Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  corda
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CORDA f.: cast. cuerda.
I. Conjunt de dos o més cordons retorts, de cànem, espart, cotó, pita o altra matèria, i de gruix variable segons els usos a què es destina (lligar, penjar, estirar, pujar, etc.). Carga de cordes redones, Leuda Coll. 1249, 251. Totes serpeleres grosses e cordes grosses d'aver de pes, axí com són d'espart e de palma e de datilers, doc. a. 1284 (RLR, iv, 376). En l'altra mà tenc una corda on era ligat un ca, Llull Blanq., c. 79. Esta nit... se n'exí, e asogà's per huna corda, Desclot Cròn., c. 135. Tirant... féu senyal a la galera e ab una corda baxà en ella, Tirant, c. 100. Movent... una corda sens fi que fa córrer un cavall negre, Rosselló Many. 25. Corda cabrera: la que empren els pastors per anar a cercar i lligar les ovelles i cabres empenyalades i salvatges que s'amaguen pels cingles (Pollença): Homos... amb calsons amples y amb una corda cabrera passada p'es bras... partint... a aplegà ses auveyes sauvatjes, Ignor. 52. Corda esquellera: corda guarnida d'esquelles que serveix per a caçar guatlles al planter (Aguiló Dicc.). Corda garrotera o corda agarrotadora: la que serveix per a subjectar la carretada de garbes (Mall.). Cordes travadores: les que serveixen per a lligar els feixos en el bosc (Penedès). Corda de perxar: la corda gruixada que serveix per a lligar la perxa de les carretes (Puigcerdà). Corda d'eixinguerar: la destinada a unir el carro amb el jou per medi de l'eixinguer (Mall.). Corda del turment: la que s'emprava en les antigues presons per a lligar i suspendre els reus a qui s'havia de donar turment. Anà mestre Benet Sancho, fuster,... an els Càrcers reals per effecte de veure y mirar los aparells de la cambra dels turments ab los quals se turmenten los delats, ço és, la corda y curiola, doc. a. 1574 (Boll. Lul. vii, 67).Corda de penjat: la corda amb la qual s'havia penjat un reu, i a la qual s'atribuïa la virtut de portar la bona sort a qui la posseïa. Mudaren de habilitat, trayent altres instruments, un cedasset, moltes dents y una corda de penjat, doc. segle XVIII (Aguiló Dicc.). Corda assotadora: corda gruixada que per un cap va fermada a una estaca damunt la terrada del molí de vent, i per l'altre cap la fermen a l'antena per aturar el molí i poder envelar l'antena (Manacor). Corda de la campana: la que va lligada al batall o a la tramuja d'una campana i en esser estirada fa sonar aquesta. Amb fúria mou la corda del bronze ressonant, Collell Flor. 72. Corda sense nom: la corda de la campana d'un vaixell, que diuen els mariners que és l'única que no té un nom pròpiament mariner (Mall.). Corda fluixa: trena llarga de cànem, gruixuda i tova, que serveix per a lligar els peus de darrera de les cavalleries en ferrar-les, perquè si les lligassin amb una corda ordinària s'encordarien (Puigcerdà). Corda de nero o de déntol: ormeig de pescar, consistent en una corda resistent que porta un suro a un cap i una pedra grossa a l'altre, de manera que en calar-la es posa en posició vertical, i a mitjan lloc hi va lligada una branqueta o un pèl de cuca amb un ham escat per a pescar déntols, neros i morenes (Cadaqués). També usen la corda els pescadors de riu, a la comarca del Pallars (Violant CP 28). Joc de la corda: joc de nenes, que consisteix a fer rodar una corda agafada pels dos caps i saltar-la una o algunes nenes (Cat., Val.); cast. comba.
|| Amollar corda o donar corda: deixar anar gradualment la corda que es té agafada. Tirar corda, o estirar corda, o cobrar corda: anar recollint amb més o menys esforç una corda. Tirar en la corda: sirgar; en l'Albufera de València molt sovint el barquer nua la seva faixa a una corda de cànem lligada a la proa de la barca, es posa la faixa damunt el muscle i caminant per la vora dels canals fa avançar l'embarcació (cf. VKR, vi, 353).
|| met. Cosa que atreu, que provoca el desig. La corda de Son Ginebró l'estirava amb força irresistible, Pons Llar 15.
