DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ENSELLAR v. tr.
|| 1. Posar la sella; guarnir de sella i altres peces accessòries un animal de càrrega; cast. ensillar. Trobam nostre caual ensellat, Jaume I, Cròn. 60. Los scuders armaren los cavalls e'ls ensellaren, Desclot Cròn., c. 5. El pastor li ensellava el cavall somerer, Rosselló Many. 227. a) absol. E uós fets ensellar e anats-uos-en, Jaume I, Cròn. 32. Lo senyor rey manà ensellar, e tot hom qui apparellat ne fos, que anàs ab armes, Muntaner Cròn., c. 120.
|| 2. Donar forma còncava; fer fer sella o concavitat a una cosa (Empordà). Especialment: a) en la indústria tapera, Donar una forma panxuda al tap (St. Feliu de G.).
|| 3. fig. Carregar de coses molestes; induir a fer coses desagradables (Mall.); cast. endosar. En dug tants que més no pug.—¿Y qui és que axí t'ha ensellat?, Aguiló Poes. 192.
|| 4. fig. Enganyar (Mall.); cast. embaucar. Ensellan per riure an es que pretenen de vius, Ignor. 12.
    Loc.
—Tenir ensellat: estar preparat per a anar-se'n de viatge, d'excursíó, etc. (Mall.).
    Refr.—a) «Qui sol menja el seu gall, sol ensella el seu cavall»: vol dir que el qui vol tenir tots els avantatges per a ell, també hi ha de tenir els treballs o inconvenients.—b) «Per riure l'ensellaren, i encara ara hi va»: es diu al·ludint a un que ha començat una cosa com per burla i ha acabat per dedicar-s'hi o deixar-s'hi dur seriosament (Mall., Men.).
    Fon.: ənsəʎá (pir-or., or., bal.); anseʎá (occ., Maestr.); enseʎáɾ (val.).
    Var. ort. ant.: enselar (Jaume I, Cròn. 111); encelar (Jaume I, Cròn. 29).
    Etim.: derivat de sella.