Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. comú
veure  2. comú
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. COMÚ, -UNA adj. i subst. m. i f.
I. Compartit per dos o més a la vegada; cast. común. Són començaments comuns a tots los corses elementals, Llull Felix, pt. vi, c. 4. Posà's en loch comú, hon tots se poguesen acostar a sa senyoria, Villena Vita Chr., c. 270. En la paret comuna qui les cases partia, Alegre Transf. 28. L'ayre és comú a cascú e circunde los nostres corsos, Albert G., Ques. 50 v.oAgermanats per sa comuna desgràcia, Roq. 17. Persona comuna (ant.): cadascuna de les persones designades per les parts litigants per a resoldre el litigi. Perque a home se cové esser persona comuna, e fembra no's cové a esser comuna en judici, Llull Arbre Sc. i, 79. Hi fo lo dit don Joan Manuel, lo qual lo dit rey de Castella ordenà per part de la dita reyna, e lo dit infant en Pere ordenat per part nostra en los dits affers, axí com a persones communes, Pere IV, Cròn. 93. Nom comú: el que s'aplica a tots els objectes que formen una classe o gènere, a diferència del nom propi, que només s'aplica a un individu. De comú acord: amb acord pres igualment per dues o més persones. Fer causa comuna amb qualcú: adherir-se a la causa que ell defensa. Divisor comú de dues o més quantitats: nombre que està contingut en les dites quantitats un nombre exacte de vegades. Múltiple comú de dues o més quantitats: la quantitat que les conté a totes un nombre exacte de vegades. Lloc comú: tòpic. En comú: plegats, conjuntament. E puys que menjen tots en comú, doc. a. 1400 (Col. Bof. xli). De las peregrinacions que fan en comú centenars de persones, Genís Quadros 157.
II. || 1. Pertanyent a la majoria o a tothom; cast. común. Los béns temporals foren comuns sens altra especialitat, Llull Gentil 361. Que per la fama cumuna ne altre, negú no pugue esser portat a turment, doc. a. 1337 (Priv. Ordin. Valls Pir. 223). Que les metés en presons comunes, Muntaner Cròn., c. 113. Per mantenir bé comú, a lur rey se rebellauen, Turmeda Diuis. 18. En lo regne de Ethiopia no sabien què era matrimoni, ans eren entre ells les fembres comunes, Tirant, c. 394. Per què'm vedau les aygues? No són elles comunes com l'ayre y lo sol?, Alegre Transf. 41 bis. Un peix a comuna veu apellat Balena, Rúbr. Bruniquer, v, 15. Sentit comú: facultat atribuïda a la generalitat de la gent, de discernir raonablement les coses. Fembra comuna (ant.): prostituta. Se féu comuna en lo publich, Spill 7836. A les fembres àvols e comunes diu hom que són bones dones, Genebreda Cons. 93 En comú: en general, en conjunt. Observe los accidents de les parts de la oració en comú, Ordin. Univ. 1629, fol 77. A mi no'm mataràs.—Jo parlo en comú.—Tu parlavas per mi, Vilanova Obres, xi, 253.
|| 2. Que no s'alça per damunt el nivell ordinari; que es troba freqüentment; cast. común. 120 pavesos comuns, doc. a. 1419 (Bofarull Mar. 99). Vayent la sua bona habilitat no tant solament en letre comuna però també en letra gòtiga, doc. a. 1585 (Hist. Sóller, i, 714). Es barret era a Mallorca un moble molt comú, Ignor. 59.
|| 3. Vulgar, ordinari, grosser; cast. común, basto. Tres cadires per lo altar major, de fust, comunes, doc. a. 1673 (Hist. Sóller, ii, 869). Una levita llarga y fonada de panyo comú, Maura Aygof 8. Un capell de paumes molt comunes, Roq. 47. «Es un home molt comú»: molt grosser de comport o de parlar (Mall., Men.).
|| 4. Planer de tracte, afable amb tothom (Mall.); cast. llano.
