Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  confondre
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CONFONDRE v. tr.: cast. confundir.
I. || 1. Reunir, mesclar dues o més coses de manera que no es poden distingir les unes de les altres. D'es dos cors se confonen es bategs, Aguiló Poes 75. Les timbes de l'alta serra vestides estan de blau, y lluny ab lo cel confonen los alterosos penyals, Costa Poes. 8.
|| 2. Prendre una persona o cosa per una altra, equivocar-se en la identificació. Aquests xarumbos qu'alguns confonen amb so such de rehim, Roq. 15.
II. || 1. Torbar, desbaratar una persona o cosa, reduint-la a la impotència, al no-res. Lo gra del forment qui mor sots la terra se confon e's destroheix, Llull Felix, pt viii, c. 24. Déu uos confona perque ara deits tals paraules, Jaume I, Cròn. 27. Ab la ajuda de Deus, los confondrem tots ab aquestes XXII galees, Muntaner Cròn., c. 133. Opi engrosseix e confon la vista, Cauliach Coll., 2, 2a, 2. Especialment: a) Desconcertar en la discussió, deixar sense saber què dir Y'l teu escusar-te nos par que't confona, Passi cobles 24.—b) Avergonyir, deixar sense saber què dir per excés d'humiliació. Aprèn dins casa quin deus esser defora per tal que la costuma mala de casa no't confona soptosament defora, Eximenis II Reg., c. 49. Ressentida mis Fanny..., volia replicar, confondre'l, Pons Com an., 127.—c) refl. Fondre's, desfer-se (en excuses, en compliments, etc.).
    Fon.:
kuɱfóndɾə (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); koɱfóndɾe (occ., val.); koɱfóndɾə (mall.).
    Conjug.:
segons el model de fondre.
    Etim.:
del llatí confŭndĕre, mat. sign.