Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. fer
veure  2. fer
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. FER (ant. far, faire). v.: cast. hacer.
I. Realitzar un ésser.
|| 1. Crear (de no res). Foren fets los àngels, Serra Gèn. 3. Déu hagué en pensament la imatge e figura com faria lo món, Tomic Hist. 1.
|| 2. Produir (d'una sement). Muyran les polles que fan ous, Penya Poes. 151. Ja sé jo ses mates que fan llentrisca, Alcover Cont. 3. May per may féu tantes roses cap roser, Riber Sol ixent, 22. «La gata ha fet sis gatolins». «Sa dona m'ha fet una fieta» (Men.). Fer fajol, fer blat, etc.: produir, fer néixer aquestes plantes. Fer fruit (un arbre o planta). Iassia que la fe senes les obres no uayla re, can abdues són aiustades fan fruyt, Jaume I, Cròn. 1. a) per anal., Segregar, i per ext., evacuar una secreció. Fer sang per la boca: tenir hemoptisi. Fer sabonera o salivera: treure salivera. Fer del cos (i per eufem., simplement fer): defecar.—b) Fer aigua: esser una embarcació invadida per l'aigua, amb perill d'enfonsar-se; fig., fracassar una persona o una empresa. Si aquella nau o leny ferà aygua per lo pla, Consolat, c. 66.
|| 3. Formar, construir o fabricar (de materials que hom aplega, d'una matèria que l'art o la indústria transforma). Feren un pont ab gran verdesca, Pere IV, Cròn. 50. Nuyl temps no faces castell de sopes en la escudella, Eximenis, Terç Crestià, c. 13 (ed. Balari). Fe-nos déus qui'ns guien, Serra Gèn. 84. Holi del millor que poràs trobar, axí con si feyes bunyols, Flos medic. 196. Noè... vinya plantà, e del fruyt d'aquella faent vi se embriagà, Tomic Hist. 8. Qui sap fer un paner, fa un covo, Penya Poes. 21. Fer un llibre, una poesia, etc.: compondre un llibre, una poesia (en general, qualsevol obra intel·lectual). Don Guillem de Pueyo era ab nós quant fàyem aquest libre, Jaume I, Cròn. 16. E d'açò requir-vos, en notari, que me'n façats carta, doc. a. 1388 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Flors que l'amor enfila per fer-se'n un collar, Canigó i. Especialment: a) Convertir una cosa en una altra apropiant-la a un nou destí. E visch e muyr, e fau d'enuig plaser, | axí mateix fau de l'àvol bon temps, Jordi de St. Jordi. Del cor hermós de Teresa | se n'ha fet un paradís, Verdaguer Idilis. «D'una palla fa un paller». ¿Què has de fer (de tal cosa)? «Què he de fer d'estar colgada | i que no em puga adormir, | mentres senta per aquí | aqueixa veu regalada!» (cançó pop. Mall.). Fer a trossos o Fer trossos (bocins, peces, etc.): dividir una cosa en trossos. Com de la pera són fetes dues parts, Llull Cont. 320, 23.
