Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. cor
veure  2. cor
veure  3. cor
veure  4. cor
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. COR m.: cast. corazón.
I. || 1. Víscera musculosa, de forma de con invertit, situada en els pits de l'home i de molts animals i que és el centre i principal agent de la circulació de la sang. Altres digueren que'l loch e cadira de la ànima eren en lo cor, Metge Somni, i. Ales del cor: les aurícules o cavitats superiors del cor. Boca del cor: la part central de l'epigastri. Donar el cor un salt: fer un batec agitat per haver rebut una impressió forta. Un paper havia entrat com sageta per sota la porta. El cor li donà un salt. S'aixecà corrents i aplegà el paper, Oller Pap. viii Caure el cor o fondre's el cor a qualcú: sentir-se molt dèbil, defallir. «El cor me cau, estic mort de fam». «Cara de rosa encarnada, | ¿voleu prendre lo que us don? | que tenc es cor que se fon | de tenir sa mà allargada» (cançó pop. Mall.). En el mateix sentit es diu tenir el cor prim (Mall.), tenir mal de cor (Cat., Bal.), venir el cor a un fil (Bal.). En havent dinat tots los estudiants li cauen en basca sota la taula, de mal de cor, Vilanova Obres, xi, 152. Tenir cor agre: patir d'acidesa de ventrell (Cat.). (V. coragre). Fer tec-tec el cor: bategar agitadament el cor a conseqüència d'una por intensa o d'una emoció forta. «El cor me fa tec-tec» (i humorísticament, «es tec-tec me fa cor», Mall., Men.). Cor espatllat: malaltia de l'estòmac, que els saludadors curen sotmetent el malalt a un tractament que consisteix a posar-se ben dret, peus junts, i fer-li ajuntar les mans (amb els braços ben estesos cap envant) procurant que les puntes dels dits d'una mà no s'avinguin amb els de l'altra; llavors li donen un cop al ventre amb el genoll, i una estrebada als braços per posar-li les mans encara més juntes; aleshores, segons ells diuen, ja està guarit (Vall d'Àneu).
|| 2. Objecte que té figura de la dita víscera, o que li assembla. En la punta de l'espasa estaua un cor qui era de una peyra vermella, Llull Felix, pt. i, c. 1. Especialment: a) En el teler mecànic, mena de plat de superfície cònica, que a la part de dins duu marcat en relleu un petit dentat i porta collada a la part sortida la peça anomenada ungla (Labèrnia-S. Dicc.).—b) A certes màquines de filatura, un excèntric de forma triangular curvilínia calculat i deliniat geomètricament per al plegat del fil (Barc.).—c) Joia en forma de cor. Item sinch cors d'argent e una fulleta de argent, doc. a. 1410 (Alós Inv. 26).—d) Peça de confiteria, de pasta dolça, que té forma de cor (Mall.). Som anat... a donar el bon dia a Llorens, el qual... me ha regalat un cor de pasta real com la mà, doc. a. 1787 (Boll. Lul. xxv, 148).
|| 3. La part central i més íntima. Era el jou d'or que unia les terres ponentines, | i, cor de totes elles, com font del paradís, | los dava clares aigües a beure i argentines, Atlàntida, i. Del cor de la roca ratjà llet i mel, Colom Juven. 17. Especialment: a) El paratge més interior (d'una ciutat, d'una comarca, etc.). S'encaminà cap al cor de la montanya, Verdaguer Rond. 15. En els pobles del cor del Pirineu, Massó Croq. 39.—b) L espai de temps més rigorós d'una estació de l'any, de la nit, etc. Som an es cor de s'ivern, Alcover Cont. 10. D'un ramell que me'n donaren | florit al cor del Janer, Salvà Poes. 22. Vet-em aquí fora de casa, escapat furtivament, al bell cor de la nit, Ruyra Parada 23. Y teu és el darrer fruyt | que en el cor de l'hivernada | madura per a Nadal, Riber Sol ix. 10.—c) La part interior i més cèntrica de la soca d'un arbre. Devore si's vol les rames hi fulles, | la çoqua, los brots, lo cor hi raels, Proc. olives 446. Florit com és, lo sauguer no té cor, Verdaguer Betlem 53. Minats alguns [suros] per podridures que els convertien el cor en una massa groga i tova, Ruyra Pinya, i, 64.—d) La part central i més saborosa d'una síndria (Mall., Men.).—e) La part central d'una fruita, on hi ha els pinyols. Pren pomes agres e leva'ls lo cor, Robert Coch, fol 9.—f) Espigot de la dacsa, o sia, la panolla de blat de moro després de llevar-li el grans (Maestr., Eiv.).—g) El cànem que es treu net de l'operació de pentinar-lo (Mall.); cast. chorrón. Les tiretes no's pogueren rompre perque eren de cor de cànem cruu, Tirant, c. 64.—h) La part interior de la peça de sola gue ha estat adobada (Igualada).—i) La part interior i dura d'un tumor o gra (Mall., Men.)—j) La carn del braguer juntament amb la llet que s'hi congria (Mall.).—l) Là bolla de borres que forma el nucli interior d'una pilota de jugar (Val.).—m) Cor de llevat: tros de llevat que es treu d'un altre llevat quan fa el creixent la pasta, i que serveix per fer cataplasmes per al mal de ventre de les criatures (Lluçanès).—n) Centre del cos del llaüt, on hi ha el banc, la primola i els medissos reis (Mora d'Ebre).
