Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. enze
veure  2. enze
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ENZE m. o ENZA f.
|| 1. ant. Indicació, senyal; gest indicador; cast. seña, ademán. Per més que arrenganyassen las dents y fessen enza d'embestir-lo, lo sant hermità se'n burlava, Sant Martirià, 122 (ap. Aguiló Dicc.). Mos fills ab unes canyes o bordons que portaven en les mans feren enses al dit gos e lo gos més se posà a lladrar, doc. segle XVI (Butll. C. Exc. Bages, maig-juny 1912). Especialment: a) Senyal que es fa amb un ocell vertader o figurat per atreure els altres ocells i caçar-los. Veem que'l parador fa enza als aucells ab lur par, Llull Cont. 109, 20.
|| 2. Ocell vertader o figurat que s'empra com a reclam en la caça amb teles per atreure els altres ocells (or., occ., val., mall.); cast. señuelo, añagaza. Que nengú no gos pendre coloms d'altre ab ençes, çembells, filats o en altra manera si no ab auçells, doc. a. 1334 (BABL, i, 386). Dos gabions que li havia fets aposta per dues enses, Roq. 16. Donar l'enze: fer-lo aixecar per atreure els ocells (Plana de Vic).
|| 3. f. pl. Incitacions, provocacions; paraules o gests per a incitar qualcú (Mall.). Fer ses enzes a qualcú: fer-li ganes d'una cosa mostrant-la-hi, excitar-lo, provocar-lo (Manacor). Sofrir ses enzes de qualcú: sofrir-ne les exigències, queixes o recriminacions (Artà). Donar enzes a qualcú: incitar-lo a fer una cosa (Un Mall. Dicc.).
|| 4. fig. Provocador; persona o cosa que incita o provoca a fer alguna cosa (Maestr., Cast.); cast. señuelo, cebo. Eren la admiració de tots i la ensa pera que el sinyo Quico poguere en motiu fer el article, Pasqual Raval 6. «Que enza que eres!»: que ets provocador! (Morella).
|| 5. fig. Persona aturada, mancada d'iniciativa i d'enteniment (or., occ.); cast. bobalicón, bobo. Què fas tu? Sembles un enza; esplica't, Vilanova Obres, iv, 122. La Beatriu, que es fastiguejava de no saber què fer, arrupida com una ensa, Pons Auca 68. S'hi embadocava lo mateix que un enze, Pons Com an., 76. Vaig quedar com un enze embadalit, Roger Pera plata, 10. Fer l'enze: fer l'orni, el beneit. a) adj. Quinas preguntas més ensas!—digué la Tuyas, Pons Auca 139.
    Fon.:
έnzə (or.); énze (Ll., Gandesa, Vinaròs); énza (Tortosa, Morella, Cast.); ə́nsə (Mall.).
    Var. ort.
ant.: ensa; ense; ença.
    Sinòn.:
|| 2, munta, reclam;— || 3, ontes.
    Etim.:
del llatí ĭndĭce, mat. sign. || 1.

2. ENZE pron. pers., var. dialectal
de ens (=nos). «Bullim patates, i enze les menjarem» (or., occ.).