Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  consonant
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CONSONANT cast. consonante.
I. adj. Que consona. Consonant és a rahó que de nos mateix prompta justícia mostrem, Ordin. Palat. 159. Aquells los bruts esquiven perills, y cerquen plahers, fan nius, y moltes altres coses consonants a rahó, Metge Somni, i. Estar una cosa al consonant: estar conforme (val.).
II. f. Fonema de menys ressonància que els vocàlics, el qual no pot constituir el nucli d'una síl·laba; la lletra que el representa. Mostraren-se donches set sinch vegades vocals e consonants, Febrer Par. xviii, 89. Ab aquell estorb dels tartamuts quan se topan ab una consonant rebeca, Pons Auca 149.
III. m. Mot que consona amb un altre, o sia, que té la mateixa terminació que aquest des de la vocal forta. Hagueren dit es qui veyan | qu'era de versos tan pròdig, | que sempre dins sa butxaca | consonants ey duya en orri, Aguiló Poes. 170. Força del consonant: necessitat d'emprar en el vers una paraula que consona amb una altra, encara que no sigui apropiada al concepte.
    Fon.:
kunsunán (pir-or., or.); konsonán (occ., val.); konsonánt (val., mall.).
    Etim.:
del llatí consŏnante, mat. sign.