II. || 1. El cor humà com a centre del sentiment interior. En son cor o dins son cor: interiorment, sense manifestació externa. Lo damunt dit infant En Jaume, yrat e dolent en son cor, hagué oyr la missa ab la infanta, Pere IV, Cròn. 32. Per que's vulla que sia, yo m'o tindré dins mon cor, però si gosau dir yo no sia millor caualler que vós, yo us offir batalla, Tirant, c. 100. A ella li desplagué molt e dins son cor ne hagué gran desplaer, Tomic Hist. 94. Sens badar boca conversa dins son cor, Picó Engl. 40. Obrir el cor a qualcú: manifestar-li els secrets o intimitats pròpies. Ell li obrí enterament son cor pera aconsolar-se, Lacavalleria Gazoph. De cor, o de bon cor, o de tot cor, o a cor dolç: amb sinceritat, amb vertader impuls interior. Deuotament a Déu pregau de cor ab gran deuoció, Cançon. Nadal. Ella l'hauria perdonat de tan bon cor!, Querol Her. cab. 25. Les obres de pietat que no es fan a cor dolç són encens per al dimoni, Ruyra Pinya, ii, 135. Cor obert: esperit franc, sense secrets. Eixir o sortir del cor (una cosa): esser feta amb sinceritat, provenir d'impuls vertader interior. Anar amb el cor damunt la mà (o a la mà): obrar amb sinceritat, sense dissimul ni secrets. Jo sóc una pobra... però vaig amb el cor a la mà, tinc la meva dignitat i no vull que juguin amb els meus sentiments, Oller Pap. x. Alçar el cor a Déu: elevar l'esperit a Déu. Tenir el cor negre: tenir mals pressentiments. Dir el cor una cosa: avisar-ne prèviament, per pressentiment. Lo cor me diu que vindrà dia en que tot s'apariarà, Briz Lo Coronel d'Anjou, 70 (ap. Balari Dicc.). «El cor ja m'ho deia!»«El cor no ment», o «El cor no enganya»: es diu per expressar el valor dels pressentiments. De cor i pensa, o de cor a pensa: sense reflexionar; per simple impuls sentimental (Barc., Pineda).