|| 4. a) Fornir, donar. «D'aquesta casa me'n fan cent duros de renda». «Si em fas un censal que estigui bé, pots quedar-te amb la finca». E fan cascun any dos parells de capons, doc. a. 1315 (Col. Bof. xxxix, 149).«Farem una pesseta perhom i te pagarem el viatge». Fer-hi de bossa: (ant.) aportar dels propis diners, contribuir a una despesa. E si no n'havia en la caxa, que'ls pròmens sien tenguts de fer-hi de bossa per amor de Déu, doc. a. 1392 (Col. Bof. xl, 426).—b) Aplegar, obtenir; adquirir. Fer llenya: tallar llenya, proveir-se'n. Fer herba: collir herba per als animals. Fer gamba: agafar gamba per a pescar. «En l'hivern quan anireu | a la garriga a fer llenya, | baix d'un revell trobareu | mustia l'amor primera» (cançó pop. Mall.). Fer diners: replegar-ne, adquirir cabals. Fer-se els seus: guanyar molt (Vallès, Penedès, Camp de Tarr.). «En el joc m'hi he fet els meus». Fer-se amb quatre pessetes: guanyar-les. «A força de treballar ha fet (o s'ha fet) un capitalet». Fer enamorat: adquirir-ne, conquistar-ne un (Mall.). «S'estimat, perque està ric, | ha fet altra enamorada; | se creu que estic enfadada, | i jo contenta n'estic» (cançó pop. Mall.).—c) refl. Gastar, invertir; costar (tal o tal quantitat). «D'aquest rellotge me n'he fet trescentes pessetes» (=m'ha costat 300 ptes.). Fer-se'n deu pedres: costar-li car (Barc.). Só dona de bé; no'm posi motius despreciadors, perquè se'n farà deu pedres, Vilanova Obres, xi, 196.—d) Fer dos quartos o cinc cèntims (d'una cosa): donar-ne una notícia suscinta. «Fes-me dos quartos de la festa d'ahir» (=explica-me-la en poques paraules). «Si t'agrada la comèdia, ja me'n faràs cinc cèntims» (Barc.). Fer-se tres (o quinze) unces d'una cosa: no fer-ne cabal, no interessar-s'hi, mostrar-s'hi indiferent (Men.).
|| 5. Passar, invertir (temps). «Demà vindré a fer un parell d'hores amb vosaltres». Fer nit: passar la nit. Férem nit en Anàs, Verdaguer Exc. 27. Sa nit l'has feta tancat, Benejam FyF, acte ii. Fer temps: passar el temps sense una ocupació determinada, generalment en espera de qualque cosa. «Estic fent temps perquè el tren no trigarà a arribar».
II. Realitzar una manera d'esser.
|| 1. Cometre un acte (bo o dolent). Mas Mafumet depuys que fo propheta no atrobam que fahés peccat, Llull Gentil 264. Si fist rapina forçada o furt o engany, Sermo Septem art. Axí't convendrá a confessar de les errors passades que fayst, Serra Gèn. 287. No saber què fer (o què fer-se). Fer una cosa o altra. Cascuns dels richs hòmens punyauen que fossen nostres priuats que ço que nós faríem que ho féssem ab conseyl d'els, Jaume I, Cròn. 20. Girà la sua vista envers la terra, esperant e què faria, Genebreda Cons. 22. Ara trobam-nos en molta dolor e angústia no sabent què façam, Villena Vita Chr., c. 246. Us estimo, Sultana; no puch fer-hi més, Vilanova Obres, xi, 250. a) absol. Obrar, actuar. Déus faria contra sa justícia, Llull Gentil 26. La dita senyora faça d'ell a tota sa volentat, Tirant, c. 45. Deixar fer (algú): permetre que obri, que actuï, sense interrompre'l ni posar-li obstacles. Dexau-lo fer, dexau-lo esbravar, Ignor. 20.—b) absol. Tractar, tenir activitats amb algú. Tu no sabs ab quin home has a fer, Esteve Eleg. (ap. Aguiló Dicc.).—c) refl. i recípr. Tractar-se, tenir relació amical, conversació. «Aquest noi el conec, però no m'hi faig» (o «no ens fem»). «No em faig gaire amb la meva cunyada». «Digues-me amb qui et fas, i et diré qui ets» (refrany). Per ço com no y avia gayre conexença no's feren gayre, Pere Pasqual, Obres, i, 6. Diu ha gran pler de ferse ab vós, doc. a. 1505 (BSAL, x, 302). Em pensava que no vos fèyau, Pons Auca 233.—d) intr. Escaure, esser adient; servir per a una cosa. Barons, açò no fa a sofferir, que tant los poríem sofferir que no'n romandria un de uosaltres, Jaume I, Cròn. 91. Est logar no fa a nuyl hom del món sinó a Rey, ibid. 136. Fer a comparar: (ant.) esser comparable. Null aontament no fa a comparar ab aquell que vós soferís per amor de nosaltres, Llull Cont. 55, 4. No fer al fet: no esser escaient, no tenir relació amb el fet de què es tracta. E yo, per abreujar, jaquesch aquell recomptament, car no fa molt al fet, Hist. Troy. 117. Fer per casa d'algú, o Fer per algú: escaure-li, esser-li útil o agradable. «Aquests mobles no fan per casa». «Això no fa per mi». Aquests carrers són els que fan més per mi, Carner Bonh. 29.—e) absol. Agradar, esser plaent. «Les faves no em fan gaire». «Això no li fa».—f) absol. Obrar en cerca d'alguna cosa o procurant que es realitzi. Per bé que feren, no pogueren treure..., Penya Mos. iii, 135. Fent com aquell que cercava alguna cosa, Ruyra Parada 15.—g) seguit de que o de, Procurar, obrar de manera que resulti tal o tal cosa. Mare de Déu e advocada mia, | fes ab ton Fill que piadós me sia, Ausiàs March, cxii. Fer de veure qualcú: procurar veure'l.—h) No fer més que...: no cessar d'una cosa, o fer tot just tal o tal cosa, o no tenir altre resultat que... E per açò dia e nit no fan mas engenrar e corrompre per l'apetit natural, Llull Gentil 75. «No vaig fer més que obrir, i ja vaig sentir els crits» (=a penes vaig haver obert, ja.).
