Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  flauta
veure  flaüta
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

FLAUTA
|| 1. f. a) Instrument musical consistent en un canó cilíndric de fusta o de canya, tapat per un extrem i obert per l'altre, amb un forat prop del primer per a bufar-hi i amb diferents forats distribuïts al llarg del tub i que s'obrin i tanquen amb els dits o amb claus per a produir les diferents notes; cast. flauta.b) Instrument musical de disposició igual a la del flabiol, però més llarg, usat principalment pels pastors i pels sonadors de festa major (Mall.). Ab trompes e ab tabals e ab flautes, Muntaner Cròn., c. 296. Un vocal spirit... qui per lo camí de la gola corre com per flauta, Curial, iii, 1.—c) Cadascun dels canons d'un orgue musical.
|| 2. m. Sonador de flauta; cast. flautista. Y una orquesta! Ne deyan els Serafins, no perque en portessen el nom el cap de colla y el flauta, Pons Auca 83.
    Loc.
—a) Dur molt de vent a la flauta: estar molt animat o dur moltes pretensions. Sabia donar sabó i tothom deia que duia molt de vent a la flauta, Pla Coses 61.—b) Per pitos o per flautes: per qualsevol causa.
    Refr.

—«Quan passa el vent per la flauta, és hora de fer anar els dits»: vol dir que cal aprofitar les ocasions quan es presenten.
    Fon.:
fláwtə (pir-or., or., bal.); fláwtɛ (occ.); fláwta (val.).
    Intens.:
—a) Augm.: flautassa, flautarra.—b) Dim.: flauteta, flautetxa, flauteua, flautiua, flautona, flautí, flautina, flautoia.—c) Pejor.: flautota, flautot.
    Var. form.:
flaüta, flaguta.
    Etim.:
de fla-ut, probablement onomatopeia, que ha donat origen al fr. flûte, cast. flauta, it. flauto, port. frauta, etc. (cf. Meyer-Lübke REW 3360). La variant catalana flaüta, amb l'accent damunt la u, coincideix amb l'accentuació francesa.

FLAÜTA f.
Flabiol, flauta (Rosselló, Camp de Tarr., Maestr., Val., Alcoi, Al., Eiv.); cast. flauta, caramillo. «Qui de canyes fa flaütes | i de dones fa cabal, | en la vida tindrà un quarto | i morirà en l'hospital» (cançó pop., ap. Aguiló Dicc.). Los lahuts e les flahutes, doc. a. 1378 (Rubió Docs. cult. ii, 197). Les vem balladores | al so de flahuta que sia d'un punt, Proc. olives 1092.
    Fon.:
fləútə (Tarr., Eiv.); flaúta (Maestr., Cullera, Pego); flaútɛ (Alcoi); fləβútə (Arles, Illa del Tec); fləɣútə (Camp de Tarr.).
    Etim.:
V. flauta.