|| 2. El cor humà com a centre dels afectes i passions i del sentiment moral. Lo qual [Evast] fo bell de persona e noble de cor, Llull Blanq., c. 1. Perque puga star ab lo cor reposat de moltas cosas, doc. a. 1508 (Boll. Lul. x, 316). Posau vostre cor en aquest cavaller, Comalada Pierres Prov. 17. Vós de mon cor seríeu robadora, Canigó, c. 2. Amb el cor ple de l'esperança d'una vida que semblava inacabable, Ruyra Parada, 12. Bon cor: esperit inclinat a fer bé als altres. Cor tendre (Cat., Val., Bal.) o cor petit (Empordà): esperit excessivament sensible a l'amor, a la compassió, etc. Mal cor, o cor dur, o cor de bronze, o de ferro, o de penya, o de roca, o de tigre, o de turc (Mall.): esperit insensible a l'amor o a la pietat. Si tant és... que en Pere aja tan cruel e tan dur cor que per totes estes coses no pusca plorar, Llull Cont. 344, 20. Faltava que se ablanís es cor de bronso, doc. a. 1535 (Hist. Sóller, ii, 606). Aqueix mal cor tindries?, Vilanova Obres, xi, 40. No tenir cor: esser dur de sentiments, poc o gens sensible a l'amor o a la pietat. Esser tot cor: esser molt sensible; tenir notable predomini de la sensibilitat damunt la raó. La donzella, tota cor, massa als jovenets escolta, Poncelles mall. 6. Tenir el cor prim: estar molt trist (Mall.). Tenir el cor alt: estar alçurat, molt irritat (Manacor). Omplir el cor: donar plena satisfacció als desitjos o afeccions d'una persona. Partir o trencar el cor o travessar el cor: commoure molt de pena o pietat. Tot era menergia, llagrimetes y suspirs que se li partia el cor a hú, Rond. de R. Val. 39. Arribar al cor: commoure vivament. Toca-la, noy, m'has arribat al cor, Vilanova Obres, xi, 55. Fer cor fort: esforçar-se a cobrar coratge. Germana y marit se rellevaven davant la malalta ben sovint per córrer a vessar les llàgrimes retingudes i entrar de nou fent el cor fort a parlar amb forçada rialleta de les excel·lències del nen, Oller Pap. xvii. Donar-se mal cor: afligir-se, anguniar-se. E axí, muller, no us donets mal cor, que tots los fets del Messias tots són vera alegria de cor, Pere Pasqual, Obres, i, 59. Estar en mal cor: estar afligit, anguniós. Per ara no sé què dir, emperò perque no stigau en mal cor de cosa ninguna, faré aquesta [letra], doc. a. 1507 (Boll. Lul. x, 315).Fer cor agre: desplaure, disgustar fondament. Tenir el cor tancat: tenir un dolor intens i concentrat, que no es pot esbravar amb plors (Mall.). Fer un cop de cor: obrar per impulsos sentimentals envers el proisme (Empordà). No cabre el cor en el pit: estar intensament emocionat. Ballar (o botar, o saltar) el cor: estar extremadament alegre. Cor què vols, cor què desitges (o Boca què vols, cor què desitges): amb completa satisfacció dels desitjos i amb tota la comoditat imaginable. Fill únic de pare i mare, el portaren cor que vols, cor que desitges, mentres fou petitet, Víct. Cat., Ombr. 52. Estar com el cor de Sant Jordí: estar a pler, en completa pau espiritual (Eiv.).
|| 3. El cor humà com a centre de la voluntat i sinònim de ‘intenció’. Sapiats que és son cor e sa uoluntat que per re del món no partesca d'aquí, Jaume I, Cròn. 77. Com haguessen trobat bé disposat lo cor del rey Amalarich, Boades Feyts 63. De singular premi és merexedor..., car ab verdader cor e sens frau negú tostemps les batalles ha fetes, Tirant, c. 203. Per cor (de fer una cosa): amb intenció, per tal de fer una cosa. Que lo dit bestiar hic pas per cor e uolentat de menar-lo en altre loch, doc. a. 1372 (arx. mun. de Barc.). La dita senyora dins lo dit monestir on se romàs per cor de fer-se monja, doc. a. 1460 (Col. Bof. xxvi, 28). Com Rotlan fou deuant la ciutat ell se attendà aqui per cor de hauer la ciutat, Tomic Hist. 68. Tenir (o haver) en cor o a cor una cosa: tenir-ne intenció. Quant Déus uos donarà aquest regne que hauets en cor de conquerir, Jaume I, Cròn. 52. Guardats-vos que en açò hajats aquella diligència que's pertany, com sia cosa que sobiranament tingam a cor, doc. a. 1403 (Anuari IEC, v, 519). Si vós havets a cor que yo dón aquests diners a ell o que'ls trameta a vós, doc. a. 1414 (Roca Medic. 75). E que auisàs... al senyor de Malvehí de tot lo que'ls turchs tenien al cor de fer, Tirant, c. 134. Posar-se en cor una cosa: proposar-se-la, prendre el determini de fer-la. En Pere d'Aragó, per honor de la regina sa muller e de sos fills, se posà en cor que aquelles morts venjà, Muntaner Cròn., c. 35. Esser a cor (ant.): esser la intenció, esser volgut. Fem-vos saber que açò ens és fort a cor, doc. a. 1315 (Capmany Mem. ii, 74).Seguir amb el cor: seguir sense reserves. Vos dich: que ab cors e ab haver e ab nostres infants e ab tot ço que hagam en aquest món, som apparellats de seguir la vostra voluntat per tots temps, Desclot Cròn., c. 167. Anar (o anar-se'n) el cor a una cosa: tenir-ne desig, voler-la amb vehemència. Lo senyor rey era tant escalfat contra los sarrahins, que en res d'açò no li anava lo cor, Muntaner Cròn., c. 55. Contra cor (o a contracor): contra el voler o la inclinació de qualcú. Aytals hòmens van al fet de les armes contra lur cor, Eximenis, XII Crestià, c. 225. Estar en dos cors: estar perplex, indecís entre dos determinis a prendre. E estant axí en dos cors si partiríem o no, finalment aquella nit anam a Figueres, Pere IV, Cròn. 184. Complir lo seu cor: fer la seva voluntat o intenció. Ara han lo seu cor complit puig mort l'an a gran vilania, Cobles de la Passió (ap. Aguiló Dicc.). Posar (o metre) en el cor: inspirar, posar en voluntat. Que cascun se tenga per tengut de fer lexa en son testament segons Déu li metrà en son cor, doc. a. 1394 (Col. Bof. xli). Fer un braç i un cor amb un altre: anar units en l'opinió i en l'obrar. Que en aquest cas la ciutat de Barcelona faça un braç e un cor ab la dita ciutat de València, doc. a. 1391 (Menéndez Pelayo, Heter. i, 785).