|| met. Cosa que lliga o obliga. La llengua dels advocats, qui parlant donen dan, si donchs no ligues aquella ab cordes d'argent, ço és ab dons de pecúnia, Scachs 26. Ligant la sua voluntat ab les cordes dels tres vots, Pereç Sant Vicent 8.
|| Tirar d'una corda: esser d'un partit, d'una opinió, estar lligat amb algú. Hòmens, jóuens e antichs, tiren tots la mia corda, Dansa mort.
|| Tirar moltes cordes: (ant.) exposar i discutir molts de parers. Les donzelles | ... en vn parer clogueren | aprés d'auer tirades moltes cordes, Somni J. Joan 771.
|| Fer corda: estirar-se o prolongar-se una cosa més del normal. a) Fer corda sa paia: no vinclar-se sota el trill per estar humida (Mall.). b) Fer corda un malalt: allargar la malaltia (Alaró). c) Fer cordes (Mall.) o fer cordeta (Val.): anar molt restret de ventre.
II. Cordó; conjunt de fils retorts Ne cordons ne bagues ne cordes de cordar de seda, doc. a. 1330 (Col. Bof. viii, 182). La corda aquesta en la qual lo segell penjarà... deurà esser de seda, Ordin Palat. 210. Cenyint per cinta una corda, en la qual ha una buscia, Scachs 91. Unes sabates negres noves ab corda, doc. a. 1430 (Aguiló Dicc.). Corda de sa baldufa: el cordell amb què s'embolica la baldufa per fer-la ballar (Mall.). Cordes del llibre: els cordells que van paral·lels, en sentit perpendicular a la llargària del llom d'un llibre, i serveixen per a recolzar-hi els punts amb què es subjecten els quaderns.
III. || 1. Tros retort de budell, de cri, de cànem, etc., que s'atesa als dos extrems d'una ballesta o arc de tirar sagetes i serveix per a parar l'arma. Vna bosa dolenta ab vn capdell d'estam y una corda de ballesta, doc. a. 1514 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). És una terra feta a manera d'arch que ha corda y sageta, Ventallol Pract. Merc. 15. a) fig. Mon cos serà corda, la creu lo fort arch, Passi cobles 14.
|| 2. geom. Línia recta que va d'un extrem a l'altre d'un arc de cercle. L'albereda del riu, que pel costat de mitjorn representava la corda de l'arc dibuixat per la rostada, Pous Empord. 5.
IV. || 1. Cadascun dels fils de metall o de budell que es posen subjectes i més o menys atesats a certs instruments i produeixen els sons musicals, sia per pulsació (com en l'arpa), sia per percussió (com en el piano), sia per fregament amb un arquet (com en el violí). Instrument de corda: instrument que produeix sons musicals per medi de cordes. Música de corda: música que s'executa amb aqueixa mena d'instruments. Lig amb un fil doble de seda o ab corda de laüt, Alcoatí 45. En lo palau reyal tot eren sons de differents esturments de corda de viola, com són guitarres e altres, Boades Feyts 418. Apol·lo se pinta ab decacordi, que vol dir instrument ab deu cordes concordants, Curial, iii, 1. Una viola ab cordes e clavies, doc. a. 1523 (Alòs Inv. 40)."Corda falsa: la que no es pot posar en consonància amb les altres del mateix instrument.
|| 2. Cadascuna de les quatre veus fonamentals del cant, o sia, baix, tenor, contralt i tiple
|| 3. Extensió de la veu des de la nota més baixa a la més alta a què pot arribar.
|| 4. fig. Part sensible de l'esperit. Volent-li tocar la corda del seu amor propi, Pons Llar 34.
V. || 1. La part propulsora del mecanisme d'un rellotge, que antigament era una corda o una cadeneta enrotllada a un cilindre i que es desenrotllava per l'acció d'un pes. Donar corda al rellotge: enrotllar-li la corda o cadeneta o posar-li tivant la molla perquè pugui funcionar. Tenir corda un rellotge: tenir el mecanisme propulsor en disposició deguda perquè el rellotge funcioni. Torbats relonges | per rodes cordes | sonen discordes, Spill 7223. Tens rellotge.—Però està aturat.—Da-li corda, Roq. 3. a) fig. Donar corda al rellotge: prendre aliment, menjar (Barc.) b) Donar corda al rellotge: gastar diners (Penedès).
|| 2. fig. a) Força impulsora. A la baixada... li semblà a la Mila que tenia corda, que devallava sense posar-hi cap esforç, Víct. Cat., Sol. 132. Quant es cansen de ballar... donen corda al desenfrè, Martínez Folkl. i, 67.—d) Ganes de parlar. D'un que enraona molt de pressa, diuen que «sembla que li donin corda». Donar corda a qualcú: provocar-lo a xerrar, incitar-lo, donar-li ocasió de parlar molt. Ploraven de riure y D. Sebastià donava corda a l'amo y li deya..., A. Ruiz Pablo (Catalana, vi, 182). Donar més corda: exasperar el qui està irritat.
