Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  crida
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CRIDA f.
|| 1. ant. Cridadissa; cast. grita, griterío. E hauia gran crida entre els, car lo uent los uench sobtosament, Jaume I, Cròn. 57. Que los encenessen e que moguessen gran crida, ibid. 264.
|| 2. Acte de cridar o anunciar en veu alta una cosa d'interès general; cast. pregón. Es feta crida per la ciutat per públic corredor ab so de trompeta, Consolat, c. 25. Lo rey d'armes... féu crida als quatre angles del camp que degú no parlàs ne fes signes, Curial, i, 20. Aprés faé fer crida que tots els naturals isquessen fora, Boades 360. Manar al Atambor fasse las cridas per a que vinga a notícia de tots los soldats, Moradell Prel. 18. Feya crides de rey | que tothom vage a la guerra, Collell Flor. 66. Amb veu de crida o amb veu de pública crida: en veu alta i en virtut de manament. Que vista la present, façats per inhibició general ab veu de crida per los lochs acostumats de la ciutat, doc. a. 1386 (Boll. Lul. viii, 360). Los jurats qui huy són convocats ab veu de crida en lo monastir, doc. a. 1390 (Col. Bof. viii, 317). Ab veu de crida pública... a vós intimant e notificant, doc. a. 1416 (Miret Templers 455).a) Fer crides o fer una crida d'una cosa: publicar una cosa que caldria tenir oculta.
|| 3. f. (i a vegades m.) Persona que té per ofici o encàrrec fer les crides o pregons; cast. pregonero. En una ciutat venc una crida qui cridava qual cosa valia més: o Poc m'o preu, o Què diria hom, Llull Blanq., c. 92. Si jo puc pervenir a esser crida vostra en veritat, adoncs me tendré jo per vertader en tots mos fets, Llull Cont. 24, 30. A cada canton del camp estia una crida qui fortment e sovén crit, Ordon. Bat. 105. La magestat vostra deu saber com la crida va per la ciutat notificant a tots la partida, Tirant, c. 214. Salaris que han haver los crides e corretés, doc. a. 1470 (Bol. Ac. B. L., xi, 273). Foren donats an... Querol crida públich sis sous, doc. a. 1456 (Ardits, ii, 237).
    Fon.:
kɾíðə (pir-or., or., bal.); kɾíðέ (Ll.); kɾíða (Tortosa, Cast., Val., Al.).
    Etim.:
derivat postverbal de cridar.