|| 4. El cor humà com a centre de la força de l'ànima. Esser alt de cor: esser molt valent, no tenir por. Les gents de Cathalunya e de Aragó viuen pus alts de cor com se veuen poblats axí a lur guisa; e nul hom no pot esser bo d'armes si no és alt de cor, Muntaner Cròn., c. 20. Agafar cor: cobrar coratge. Hem d'agafar cor, féu en Ramon mirant a la Nor com si ja's temés que hi pendria cartes, Genís Mercè, 181 (ap. Balari Dicc.). Eixamplar el cor: alliberar de la por o de l'opressió d'esperit. Donar cor: donar valor, fer perdre la por. Cor de lleó: home valerós. Cor de gallina: home covard, pusil·lànime. Bastar el cor (o bastar cor) per a fer alguna cosa: tenir valor o coratge suficient. E si lauores les uolgués deffendre les pogra ben deffendre, que la ost li acorria; e no li bastà son cor que's metés bé sobre els, Jaume I, Cròn. 156. Tenir cor, veure's amb cor, o donar-se amb cor de fer una cosa: tenir valor, sentir-se capaç de fer-la. Lo qui vol aconseguir la gòria de paradís li és bé mester que tinga cor e ardiment en batallar contra lo món e la carn, Tirant, c. 166. Se hagué de exir del aposento y me digué que no tenia cor pera véurer-la patir tant, Canyelles Descr. 377. Ventura que tinch cor de guanyar a aquexos dos tabernacles!, Vilanova Obres, xi, 233. Que et dónes en cor de pujar? Penya Mos. iii, 200. Caure les ales del cor a qualcú: fugir-li el valor, la força d'esperit. Caure el cor dins sa panxa: desaparèixer a qualcú el coratge (Men.). Fer cor: donar força (física i moral). «Els fesols fan més cor que la verdura» (Pineda, Empordà). Agafar cor: adquirir força per l'alimentació (Empordà). M'apariaren una fruita per agafar una mica de cor, que ja'm convenia, Pous Empord. 171. Fer el cor fort: sobreposarse a les adversitats o perills amb la força de la voluntat. En Ramon Folch va faer molt lo cor fort, Boades Feyts 365. Profundament afectada pel que havia passat, procurava debades fer cor fort i ofegar el sentiment, Oller Pap., c. 8. Tenir un cor com la Seu: esser molt coratjós (Mall., Val.). Tenir el cor dins un puny (Mall., Val.). o tenir el cor amb un fil (Mall., Val.), o tenir el cor com una llentia (Mall.): estar molt temorec, carregat de por.
|| 5. El cor humà com a centre suposat de les facultats intel·lectuals, i especialment: a) La memòria. Venir una cosa al cor: venir a la memòria, acudir al record (Mall.). Tenir una cosa sobre cor: tenir-la a la memòria, recordar-se'n (Mall.). Saber de cor: saber de memòria (Cat., Val., Bal.). «Saps la lliçó de cor, però no l'entens». «Un jove ha recitat de cor una poesia molt llarga». Se sabia ja de cor totes les històries y llegendes, Oller Rur. urb. 30. El Rei sap les Escriptures | i tots els llibres, de cor, Alcover Cap al tard.—b) L'enteniment. «Aqueixa criatura té molt bon cor» (Eiv.). «Si aquest al·lot té bon cor, que m'ho diga!» (Eiv.). Amb el cor adormit: quan algú, mig adormiscat, no es dóna compte del que fa (Borràs, ap. BSCC, xv, 244).