VI. ant. Mesura de longitud, que consistia en una corda de llargària variable segons la cosa que s'havia de midar. Hi havia cordes per a midar terres, fins a vint-i-quatre canes; en canvi, hi havia cordes per a midar teles, que no tenien més de quatre canes. Teles del Garp... e totes autres teles, tro a XIIII sols la corda, pagen la reua dreta, la corda un diner, doc. a. 1284 (RLR, iv, 372). Vuit cordes y mija de tela blava per los entorns..., a rahó una lliura XII sous per corda, Ardits, iv, 279 (a. 1575). Canas de gena medianas blancas, va estimada la corda de vuyt canas de sinch lliures dotse sous, Tar. preus 7. Especialment, a) Corda de soguejar: unitat lineal agrària valenciana que feia 40'77 ms. La corda ab la qual les jovades e la terra és soguejada e mesurada ha vint braces reals e en cascuna corda ha XLV alnes de la ciutat de València, Furs de València, rúbr. 38, llibre 9, ap. 1 (BSCC, xv, 160).
VII. || 1. Conjunt de persones lligades a una corda per obligar-les a un treball o impedir-los la fuita. «Una corda de presos».
|| 2. Cordada de coets (Val.).
|| 3. ant. Esbart d'ocells agafats amb els filats Axí com al temps yvernalls | van stornell a corda gran e plena, Febrer Inf. v, 41.
VIII. Nervi o tendrum del cos humà. Tenir malament ses cordes: estar adolit dels nervis (Men.).
IX. nàut.
|| 1. Peça gruixuda de fusta, treballada a escaire, que va endentada de popa a proa per davall els baus entre escotilles i fogonadures, i descansant damunt els peus drets o puntals, de manera que serveix de reforç al buc contra la flexió longitudinal. Si el vaixell és de ferro o d'acer, la corda consisteix en una filera de ferros d'angle i té el mateix ofici que la corda dels vaixells de fusta. a) Corda invertida: filera invertida per davall la qual es distribueixen els puntals quan és impossible col·locar aquests directament davall els baus; cast. hilada invertida.
|| 2. Cadascun dels taulons gruixuts que formen el centre de la coberta i que van de popa a proa i endentats damunt els baus.
    Loc.
—a) Fer corda: pretendre o demanar una cosa oferint diners o altres dons (Mall.).—b) Fer corda de pa: obligar qualcú a força de beneficis a seguir en tot el qui els fa (Mall.).—c) Esser un embolic de cordes: esser una cosa molt intricada i difícil (Mall.).—d) Fora corda: fora de seny, ple d'exaltament passional (principalment d'ira, però també d'alegria, entusiasme, etc.). Anar fora corda: exaltar-se molt (Mall.); cast. salir de sus casillas, perder los estribos. De cop entra una amiga seua alborotada y fora corda, Roq. 35. En Gostí anava fora corda com se veya per aquells paratjes, Alcover Rond. ii, 274.—e) Per baix corda: reservadament, de manera oculta (Val.); cast. por bajo cuerda. (Per baix corda és un castellanisme; hauria de dir-se, en tot cas, per sota corda) El Notari... l'amenaçaren... dient-li clar i ras, que fera els amposibles pera fer-lo eixir per baix la corda, Rond. de R. Val. 84.—f) Estirar la corda: extremar el rigor (Cat., Val., Bal.).—g) Afluixar la corda: moderar el rigor (Cat., Val., Bal.).—h) Ballar damunt la corda: estar en perill de tenir un greu contratemps (Mall.).—i) Tallar la corda: arribar a escapar d'un perill, evitar-lo en el moment crític (Mall.).—j) Fer d'un cabell una corda garrotera: exagerar les coses, donar gran importància a coses insignificants (Felanitx).—k) —Un li fa sa corda, i s'altre el ferma: es diu de dos que tracten d'enganar-ne un altre valent-se de diferents enginys (Mall.).