|| 2. Complir un designi, tenir una certa conducta o manera d'obrar. (Tenint per complement directe un substantiu verbal, la locució a base de fer equival al verb del qual el dit substantiu es deriva). Si'l mort no ha fet testament (=no ha testat), Consolat, c. 119. Que'l Pare sanct faria concili, Muntaner Cròn., c. 21. Per lo jurament que fist lo dia que rebist aquest ofici, Tirant, c. 55. Esperant la lum del següent dia per a fer-ne la prova, Alegre Transf. 56. Menjar un bocí i fer un sòn fins a la matinada, Massó Croq. 45. a) Sovint s'usa amb complement indirecte expressador de la persona o cosa envers la qual es compleix un designi o es té una determinada conducta. Feren grans gràcies a nostre seinor, Hom. Org. 4. En tal manera que vós nos façats ajuda a pendre Cepta, doc. a. 1274 (Bofarull Mar. 76). A vós sia feyta reverència e honor, Llull Cont. 184, 1. En cascun loch feya'ls gran festa, Muntaner Cròn., c. 100. Y tremolosos d'espant, | a penes si's fan pregunta, Costa Trad. fant. 74. Dexa'm fer-te un petó, Vilanova Obres, xi, 229.—b) Fer-ho (a algú): forma eufèmica per a designar l'acte sexual. Mossèn A. colgà's ab ella testes et de fet li muntà demunt... et feu-ho a ella testes... Ella testes no hauia volgut sofarir al dit mossèn A. que li u faés tantes vegades com ell volia, doc. a. 1410 (Miret Bech oques, ii, 74).—c) refl. Efectuar-se, realitzar-se; tenir lloc un acte (festa, cerimònia, etc.). El mercat d'lyla e de Cogliure qui's fasien en dimenge, doc. a. 1289 (RLR, iv, 589). Feu-se la pus bella festa, Muntaner Cròn., c. 161.—d) Acabar. «Ja has fet?—Sí, ja he fet de treballar per avui». «Està fet de mi»: estic perdut, no tinc salvació.
|| 3. Executar una prescripció, exercir un ofici. Fer armes (o Fer d'armes): guerrejar, combatre. Si negú vol fer d'armes ni n'és desijós, nós lo adurem a punt e a saó que'n perdrà lo desig que n'haurà, Jaume I, Cròn. 415. Fer de fuster, de ferrer, etc.: exercir aquests oficis. Fer de ventall: produir ventilació, fer la feina que faria un ventall. Sos braços faran de rem, faran de vela ses ales, Verdaguer Idilis. No's belluguen per fer-li de mirall, Salvà Poes. 147. Y tu de què feyes? de manobre o de fadrí?, Ignor. 45. Fer llit: estar en el llit per malalt.