    Refr.
—a) «El cor net, i el cap dret»: es diu per recomanar puresa d'intencions (Cat., Val., Bal.).—b) «Cor dolç, llavis de sucre» (Olot).—c) «De l'abundància del cor parla la boca» (sentència d'origen bíblic, usual a totes les comarques entre gent lletraferida).—d) «Es cor no és traïdor»: es diu per donar entenent que els pressentiments solen indicar coses veres (Cat., Val., Bal.).—e) «Ves amb el cor damunt la mà, però no el te deixis robar»: recomana que no es dugui la sinceritat i la ingenuïtat a extrems que puguin esser perjudicials (Mall.).—f) «Si el cor fos d'acer, no el tombaria (o venceria) el diner» (Val., Mall.).—g) «El rosari en el coll, i el diable en el cor»: va contra els hipòcrites.—h) «Qui té el cor de perdiu, tot ho xerra, tot ho diu» (Mall.).—i) «Del cor li neix a Maria el filar»: es diu d'una cosa que li ve a qualcú del seu natural (Cat.).—j) «Cor ingrat, mal any el mat»; «Cor ingrat, llamp lo mat».—l) «Qui té cor piadós, se troba després afanós»: vol dir que l'excés de compassió pot dur disgusts a la persona compassiva (Alg.).—m) «Cor sense amor, jardí sense flor» (val. segons Borràs, BSCC, xiv, 90).—n) «Val més color (o vergonya) en la cara que dolor en el cor»: és millor arriscar-se a parlar que sofrir calladament (Val.). Passaré a dir-li lo que sent..., perque més val vergonya en la cara que dolor en lo cor, Rond. de R. val. 50.—o) «De cor amarg, mai boca dolça»: les penes fondes no es poden ocultar (Saura Dicc.).
    Fon.:
kɔ́ɾ (Prades, Fontpedrosa, Montlluís, Sallagosa, Puigcerdà, Ribes, Olot, Pobla de L., Camprodon, Blanes, Gir., Manresa, Granollers, Barc., Llavorsí, Isavarri, Sort, Vilaller, La Seu d'U., Organyà, Oliana, Tremp, Fraga, Balaguer, Artesa de S., Borges Bl., Tarr., Gandesa, Tortosa, Maestr., Llucena, Val., Sueca, Gandia, Alcoi, Pego, Elx, Mall., Eiv.); kɔ́r (Arbúcies, Men.); kɔ́ (Tamarit, Mall., Men.); kɔ́ɾt (Capmany, St. Hilari SC, Barc.); kɔ́ɾə (Arles, Custoges, Nohedes, La Jonquera, Agullana, St. Llorenç de Cerdans, pagesia d'Eivissa).
    Intens.:
—a) Augm.: coràs.—b) Dim.: coret, coretxo, coreu, coriu.—c) Pejor.: corot.
    Etim.:
del llatí cŏr. mat. sign.—L'única dificultat etimològica que presenta aquest vocable és la referent a la locució de cor en el sentit de ‘de memòria’. La correspoment locució espanyola de coro sembla a primera vista indicar un origen de chŏro, origen que ha estat defensat per H. Gavel fundant-se en la circumstància de cantar de memòria antigament en el cor (o chor) de les esglésies (cf. Hom. MP, i, 137-150). Però les seves raons no semblen prou fortes per a anul·lar l'etimologia de cŏrde, afavorida per les locucions francesa par cœur i anglesa by heart amb el mateix significat de ‘de memòria’ i pel fet comprovat d'usar-se en l'edat mitjana el mot llatí cŏr com a indícador del centre de la memòria i de la intel·ligència, segons diu Meyer-Lübke REW 2317 (cas que es repeteix en l'actual dialecte eivissenc, cf. el II || 5 d'aquest article). La forma espanyola de coro s'explica satisfactòriament per Tobler com un resultat d'etimologia popular per confusió del francès par cœur (< cŏr) amb par chœur (< chŏro).

