Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  enclusa
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

ENCLUSA f.
|| 1. imatge  Peça de ferro que té la cara superior plana i composta d'una part quadrangular i una o dues parts triangulars, i damunt la qual es treballa el ferro a cops de martell o de mall; cast. yunque. Item aig et una anclusa et uns mancles, doc. a. 1299 (BABL, vi, 71). Que prop de la dita capella haia cinch o sis vases ab loses en les quals haia senyal de enclusa et de mall et de altres aynes de ferrer, doc. a. 1380 (Col. Bof. xl, 193). Ferrers, moneders e tots aquells qui són obrants ab martell e ab enclusa, Scachs 61. Prengueren lo balaix e sobre una anclusa hi donaren ab un martell, Tirant, c. 97. Remors de malls i encluses | dins les fargues de l'Etna rodolaren, Atlàntida vii. Enclusa francesa: aquella que té la superfície superior que disminueix d'amplària per tots dos costats, acabant en punta a cada banda (Men.). Enclusa espanyola; la que té el corn o superfície superior que disminueix d'amplària per un sol costat (Men.). Enclusa picòrnia: (ant.) enclusa de dues puntes. Una anclusa picòrnia de mix quintar, doc. a. 1565 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Enclusa de boter, d'argenter, etc.: peça de ferro, de forma semblant a l'enclusa dels ferrers, però de diferent grossària, que serveix als boters, als argenters, etc., per a treballar peces de metall.
|| 2. imatge  Peça de ferro que per un extrem acaba amb punta i s'afica en terra, i per l'altre té una cara plana damunt la qual els segadors piquen amb un martell la fulla de la falç o dalla per trempar-ne el tall; cast. yunque.
|| 3. Peça del torn mecànic, que és de ferro, acabada amb punta, i serveix per a fer voltar la peça que es torneja, quan ja està foradada (Torelló).
|| 4. anat. El segon osset que forma la cadena de l'interior de l'orella, i que s'enllaça per un extrem amb el martell i per l'altre amb el lenticular; cast. yunque.
|| 5. S'Enclusa: núvol que té la forma d'enclusa de ferrer, i que surt a ponent i és senyal de pluja (Men., Eiv.).
|| 6. topon. S'Enclusa: nom d'una muntanya del terme de Ferreries (Men.).
    Loc.
—a) Donar-ne (o Pegar-ne) una en l'enclusa i l'altra en el martell (Cast., Val.) o Un cop en es mai i s'altre a s'enclusa (Barc.): equivocar-se sovint un que enraona molt. Mas, com n'e dat una en l'anclusa y altra en lo clau, Somni J. Joan 562. No parlava sino a bulto, una en lo martell y atra en la encrusa, de mal y mala manera, Rond. de R. Val. 35.—b) Esser capaç de no fer-ne abastament amb una enclusa: esser un desmanyotat, que amb bones eines encara ho fa malament (Mall.).—c) Costa més el mall que l'enclusa: es diu quan puja més la part secundària que la principal d'una cosa (Empordà).
    Refr.
—a) «Enclusa que sona, senyal que és bona»: ho diuen els ferrers per contestar als veïns que es queixen de la molèstia que els causa el soroll dels martells damunt l'enclusa (Val.).—b) «L'enclusa i el mall sempre forgen junts» (Griera Tr.).
    Var. form.:
enclua («La desditxada ja sua | si se casa amb un ferrer; | en no tenir res que fer, | la farà picar a s'enclua», cançó pop. Llucmajor); encluge (La imposició de una encluge que hauia comprada e aprés venuda, doc. a. 1403, arx. mun. de Barc.); anclutge (Los claus... aquí mateyx és l'anclutge en que's feren, Treps Rom. 84); encluja (Las galeras portan las manxas | las enclujas y els carbons, cançó pop., ap. Milà Rom. 72; Aixecant el cap y donant un cop de martell demunt de l'encluja, Caseponce Contes Vallesp. 135); encruia (Una anchruiam, doc. a. 1388, BSAL, xi, 151; Es martell des ferré contesta demunt s'encruya, Roq. 11).
    Fon.:
əŋklúzə (Empordà, Gir., Pobla de L., Vic, Pla de Bages, Vallès, Cardona, Solsona, Igualada, Barc., Penedès, Tarr., Valls, Reus, Men., Eiv.); əŋklúzɛ (Puigcerdà, Bagà, St. Feliu de P., Torelló, Sta. Col. de Q., Maó); aŋklúzɛ (Sort, Tremp, Organyà, Oliana, Ll., Balaguer, Artesa, Fraga, Gandesa); aŋklúzɔ (Esterri d'A., Pobla de S.); anklúsɔ (Tamarit de la L.); aŋklúza (Tortosa, Cast., Xàtiva, Pego, Sanet); aŋklúsa (Val.); eŋklúza (Valljunquera); iŋklúza (Aiguaviva); ankɾúzɛ (Alcarràs, Massalcoreig, Falset, Gandesa, Sueca, Alcoi); aŋkɾúza (Calasseit, Tortosa, Morella, Pego); əŋklúʒə (Elna, Serrallonga, Pobla de L.); əŋklúʤə (Arles, Oleta, Ribesaltes); aŋklúʤɔ (Esterri); eŋklúʤɛ (Tavescan); əŋklúə (Llucmajor); əŋkɾúјə (Mall.); əŋkɾúə (Sa Pobla); əŋklúmə (Cotlliure).
    Intens.:
—a) Augm.: enclusassa, enclusarra, enclusota, enclusot.—b) Dim.: encluseta, enclusetxa, encluseua, enclusiua, enclusona, enclusó.
    Etim.:
fonamentalment, del llatí incūdĭne, mat. sign. || 1, però no precisament d'aquella forma llatina clàssica, sinó de variants vulgars que han estat explicades de diferents maneres pels filòlegs. La forma catalana enclusa, que és la més estesa, era considerada per A. Thomas com a procedent d'una forma llatina *inclūdĭce (Rom., xxxiv, 194); en un text llatí tardà es troba la variant incudex (cas oblic incudĭce), però la l de la suposada *inclūdĭce resta sense explicar. Gerhard Rohlfs ha donat una altra etimologia (Rom., lix, 305): la massa d'acer que forma la part superior de l'enclusa està encastada dins un cep o rabassa, el qual està també encastat en terra; per això el nom s'hauria relacionat amb includĕre i hauria resultat massa inclūsa (=‘massa aficada’), d'on vindria amb tota normalitat fonètica la forma enclusa. Admetent l'explicació de la l epentètica per influència de claudere, Spitzer considera que el nominatiu incus es convertí en *inclus i encara en *inclusa (AIL Cuyo, ii, 17), però segons Coromines és normal el resultat s de -d- llatina intervocàlica darrera l'acent (alosa, espasa, llampresa, Roses, sosa), i es pot doncs partir de incūdĭne (AIL Cuyo, iii, 150). En quant a la forma encluja i a formes italianes similars, s'admet l'existència d'un llatí vulgar *incugĭne, variant inexplicada de incudĭne (cf. REW 4367; Coromines Card. 287). El mallorquí encruia s'explica perfectament per contaminació de cruia (<cruïlla), afavorida per la semblança dels corns de l'enclusa amb les cruies d'un llum de ganxo. La forma encluma que trobam a l'extrem nord-oriental del territori de la nostra llengua, no és sinó un manlleu al fr. enclume, mat. sign.