|| 4. Efectuar un moviment; practicar una operació. Féu lo senyal de la creu, Llull Gentil 127. Ell vol esclafir la rialla, | fa un gran crit, Maragall Obres, i, 96. Fer camí o Fer via (de tal o tal banda): caminar, anar en tal o tal direcció. Fer via: anar de pressa. Anau e feu vostre camí, Vent. Pel. 19. Aprés feren lo camí de Cerdanya, Turell Rec. 41. Pareix que fa poca via, Penya Poes. 186. Fer cara a algú: presentar-li la cara, enfrontar-s'hi. Y'ls envest y los fa cara, Picó Engl. 26. Fer cap a un lloc o altre: dirigir-s'hi, anar-hi. Tots els homes del poble, que hi feren cap armats de parpals, Verdaguer Rond. 167. Fer vela: emprendre el camí una nau de vela. En la primera guayta la nau féu vela e ixqueren del port, Tirant, c. 90. Fer escala: aturar-se un vaixell en un port que li ve de passada en el seu viatge. Fer port: aturar-se en un port. Là on la nau farà port per raó de descarregar l'auer dels mercaders, Consolat, c. 180. Fer onades: moure's en forma d'onades. Tu veus passar les races fent onades, Costa Poes. 24. Fer ratlles, fer quadros, fer rotllos: tenir marcades ratlles, quadros, etc. «La teva falda fa quadros». «Els meus pantalons fan ratlles».
|| 5. Causar, ocasionar un efecte. «Fer soroll»; «Fer mal» (a algú); «Fer un forat». No faççatz mal a ma terra ni a mos homes, Capit. Llorens 1211. Per no fer-li'n desplaer, Genebreda Cons. 7. Moltes altres bèsties qui vengueren hoyr lo plasent so que yo fahia, Metge Somni iii. Que'm porta vestida axí com esclaua, per fer-me despit, Viudes donz. 454. Un hi està a voltes temerós i sembla com si fes nosa a la Natura, Massó Croq. 11. Convinguérem que allò era realment la vera nit i que feia basarda, Ruyra Parada 26. Fer sang (a una persona o animal): provocar la sortida de la sang del cos per una ferida. Fer foc: encendre foc, o disparar una arma de foc. Fer falta: esser necessari, trobar-se a mancar. «Els diners que he malgastats, ara em fan falta». a) refl. Produir-se. E foren fetes tenebres, Serra Gèn. 56.—b) impers., en locucions referents a fenòmens meteorològics. Fer fred, Fer calor, Fer bon (o mal) temps, Fer un temporal, etc. Estauen al foch, car feya fret gran, Passi cobles 20.—c) per ext., Tenir una certa influència o importància. «No hi fa res si tu te'n vas». «Tant me fa que te'n vagis com que quedis». «Què hi fa si som pobres! Mentres tinguem salut!»Què'm fa a mi que tot lo mon ho sàpia...?, Tirant, c. 199.—d) absol., Dir. Jo sí, jo sí! va fer-li a l'orella el jove, Massó Croq. 70. Així estem? va fer l'hostaler, Ruyra Parada 158. M'han dit que éreu trovador, | feia am veu acaricianta, Maragall Enllà 19.
|| 6. (amb complements elidits)—a) Fer-la o Fer-les: viure, habitar; estar amb certa permanència (or., occ.). «On la feu?—A Girona». «Ara les faig a Barcelona» (=ara visc a B.). «On la fas?—La faig a la fàbrica de mitges» (=treballo a la f. de m.).—b) Anar a fer-la: anar a fer una festa o un àpat (Empordà). «Si vols ser-hi, demà l'anirem a fer a la Cala Pedrosa» (St. Feliu de G.).—c) Fer-la: cometre una acció dolenta o incorrecta, i que més o menys ja era d'esperar (Mall., Men., Val.). «No me l'ha feta que no me l'hagi pensada!»«Ja l'has feta!»—d) Haver-la feta: haver acabat de tenir domini o forces o de poder actuar lliurement (Mall.). «Saps que em va dir un de Petra, | un dia, anant a Ciutat? | Que un homo, en esser casat, | en quatre dies l'ha feta» (cançó pop. Mall.).—e) Fer-ne de les seves: fer malifetes o accions poc recomanables un que sol fer-les sovint. Va pensar fer-n'hi una de ses seues, Ignor. 51.—f) Fer-s'hi (en una cosa): esforçar-s'hi, lluitar. Fer-s'hi de valent: treballar de ferm. «Quan vaig arribar allí, se les feien com a galions» (=se pegaven fort, se barallaven de ferm) (Camp de Tarr., Conca de Barberà).
|| 7. amb un complement adverbial: a) Fer tard: arribar tard. Hem fet tard! Ens han pispat es parany, Ruyra Parada 32.—b) Fer prop (a una cosa): estar a punt d'assolir-la, d'arribar-hi (Men.). «He fet prop a agafar-lo, però m'ha fuit». «Que hi ets arribat?—Ca, no! ni de fer-hi prop!»