2. COR (escrit també CHOR) m.: cast. coro.
|| 1. Conjunt de persones que es movien i dansaven rítmicament al so de les veus o dels instruments, especialment en el teatre antic.
|| 2. Conjunt de persones que canten. A cada corn de taula himnes entona | de donzelles un chor amb veu suau, Canigó, iii. Mentres la professó camina, lo chor canta, Serra Calend. folkl. 100. Cantar a cor: cantar tots junts. Així cent veus cantaven a chor sota el ramatge, Costa Trad. fant. 171.
|| 3. Conjunt dels àngels i sants del cel. Jhesús és, per ço que'l chor dels àngels e dels sancts de parays sia per eyl ordenat e complit, Llull, Lib. de Deu, pt. ii, c. 4. Com lo home és col·locat en lo cor dels sants àngels, Psaltiri. Especialment: a) Cadascuna de les categories en què els teòlegs consideren dividits els àngels.
|| 4. Lloc de l'església en el qual estan els cantors. Deu esser feyta així com capa de clergues que porten en Cor, Cost. Tort. I, ix, 3. En una història molt vella que de sancts se'n recita al cor de la seu de Gerona, Boades Feyts 32. «Jo estic tan neta d'amor | com l'església està de sants | i el cor de capellans | dia de festa major» (cançó pop. Mall.). Llibre de cor: cadascun dels grans llibres que estan posats al faristol del cor d'una església i en els quals llegeixen els cantors. Fa i calla, com el Sant Cristo de baix del cor: es diu d'una persona silenciosa però activa, que obra molt i parla poc (Mall.).
|| 5. Cant i recitació de les hores canòniques en comunitat. Especialment: a) Cadascuna de les dues bandes en què es divideix la comunitat per cantar o recitar les hores canòniques alternativament.
|| 6. met. Conjunt de gent que crida o s'exclama al mateix temps. A crits esmaltats ab renechs y a renechs amanits ab crits, escandellaven comptes ab l'avi... «Vaya!... Al butavantl...» esclafí 'l vell, desfent-se d'aquell chor de bruixas per a donar entrada a la Pepa, Pons Auca 244. A cor: cridant o exclamant tots junts. El senyor rector va entrar, després d'un «Ave Maria» degudament respost a chor, Massó Croq. 47.
|| 7. met. Conjunt de veus, i per extensió, de qualssevol sons que es senten al mateix temps. Fer cor: formar conjunt de veus o sons. A cor: sonant al mateix temps. Veus tristes de la fossa, veus dolces del bressol | fan chor ab lo feréstech rugit y udoladissa | ab què els boscatges ploren, Atlàntida v. De mil y mil de grills qui entonaven el chor august, Rosselló Many. 215. Els picadors entonaven a chor un violent repiqueteig sobre la robeta, Víct. Cat., Ombr. 54.
    Fon.:
kɔ́ɾ (pir-or., or., occ., val.); kɔ̞́ (mall., men.).
    Etim.:
del llatí chŏrus (< gr. χορóς), mat. sign. || 1.

3. COR m.
Mesura hebrea d'àrids, aquivalent aproximadament a 3'3 hectòlitres; cast. coro. En senyal d'arres | li feu present | no arres d'or, | d'ordi un cor | e mig contats | quinze argentats, Spill 13660.
    Etim.:
de l'hebr. kōr, mat. sign.

4. COR conj. ant.
Perquè; puix que; cast. porque. E cor a aquesta sciència demostratiua sien mester vocables escurs, Llull Gentil 4. Per ço cor li volch dar honor parlà primerament, Llull Cavall. 5 vo. E haguem-nos-en a leuar, cor aytans caualers hauia bé de dins o pus con nós hauíem de fora, Jaume I, Cròn. 16. Lo quart peccat fo sacrilegi, cor pres la cosa que li era vedada del loch sagrat, Serra Gèn. 9. Cor en aquest sentit és variant de car o quar, conjunció de la qual es poden veure explicats els usos sintàctics en l'art. car 2. Ací només farem indicació d'un ús especial de cor que apareix en alguns documents de la Catalunya ultrapirenenca en el segle XIII amb el significat de ‘més que, sinó’: Negú tauler o taulera no gaus metre en son forn cor X sostres de cayros e ll de teules, doc. a. 1285 de Perpinyà (RLR, iv, 362). Cascuna somada de sebes e d'ails, ab què no sia cor una dotzena sola, Lleuda de Puigcerdà, a. 1288 (RLR, iv, 504).
    Etim.:
del llatí quāre, mat. sign. (V. car, art. 2).