III. (substantivat) m.
|| 1. La gran majoria; cast. común. «A la dita del comú, X és un lladre».
|| 2. Conjunt de persones que formen societat; cast. común. «El comú de capellans»: el conjunt de sacerdots d'una església, parròquia, etc. Safareig de comú: el safareig on podien anar a rentar la roba tots els veïns del poble (Empordà). Que li sia feyta messió del comú de tots los dits ferrers, doc. a. 1298 (Col. Bof. xl, 24). Humilment suppliquen los jurats e Comú dels pescadors de la vostra albufera, doc. a. 1393 (Col. Bof. xli). Los hagueren de soterrar dels béns del comú, Eximplis, i, 252. Especialment: a) Municipi; conjunt de veïns d'una població, representat per l'ajuntament; cast. comuna. El comun de Luca no'ns volia fer resposta, doc. a. 1309 (Finke Acta Ar. 525). Entre lo comú de Pisa e lo senyor infant, Muntaner Cròn., c. 277.
|| 3. Conjunt de béns del municipi, i impost extraordinari que es feia pagar per augmentar-los en cas de necessitat (en l'antiga organització municipal de Tortosa i Lleida). Totes hores qu'els ciutadans se vullen o mester los sia, poden fer comú o comuns, e aquells fer tota lur voluntat... Si per auentura aquels comuners qui seran elets al comú a leuar no volran o no poran penyorar alguns dels ciutadans, aquels qui no volen pagar lo Comú, los altres ciutadans... deuen anar ab ells et ajudar a fer aquesta penyora, Cost. Tort. I, i, 18.
|| 4. Conjunt de terrenys pertanyents al municipi (Tortosa).
|| 5. Lloc excusat on es fan les defecacions (Tortosa, Morella, Val., Mall., Men.); cast. retrete.
|| 6. Ofici general dels sants que no en tenen de particular; cast. común.
IV. (substantivat) f., Comuna:
|| 1. ant. Conjunt, totalitat de persones; cast. conjunto. Puys solament en lur comuna n'he trobat una, Spill 16125.
|| 2. Conjunt de persones que viuen en societat; cast. comunidad. Les comunes dels canonges ne dels monges ne de les deuotes, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 305).Fer comuna: viure algunes persones plegades a una mateixa casa, contribuint a les despeses per parts iguals; cast. hacer escote. Tots los estudiants de la meva comuna vàrem agafar la capa y lo barret, Genís Quadros 12. Patrona d'una comuna d'estudiants, Ruyra Parada 122. Especialment: a) Municipi; conjunt de veïns d'una població representat per l'ajuntament; cast. comuna, municipio. Dix que los missatges anassen per les comunes espiant qual comuna ha tort contra l'altra, Llull Blanq., c. 95. 5. Serà enganat tostemps ell e tots los reys qui en les Comunes se fiaran, Muntaner Cròn., c. 283. Ab les fustes del Papa, de l'Emperador e de totes les comunes qui offert li hauien valença, Tirant, c. 99.
|| 3. Terreny pertanyent a tots els veïns d'una població (Mall.); cast. alijar, monte comunal. La propietat dita la Mola qui serveix per comunes dels habitadors de la dita vila, doc. a. 1684 (Hist. Sóller, i, 775).
|| 4. Casa consistorial (Ross., Conflent).
|| 5. Lloc excusat on se fan les defecacions (Puigcerdà, Bagà, Plana de Vic, Solsona, Cardona, Pla de Bages, Vallès, Barc., Vendrell); cast. excusado, retrete. Escombren la sala, cuina, eixida, comuna, pastador, Scriptorium febrer 1925.
|| 6. Femta humana extreta de la bassa (Llofriu, Gandesa, Tortosa); cast. estiércol. «Portar comuna a l'hort»: femar-lo (Llofriu).
    Refr.
—a) «Lo que és del comú, no és de ningú» (Maestrat, Mall., Men.); «Qui fa bé al comú, no el fa a ningú»; «Qui serveix al comú, no serveix a ningú» (Cat, Val., Bal.); «Qui serveix al comú, serveix a tots i a ningú» (Mall.).—b) «Qui parla en comú, no parla amb ningú»; «Qui parla en comú, no agravia ningú».—c) «Contra el comú, no guanyaràs tu» (Val.).
    Fon.:
kumú (pir-or., or., Sóller, Inca, Men., Eiv.); komú (occ., val., Palma).
    Intens.
pejor. (en l'acc. II || 3): comunot.
    Etim.:
del llatí commūne, mat. sign.

2. COMÚ m.
Volum, grandor d'un cos (Olot, Mall., Men.); cast. bulto, volumen. «Aixís com els altres anys en menjàvem comú de dues lliures, era no en podem menjar sinó comú d'una» (Olot). Fer comú: ocupar més o menys quantitat d'espai (Mall., Men.). No fer comú a sa terra: esser molt baix, molt més petit del que pertoca (Mall.). Se'n va a dur es cabdells, i no n'havia vists tants mai: feien es comú d'una muntanya, Alcover Rond. ii, 152.
    Etim.:
probablement deformació popular de cúmul, produïda per la influència de l'adjectiu comú (Cfr. Spitzer Kat. Etym. 12, qui dóna informació catalana abundosa, però no endevina l'etimologia).