III. Determinar en una manera d'esser.
|| 1. Formar a una certa manera d'esser. a) Avesar, acostumar; adaptar. «Em costarà molt de fer-me a la vida religiosa». «No hi estic fet, a portar pesos».—b) Formar, desenvolupar com cal. «Per a fer bons cristians, no hi ha com els missioners».—c) refl. Formar-se, desenvolupar-se (una planta, un animal, una persona). Lo pebre se fa en locs calts, Llull Cont. 334, 20. Lo pomer se fa en qualsevol ayre de terra, Agustí Secr. 54.
|| 2. Disposar segons una certa manera d'esser; fer apte per a un ús determinat. Fer el llit: posar el tapall i coixins així com cal que estiguin per a jeure-hi còmodament. Fer plat: posar dins el plat la quantitat de vianda que s'hi ha de menjar. Fer la bassa: netejar la bassa. Fer bitlles: omplir les bitlles de fil perquè puguin emprar-se en el teixit. Fer la barba: afaitar, raure la barba. Fer-se sa coa: pentinar-se una dona (Bal.). Fer les cartes: barrejar les cartes d'un joc i repartir-les als jugadors.
|| 3. Convertir en tal o tal cosa en quant a manera d'esser, a condició, etc.—a) Amb complement substantival. «Fer-se frare»; «Ha fet el seu fill metge»; «El noi s'ha fet home». Depuys que fo mort lo rey don Alfonso faeren rey a don Anrich, Jaume I, Cròn. 17. Pendrets dotze galees bé armades, e nós fer-n'em capità En Berenguer, Muntaner Cròn., c. 107. Que mareix la fessen cendra, la negra aranya!, Coll. dames 498. Gent estranya | que se'n ve a fer-nos esclaus, Picó Engl. 20.—b) Amb complement adjectival. «Fer-se ric»; «Fer-se vell». «Fer avinent». Si los dits mercaders lo y digueren o lo y feren entenent, Consolat, c. 66. Més que simpàtic acabà per fer-se-li agradable, Pons Com an., 163. Fer-se seu algú o alguna cosa: apoderar-se'n, conquerir-lo. Se'n va faer sua tota la terra, Boades Feyts 21.—c) Amb complement adverbial. «Fer-se lluny»; «Fer-se enrera». «Fes-te a la finestra»: posa't a la finestra. Fes-te aquí: surt ací, vina fora (occ.). Oydes aquelles paraules, faeren-se als merlets e conegueren-nos, Pere IV, Cròn. 95. Anant per la carrera, les dones de stat feyen-se a les finestres, Villena Vita Chr., c. 227. Com qui no ho sent, Alcides a fer-se endintre cuita, Atlàntida ii. Feu-vos enllà, que aquesta joia és meva, Pons Com an., 76. Per seguir ta volada | cal fer-se amunt, Salvà Poes. 42.—d) impersonal: Vehent que's fia tart, Villena Vita Chr., c. 144. Quant se fassa vespre, Penya Poes. 118. E bon oir fa les laors, Llull Sta. Mar. 17.
|| 4. Donar per tal o tal; creure o fingir creure que una persona o cosa és o fa tal o tal cosa. Ell se fa enamorat de mi, Tirant, c. 215. Tu qui't feyes fill de Déu (=tu qui et fingies fill de Déu), Cobles Passió (Cançon. Aguiló). «El fan molt ric, al Pere» (=el tenen per molt ric). «És ben jove el teu germà; jo el feia més vell». «O sou ací? Jo us feia a Tarragona!»No'l farien pas rich a vostè, tal com porta les botes d'espatllades, Oliver Obres, ii, 25.
