Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  doblegar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DOBLEGAR v. tr.
|| 1. Fer que una part d'un objecte s'apliqui sobre l'altra part, sense trencar-se pel punt de convergència d'ambdues; cast. doblar. L'art d'escriura vol la ploma | fort dura, que no's doblech, Jaume Scrivà (Cançon. Univ. 230). Y axí com portas las doblegà un poch perque millor semblassen vertaderes ales, Alegre Transf. 67. Doblegà el fullet tot seguit, el ficà dintre el sobre, Pons Com an., 30. Una bona cuierada de muiat damunt cada coca d'aquelles, i llavò dobleguen una mitat damunt s'altra mitat, Alcover Cont. 223. a) intr. (ant.) Posar-se una cosa de manera que una part vingui a aplicar-se damunt l'altra sense trencar-se pel punt de convergència. Hi té lo plançó axí poderós, | que, ans que doblegue, trespassa la fusta, Proc. olives 2148.
|| 2. Inclinar; fer perdre la posició recta acostant un extrem a l'altre del mateix objecte. «Vaja, madò Faldó-llarg, | pegau cops a sa civada, | doblegau-vos s'espinada, | doblegau-vos just un arc» (cançó pop. Mall.). Ell esquivà lo tret, doblegant un poch lo cos, Lacavalleria Gazoph. Y mos genolls se dobleguen, | se dobleguen adorant, Costa Poes. 33. Se li doblegaven les cames, Pons Com an., 36. Se li apagava la inteligència i se li doblegava el cos, Massó Croq. 131. May, doncs, vençuda dobleguem la testa, Salvà Poes. 20. Doblegar el coll a una cosa: resignar-s'hi, prendre-la amb conformitat. Si es qui s'han d'empessolar ses receptes hey dobleguen es coll, Ignor. 17.
|| 3. fig. Reduir, obligar a fer allò que repugna o que no es voldria fer;—refl., Resignar-se, conformar-se a una cosa que repugna; cast. doblegar. Com se pot fer que us siats tant abaxat e doblegat a passar aquesta vida? Curial, iii, 14. Jo'l doblegaré ab la mia paciència, Lacavalleria Gazoph.
|| 4. Fer inclinar o perdre l'actitud dreta de defensa o d'atac, a força de cops, d'una escomesa enèrgica; cast. doblegar, derribar. «Aquest ase, perquè camini, se l'ha de doblegar a garrotades». Jo doblech es més valent, Ignor. 76. Y el que es propassi, xap!, lo doblego com una ballesta, Vilanova Obres, xi, 247.
|| 5. fig. Dominar, vèncer una cosa, superar-la i fer que cessi la seva resistència o dificultat; cast. vencer, tumbar. «Ja he doblegat vint garbes». «Hem doblegat tres dotzenes de taronges»: les hem collides, ens les havem fetes nostres.
|| 6. Passar per davant un cap, punta, cantonada o altre cos sortint, i girar a l'altre costat seguint la direcció del dit cos; cast. doblar. La processó que ja ve! | Posa el domàs al balcó, | que ja doblega el cantó | del cap d'avall del carré, Penya Poes. 247. Doblega N'Oms per un coll | y també els que l'acompanyen, Picó Engl. 31.
|| 7. fig. Contrapassar, anar més enllà, arribar més amunt d'una quantitat donada (de l'edat especialment); cast. doblar. Es jai de sa barraqueta ja n'havia doblegats cent, Alcover Rond. iv. Hem doblegat es mes de setembre, Alcover Cont. 32. Hauran doblegat es coranta anys, Roq. 4. Lo que és es coranta anys ja los tens ben doblegats, Roq. 43.
    Refr.

—«L'abre, quan és tendre, és bo de doblegar» (Men.); «Quan és verda, se doblega; i quan és seca, se romp» (Mall.): es diu per significar que els infants petits són més fàcils de corregir que els joves ja grans i que els adults.
    Fon.:
dubbləɣá (Barc.); doβleɣáɾ (Val.); dobbləʝá (Palma).
    Etim.:
del llatí dŭplĭcare, ‘fer doble, posar en doble’.