—l) Pegar amb sa corda grossa: donar un gran disgust (Mall.).—m) La corda i el poal (Cat., Val.), o corda i poal (Mall.), o sa corda i es poal (Men.): dues persones molt íntimes, inseparables. Axò de tení un tio tan corda-y-poal amb sa noblesa, Roq. 38. Eren Pere el Guapo y Cento el Guarà, com si diguésem carn i ungla, la corda i el poal... els més amichs del Món, Rond. de R. Val. 67.—n) Pujar més sa corda que es bou: esser més abundant la part secundària que la principal (Mall., Men.).—o) Anar com el bou en la corda: anar a la força (Cast.). A certs pobles valencians hi ha el costum de córrer el bou per la vila i al final li tiren un llaç i nugat així amb la corda el porten a matar.—p) Fer de qualcú corda de baldufa: fer-ne qualsevol cosa, tractar-lo de qualsevol manera, dominar-lo completament (Mall., Men.).—q) Portar corda de penjat: esser molt sortat, tenir bon èxit en les seves empreses (Cat., Val.). El notariet... fóra perque els dropos tenien... cordeta de penjat, o perque així estava de Déu, ell no'ls pogué tocar la llémena, Rond. de R. Val. 79.
    Refr.
—a) «Mentres nuen, no fan corda»: vol dir que no es poden fer dues feines al mateix temps (Mall., Men.).—b) «Corda que molt tiba, a la fi es trenca» (Cat.); «Corda que molt s'estira, alego es trenca» (Tortosa); «Tant s'estira la corda, que al fi se trenca» (Val.); «En estirar massa sa corda, se romp» (Mall.): significa que no convé extremar el rigor, perquè dóna efectes contraproduents—c) «La corda sempre es trenca per la part més flaca» (Cat.); «Sempre es trenca la corda per la part més fluixa» (Val.); «Sa corda sempre es romp allà on és més prima» (Mall.); «Sa corda sempre es romp per allà on és més flaca» (Men.): vol dir que quan pledegen un dèbil i un poderós, sempre sol perdre el dèbil, encara que tingui la raó.—d) «La corda, o bé estira per tots, o per ningú»: vol dir que cal servar la justícia sense fer accepció de persones (Vallès, Penedès).—e) «A la dona i a la cabra, corda llarga» (Mall.); «A la dona brava, corda llarga» (Manresa).—f) «Allà on va la corda, va el poal» (val., men.): es diu de dues persones que sempre van juntes, que són inseparables.—g) «Per la corda es troba el ruc»: vol dir que per un indici es pot deduir la solució d'un problema (Barc.).—h) «A ca un penjat, no hi anomenis cordes»: recomana que no es facin al·lusions que puguin ofendre els qui les escolten (Mall.).—i) «Lo molendo se lliga ama (=amb) la corda, i l'home ama les paraules»: vol dir que un home ha de mantenir la paraula que ha donada i s'ha de considerar lligat per ella com un bou (=molendo) per la corda que el subjecta (Alguer).
    Fon.:
kɔ́ɾðə (Ross., Conflent, Cerdanya, Capcir, Puigcerdà, Ribes, Ripoll, Bagà, Manresa, Granollers, Terrassa, Barc., Tarr., Mall., Men., Eiv.); kɔ́ɾðɛ (Sort, La Seu d'U., Organyà, Oliana, Tremp, Balaguer, Artesa, Ll., Fraga, Falset, Gandesa, Sueca, Alcoi, Maó); kɔ́ɾðo (Cadaqués, Torre de C., Pobla de S., Pego); kɔ́ɾða (Esterri, Isavarri, Llavorsí, Boí, Vilaller, Tamarit, Tortosa, Maestr., Cast., Val.); kɔ́ɾðɔ (Xàtiva, Monnòver, Alacant); kɔ́ɫða (Alg.).
    Intens.:
—a) Augm.: cordassa, cordarra.—b) Dim.: cordeta, cordetxa, cordeua, cordiua, cordarrina, cordarrinoia (i amb significats especials, cordell, cordella, cordellina, cordó).—c) Pejor.: cordota, cordot.
    Etim.:
del llatí chorda, ‘budell’, ‘corda d'instrument musical’, ‘corda d'arc’, ‘corda de lligar’.