anar a descarregar ha la dressana, Ardits, v, 285 (a. 1581). Baten ab collas que cada colla és un home y bèstia,... y porten en casa una càrrega de blat per cada colla, Agustí Secr. 81 vo. Llevat d'unes poques colles d'enamorats, Roq. 26. Una colla de coloms: parella de coloms mascle i femella (Mall., Men.). Una colla de cans: parella de cans que viuen junts i solen anar a caçar plegats (Mall., Men.); cast. traílla. Colla de botons: conjunt de dos botons units per una cadeneta que serveix per a embotonar el puny (Mall.); cast. gemelo.
|| 2. Conjunt de persones o animals que fan plegats una feina determinada (or., occ., val., eiv.); cast. cuadrilla, brigada (d'homes); yunta (de bísties). «La colla d'era»: els tres o quatre animals que treballen plegats en la batuda (occ., val.). «Una colla de segadors» (or., occ., val.) o «de garbers» (Urgell) «La colla de les eugues»: l'eugassada d'un poble, que es mena a la muntanya a péixer en l'estiu (Andorra, Pallars). Colla de castells: conjunt d'homes i nens que formen la totalitat d'elements necessaris per a fer els castells dels «xiquets de Valls» (l'enxaneta, aixecador, gralla, timbals, etc.).
|| 3. Conjunt de persones aplegades deliberadament per a un fi; per extensió, conjunt d'animals o coses, grup, estol (or., occ., val., men.); cast. grupo. «Mira quina colla de gent que ve!»«Anàvem una colla a berenar a la masia». «Ha passat una colla de noies». Era el més discutidor de la colla, Vilanova Obres, iv, 108. Aquesta colla de brètols m'han insultat, Vilanova Obres, xi, 27. Com una colla de càndies bacants a l'entorn d'una mena de Baccus, Víct. Cat., Ombr. 55. Esser de la colla: pertànyer al grup de què es parla.
|| 4. Corda llarga on van lligades les nanses en els calaments d'aquestes en gran nombre (Vilan. i G.).
|| 5. Tascó, peça que ficada entre altres dues serveix per a fer forta la unió entre elles (pir-or., or.). Colla de l'arada: el tascó que va entre la cua del dental i l'esteva. Colles de l'aixada o d'altra eina: tascons que es posen entre el ferro de l'eina i el mànec per evitar que aquest s'afluixi i es separi (Vallespir, Empordà, Garrotxa). «Perquè no m'escapi la destral, me cal posar-hi tres colles».
    Fon.:
kɔ́ʎə (Rosselló, Vallespir, Empordà, Vallès, Barc., Tarr., Bal.); kɔ́ʎɛ (Ll., Gandesa, Falset, Alcoi, Maó); kɔ́ʎa (Andorra, Esterri, Calasseit, Tortosa, Morella, Maestr., Cast., Val.); kɔ́ʎɔ (Al.).
    Etim.:
del llatí cōpŭla, ‘unió’, ‘lligam’, amb contaminació de coll.

2. COLLA f.
|| 1. ant. Instrument de tortura per a obligar els presos a declarar llurs delictes. Lo jutge, faent-lo metre a la colla, li féu donar alguns trets de corda ab voler de fer-li confessar, Decam. i, 159.
|| 2. Embat favorable a la sortida de les embarcacions; cast. colla. És mot que duen la major part dels diccionaris catalans, però tal vegada aquesta accepció no sigui gaire catalana.
|| 3. Estar a la colla: estar una embarcació aparellada i desamarrada, a punt de fer-se a la vela; cast. estar a la colla. La nau estava a la colla, e els fadrins en la lama, e el notxer pensà de saludar; e com hach saludat, manà fer la vela, e tantost la nau féu vela, Muntaner Cròn., c. 95.
|| 4. Estar a la colla: estar llest, a punt de dur a terme una empresa, un treball, etc. (Ciutadella); cast. estar listo.
|| 5. Prendre llarga colla: emprendre un viatge llarg, una gran voltera (ant.). Vós fets la via de Sibilia per recollir-vos là e anar-vos en Roma, e és-nos greu per tal com veem a vós massa gran treball e molts perills en pendre tan longa colla, perque us consellam e us pregam que vós vos en vingats per terra, doc. a. 1381 (Rubió Docs. Cult. ii, 243).
    Fon.:
əstá lə kɔ̞́ʎə (Ciutadella).
    Etim.:
derivat postverbal de collar art. 3. Manuel de Montoliu tractà de l'etimologia d'aquest mot (BDC, i, 38-42) suposant que en el text de Muntaner calia llegir col·la i no colla. Tota la seva argumentació és infundada, com ho prova l'existència de colla pronunciat kɔ̞́ʎə en el llenguatge viu.