|| 5. Constituir essencialment, quant a la manera d'esser. «Lo que sobra, fa la festa». «Aquests mobles fan la casa» (la completen, li donen el seu caràcter, la fan esser així com cal). Si noltros féssim part de sa tripulació (=formàssim part de la t.), Ignor. 51.—a) Equivaldre a tal o tal quantitat. «Un porc que fa més de cent carnisseres» (que pesa més de 100 c.). l el jorn que feia deu, Nabal moria, Alcover Poem. Bíbl. 58.—b) Complir-se tal temps, haver passat tant de temps. No fa molt morí son pare, Guiraud Poes. 19. Una hora fa que ja en tench, Penya Poes. 191.
|| 6. Imitar, contrafer en la manera d'esser. Fer el savi: aparentar saviesa. Fer el beneit: obrar com un beneit, fer beneitures. La tendra donzella souintment debana y tostemps fa'l mut, Viudes donz. 314. Fer l'empegueït: mostrar empegueïment. Fer l'adormit: simular que es dorm. No't fàssas la desentesa, Pons Auca 75. A qui no agrada ferse s'interessant?. Roq. 46.
IV. Amb complement infinitiu, expressa acció causativa de l'acció significada pel verb complement. Fem-uos saber que nós entram a Perosa, doc. a. 1251 (Pujol Docs.). Amor me feia amar vostre cors, Llull Blanq. 6. Les serenes fan dormir los mariners per dolçor del cant, Genebreda Cons. 22. Li feya dar molt més caritat que a tots los altres pobres, Tirant, c. 4. No'm faces estar ab tropich tan gran, Proc. olives 750. El convido a beure vi... per fer-lo garlar, Massó Croq. 9. Persona (o gent) de qui fa fer: persona o gent d'alta posició social, avesada a manar feines, a fer-se servir. Ja conegué, ab el cop de vista que tenia, que allò era un home de qui fa fer, Oliver Obres, ii, 21.
V. Fer, emprat d'una manera general com a equivalent d'un verb d'acció sobreentès, del qual ocupa el lloc. Ara digats com uos par que u façam, Jaume I, Cròn. 278. Vosaltres cuydats enganar lo senyor rey, e no u farets, Pere IV, Cròn. 191. Ni jugar en neguna manera, e si u fa, que sia tengut de pagar..., doc. a. 1373 (Col. Bof. xl, 168).Especialment: a) S'usava fa, faria, etc., com a reforç del segon terme d'una comparació. Cascun hom ama més sos fills e sos parents e sos amics, que no fa neguns dels altres qui res no li atanyen, Llull Cont. 41, 15. No pot estar tant en l'àer com fa en la terra, ibid. 318, 25. Esperança se pot formar major... e caritat se pot formar major... que no farien si fossen molts Déus, Llull Gentil 68. Ells fan millor mercat de nòlit que no farien si sabessen que se'n volen exir, Consolat, c. 123. Més plau a Déu fer misericòrdia e juhi que no fa fer sacrificis, Canals Carta, c. 15.—b) S'usava antigament sí fa, sí faré, sí faria, etc., com a reforç emfàtic de l'afirmació. Açò és cosa de la qual vós no us podets scusar...—Barons, dix lo monge, sí faré, Desclot Cròn., c. 2. Que si les dones erren, sí 's fan los hòmens (=també ho fan els homes), Metge Somni iv. L'arma per si contentament no'n tasta; | sí fa lo cors, mas poch e tost se gasta, Ausiàs March, lxxxvii. Com me pots tu dir axò, si jamés de la mia vida no doní simonia?—Sí fist, dix la reclusa, Eximplis, ii, 246.—c) De la construcció darrerament exposada, ha romàs una deixalla en la forma fa (3a pers. sg. del pres. d'indic.) que es conserva en alguns dialectes catalans i en la llengua literària, per a reforçar emfàticament l'afirmació i la negació, en les locucions sí-fa i no-fa (construcció idèntica a la del francès antic si fait). Senyor caualler, prech-vos que'm digats si partits d'aquest monestir qui està aquí prop. Respòs Curial:—Sí fa, allà son stat alguns dies, Curial, ii, 27. «Mu mare sempre em demana | si vui esser capellà; | jo li dic: Sí fa, sí fa, | però amb una capellana» (cançó pop. Mall.). Les expressions sí fa i no fa es conserven en el llenguatge viu de certes regions del català occidental i del valencià, en mallorquí i en eivissenc.—d) De la mateixa construcció procedeix la partícula interrogativa fa, molt usada en tota la regió pirenenca (Rosselló, Empordà, Gironès, Ribagorça) i en la zona catalana oriental fins a Vilanova i la Geltrú, amb el significat de «¿veritat? ¿oi?» Exemples: «¿Fa que vindràs?»«¿Fa que sí?»«Ens esperàveu, fa?»Ja vénen, fa?, Iglesias Barca 23.—e) Si fa no fa (o si fa o no fa): poc més o menys, si arriba no arriba (or., occ., mall.). Eren quatre ores si fa no fa, quan embestírem la vall de Bianya, Massó Croq. 59. Y l'altre que deu ser un si fa no fa com ell, Genís Quadros 222.
