Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  doncs
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DONCS (i ses var. ant. i dial. donc, donques i donces). conj. il·lativa,
que serveix per a indicar la conseqüència entre el que s'ha dit i allò que es diu després; cast. pues. Els seus usos es poden classificar així: a) Usada en principi de frase. Donchs, frares cars, aiam caritat uera senes ira, Hom. Org. 2 vo. Donces, frares cars, rezebam la paraula de la predicació, ibid. 3. Doncs bé podem saber que negú om no escaparà que'l diable no'l exag, ibid. 6 vo. On com assò sia en axí, doncs cové que la nostra ànima... remembre la vostra sancta unitat, Llull Cont. 269, 2. E dixem-li: Donchs nós farem així con fer deuem, Jaume I, Cròn. 35. Donques, si gardes lo Facet, | tostemps sia en tu secret, Fasset, 216. Donch mal vos cobriu ab semblant cuberta, Proc. olives 1387. Doncs què hi va a fer, dieu, a l'Occident?, Atlàntida, conclusió. Doncs tu treu-nos a la via de les coses corporals, Maragall Enllà 52. Doncs a matinejar més que ell!, Ruyra Parada 14.—b) Precedida del verb o d'un complement. E què seria donques que de vostra bontat... no nasqués e exís amor...?, Llull Sta. Mar. 6, 7. Diners donchs vuyles aplegar, Turmeda Amon. Placie-us donchs que la muller mia me vullau restituir, Metge Somni iii. Pregam donc en quant podem vostres honorables e grans savieses, doc. a. 1443 (RLR, xlix, 290). Anau, donchs, a pregar-la | que pugi, y cantarà, Costa Trad. fant. 44. Ara dieu-me, doncs, o sí o no, Alcover Poem. Bíbl. 36. Calia doncs fer-ne, de lloc, Víct. Cat., Ombr. 16.—c) Precedida de la conjunció i. Axís, y donchs, per la terra | lluytem, ardits companyons, Picó Engl. 22. Escolti, y donchs, ¿que no hi és mossèn Pau?, Vilanova Obres, xi, 84. Y donques, ¿què dihem de bo?, Víct. Cat., Sol. 27. I donc, que tabé veniu a vila?, Massó Croq. 30.—d) ant. Precedida de la conjunció si, i introduint una frase negativa, formava una conjunció composta que significava ‘en no esser que’; cast. a no ser que, a menos que. Fem-vos a saber les coses que no donen leuda al castell de Cocliure, que són cabasses..., ni nulla exàrcia... si donchs no ere en fil a obrar, doc. a. 1252 (Capmany Mem. ii, 21). En guisa que la potència mutiva no obeesca a la potència racional ni a neguna de les altres potències, si donques la potència racional no era dona de totes les altres potències, Llull Cont. 143, 3. La qual sia a serviy de l'altar del bonaventurat sent Aloy si donchs justa escusació no porà mostrar, doc. a. 1298 (Col. Bof. xl, 26). Negun no pot res començar que star puxa ferm, si donchs lo fonament ell no fa ab Déu, Eximenis II Reg., c. 6. No podia apendre si donchs no rebia forma de discípol, Scachs 10. Lo peccat no és remès si donchs los torts e injúries no son restituïdes, doc. a. 1468 (BSAL, x, 13).—e) ant. Precedit de l'adverbi o llà, formant la locució lladoncs (ladoncs) i significant ‘aleshores’; cast. entonces. Si la fila... fa nuil pecad..., la donc la mare deu pregar, Hom. Org. 8. Si cas és que'l condemnat... haurà béns seents, la donchs los cònsols scriuen a la iustícia de la ciutat, Consolat, c. 26. Anà asetjar Leyda, que és una richa ciutat que lla donchs era de serrayns, Desclot Cròn., c. 1. E la donchs hauràs un argument egualat, Gilbert-Corsuno Astrol. 13.—f) Modernament s'ha usat de manera incorrectíssima, com a conjunció causal, en frases com aquesta: «No vull venir, doncs estic molt cansat» (=perquè estic molt cansat).
    Fon.:
dɔ́ŋs (Barc.); dɔ́ns (Vallès, Urgell, Alg.); dóns (Pobla de S.); dɔ́ŋkəs (Ross., Lluçanès, Empordà, Vallès, Cardona, Camp de Tarr.); dɔ́ŋkes (Ll., Bellpuig, Bonansa, Pont de S.); dɔ́nsəs (Lluçanès, Pl. de Vic).
    Var. ort.
ant.: dons (Usatge 85, trad. segle XIII, ap. Anuari IEC, i, 296); doncas (Lib. de Mn. Bruguera, ap. Aguiló Dicc.); donches (Ordin. Palat. 226; Cançon. Univ. 64); donchas (Graal 26; Conex. spic. 48); donqas (Graal 18, 77); donses (Vilanova Obres, vii, 121).
    Var. form.:
idò és la forma baleàrica que ha substituït a i doncs, i que tradueix exactament el doncs del català continental, La forma doncs essent pronunciada generalment dons, ha estat interpretada com un plural, i damunt ella s'ha produït per regressió la forma de singular analògic dò, que, unida amb la conjunció i, ha resultat idò.
    Etim.:
del llatí vg. *dŭnque, var. de dŭnc, ‘aleshores’. Dunc no es troba en llatí clàssic, però sí documentat a diferents inscripcions llatines. Segurament és una variant de tunc, mat. sign., amb el canvi de t- en d- ocasionat per l'analogia de dum, afavorida per la tendència a imitar la parella de mots sinònims tum i tunc. Els equivalents morfològics de doncs en les altres llengües romàniques són principalment el fr. donc i donques, l'it. dunque, l'ant. esp. doncas. Les formes donques, donces són secundàries; la més conforme a l'etimologia és donc, i la -s de doncs és una -s adverbial com la que trobam en mentres, certes, etc. Per a completar la informació sobre aquesta etimologia, cf. Meyer-Lübke REW 2795, Wartburg FEW, iii, 179, i Coromines (AIL Cuyo, i, 128).