    Loc.
—a) Fer i desfer: obrar amb llibertat completa, sense discussió.—b) Què hi farem? o Què s'hi farà?: es diu en to resignat referint-se a coses a les quals no podem posar remei.—c) Fet i fet: al cap i a la fi, després de tot, ben mirat. Fet i fet, l'ensopiment només està en nosaltres, Carner Bonh. 28.—d) No fer-ne de bona, o No fer-ne tros: no fer més que malifetes. Ets atlots no en feyan tros, afectats de la vida pandera, Aguiló Rond. de R. 13.—e) No n'hi ha més de fetes: això és tot, no cal cercar altra solució.—f) Fet i deixat estar: fet de qualsevol manera, sense mirament.—g) Fe't si et vols fer: es diu per declarar la indiferència envers d'algú o d'alguna cosa, o per abandonar-ho i no voler-ne saber res.—h) Pensat i fet: realitzat sense preparació o amb molt poca. També es diu Dit i fet.—i) Fet i pastat: molt semblant, gairebé idèntic. «Aquest noi és son pare fet i pastat».—j) No fer ni deixar fer: no resoldre una dificultat o no fer una feina ni permetre que altri la faci o la resolgui.—k) Ja l'hem feta, com En Parreta (Mall.), o com Na Beta (Men.): es diu en adonar-se que s'ha fet una cosa equivocada i que ja no té remei.—l) No fa ni fot, o No fa ni fila: no serveix, no fa ni bé ni mal, no té personalitat ni vàlua de cap mena.—m) No tenir un «fes-te enllà» amb ningú: no tenir cap desavinença ni discussió, estar en acord complet.—n) Saber fer de tot, fora cals d'olla (Mall.), o Saber fer de tot, menos moneies (Men.): irònicament es diu del qui pretén de saber fer moltes coses o d'entendre-hi molt.—o) No en faràs altra!: es diu en to amenaçador al qui ha comès qualque malvestat.
    Refr.
—a) «Qui bé fa, bé trobarà»; «Qui bé fa, per ell fa».—b) «Tal faràs, tal trobaràs».—c) «Més val fer que manar».—d) «Qui no sap fer les coses, no les sap manar».—e) «Tot ho sàpies fer, i res hages menester».—f) «Qui no en fa, no en compta».—g) «Qui més hi fa, més hi perd» (Cat.); «Com més fan, manco en tenen» (Mall.); «Qui més fa, manco n'ha» (Men): vol dir que sovint el qui té més mèrits és el més mal pagat.—h) «Lo que s'ha de fer, com més aviat, millor» (Mall.); «Lo que s'ha de fer, quant més prompte, millor» (Val.); «Lo que s'ha de fer, que es faci» (Men.).—i) «Qui ha fet avui, farà demà» (o «Qui no ha fet avui, ja farà demà»): es diu per indicar que encara queda temps per a fer allò que no s'ha fet oportunament.—j) «No ho faces, i no ho diran» (Mall.); «Lo que no es fa, es diu, quant i més lo que es fa!» (Men.): vol dir que per a no tenir mala fama, el millor és no obrar de manera que justifiqui la murmuració.—k) «Més fa el qui vol que el qui pot».—l) «Qui fa tot el que pot, no està obligat a més».—m) «Allà on vas, fé com veuràs» (Mall.); «A on vages, lo que veges fer, faces» (Val.); «Fer com fan, no és pecat» (Cat., Val.); «En fer com fan, no hi ha res que dir» (Cat.).—n) «En haver acabat, haurem fet»: vol dir que el qui despèn massa, s'exposa a romandre sense recursos.—o) «Fer i desfer, feina del diable»: es diu per censurar els qui, per no haver pensat bé el que calia fer, han de desfer-ho i refer-ho després—p) «Fes el que et dic, i no facis el que jo faig»; «Fes lo que bé et dic, i no lo que mal faig».—q) «Lo que no es fa, queda per fer».—r) «Mal si fan, mal si no fan»: es diu quan algú és censurat per haver fet una cosa de bona fe, i ho seria també si no l'hagués feta.—s) «Qui la fa, la paga»; «Qui l'ha feta, que l'engrons»: vol dir que el culpable d'una cosa n'ha de sofrir el càstig o les conseqüències.—t) «Fa qui pot; menja qui té».—u) «Qui mal no fa, mal no pensa».—v) «Qui ha fet, ha fet; i qui ha dit, ha dit»; «Guarda't d'un ja està fet»: es diu al·ludint a coses que ja no tenen remei.—x) «L'un l'hi fa, l'altre l'hi té, i l'altre li mira si li va bé»: es diu per censurar que en una cosa que pot fer una sola persona hi intervinguin moltes.
    Fon.:
(pir-or., or., occ., Maestr., bal., alg.); fέ (Esterri, Sort, Cardós); féɾ (Cast., Val., Al.).
    Conjug.:
irregular, de característiques pròpies, com pot veure's pels paradigmes adjunts.
taula 
Les formes generalment admeses en el llenguatge literari són aquestes:—Pres d'indic.: faig o faç, fas, fa, fem, feu, fan.—Pret. imperf.: feia, feies, feia, fèiem, fèieu, feien.—Perfet simple: fiu, feres, féu o fé, férem, féreu, feren.—Futur: faré, faràs, farà, farem, fareu, faran.—Condicional: faria, faries, faria, faríem, faríeu, farien.—Pres. de subj.: faça o faci, faces o facis, faça o faci, facem o fem, faceu o feu, facen o facin.—Imperfet de subj.: fes, fessis, fes, féssim, féssiu, fessin; fera, feres, fera, férem, féreu, feren.
    Etim.:
del llatí facĕre, mat. sign., coincident amb el mot català gairebé en tots els usos i accepcions indicades en aquest article.

2. FER, FERA adj.: cast. fiero.
|| 1. Salvatge, no domesticat; d'instints carnissers. Viu exir d'una gran forest dues bèsties molt feres e estranyes e molt salvatjes, Llull Cont. 354, 28. Car no's tan brau, | fer ni felló | cert lo leó | com pintat par, Spill 16027. La persecució de la bèstia cruel fera de Neró, Boades Feyts 28. Porc fer: porc senglar. Cuca fera: animal fabulós devorador d'homes.
|| 2. Cruel, propi de bèsties o animals salvatges. Allí fos tractat ab ira tan fera, Passi cobles 26. Apartar-nos de aquesta fera pràctica de scampar sanch, Villena Vita Chr., c. 85. Ans desviant-li els ulls de l'espectacle fer, Atlàntida viii.
|| 3. Que fa mal o dóna gran molèstia. Natural cosa és dels ulls corporals que con veen les legees e les vergonyes dels hòmens e de les fembres que's viren a altra part per so car lur és fera cosa a veer, Llull Cont. 149, 24. D'espines tan feres portant la corona, Passi cobles 57. Si és dona lleja, és cosa molt fera | tenir lo que nunca vos pot contentar, Viudes donz. 474. Amb sa alenada fera nos converteix en roques, Atlàntida vii.
    Fon.:
(or., occ., bal.); fέ (Pallars); féɾ (val.).
    Sinòn.:
salvatge, brau, feréstec.
    Antòn.:
domèstic, manso, ximple.
    Etim.:
del llatí fĕru, mat. sign. || 1.