Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  fondre
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

FONDRE v. tr.
|| 1. Convertir en líquid per l'acció de la calor; cast. fundir, derretir. L'alquimista... mès una de aquelles bústies en la caldera hon fonia gran res de dobles, Llull Felix, pt. vi, c. 4. Deu liurar al fonedor aquel argent aleyat, que'l fona, doc. a. 1308 (Botet Mon. iii, 284). Com un miner arrenca el ferro que va a fondre's a la farga, Massó Croq. 201. a) s'usa dialectalment com a intr., amb el sentit de Fondre's, tornarse líquid. «Ara la neu fon molt» (Llanàs). «La carn fon molt, a la cassola» (Solsona).
|| 2. Fabricar d'una substància feta líquida; cast. fundir. «L'escultor ha fos una estàtua de la Llibertat». «Farem fondre els tipus d'impremta que necessitem». E féu de aquell or un vadell fus, Serra Gèn. 82. Punxons y matrius aposta per fondre a costes y despeses seues aquella característica lletra gòtica, Obrador Arq. lit. 103.
|| 3. Dissoldre un sòlid en una substància líquida; cast. disolver. E cogua tant tro que lo pex sia fus, Flos medic. 245. Fondre's a (dins) la boca: esser un menjar molt tendre i fàcil d'empassar. Dexa'm la ganiveta que l'encetarem; té, noya, pren, que axò se fon a la boca, Vilanova Obres, iv, 35. a) intr. Penetrar-se i abeurar-se el paper o altra matèria amb la tinta, pintura, etc. que s'hi aplica; cast. pasarse, calar. «Aquest paper fon; no serveix per a escriure-hi».
|| 4. fig. Unir íntimament una cosa amb altra fins a formar-ne una de sola; cast. fundir. «Els descendents d'aquells emigrats no trigaren a fondre's amb la població indígena». De seguida fonent-se en un sol pensament, Genís Julita 12.
|| 5. Diluir, resoldre en una cosa més subtil o menys compacta; cast. deshacer, diluir. Regalaua e fonia la sua ànima en làgrimes, Villena Vita Chr., c. 230. Les boires apilades en aigua i pedra es fonen, Atlàntida vi. Canta la barcarola, fonent en la tristesa de l'hora l'esperit, Ruiz Poes. 51.
|| 6. Dissipar, fer perdre gradualment la densitat; cast. disipar, fundir. a) Dit de coses visibles: Una blanca fumarela se fon y s'esborra, Rosselló Many. 29. Guaites dins la prada i la boira es fon, Colom Juven. 22.—b) Dit de coses oïbles: Sospir dels ecos que's fon per dins les penyes, Orlandis Poes. 56. Sa veu se fonia dins la natura, Galmés Flor 73.—c) Dit de coses espirituals o morals: Ara, gran dia, | se fongué el goig matinal | com la celístia, Costa Agre terra 139. L'emmurriament d'en Lluis no tardaria en fondre's, Pons Auca 125.
|| 7. Disminuir una cosa fins a restar reduïda a no res; consumir; cast. consumir, gastar. L'elm avantà tant fort en la cara... que tot lo nas li fonia, en tal manera que depuix nul temps no'n fo adret, Muntaner Cròn., c. 179. Fondre els béns, la riquesa, els diners: gastar-los tots, perdre'ls completament. No sols fonia lo seu propi, sinó lo de sa dona, Alcover Cont. 598. Una lluita de xifres amb què neixen i es fonen les fortunes a les pissarres de Borsa, Plana Sta. Mar. 60. «Aquest fondria ses mines de Califòrnia»: es diu d'un que és molt gastador (Eiv.). a) Reduir, convertir en una cosa de menys densitat o vàlua. «Jo tenc una parra | de calop vermell; | tot se fon en pàmpol, | pàmpol i rovell» (cançó pop. Mall.). No és hora de fondre-hu tot en ploraies i llaments, Alcover Cont. 38.—b) Extenuar, esgotar; llevar completament les forces; refl., Perdre totalment les forces. Si jau al lit | marit malalt, | de fet fingix | que s'esmortix | per tant vetlar | sens despullar | diu que s'és fusa, Spill 8249. Jo veitx que vaig a finir, | tan cansat estich y fus, Penya Poes. 126.
|| 8. refl. Desaparèixer, deixar de veure's; no trobar-se; cast. perderse, eclipsarse. Nostra glòria que es fon va riu avall, Canigó xii. Mirí de fit a fit l'estela que es fonia, Collell Flor. 9. «No trobo les tisores; no sé per on s'hauran fus».
|| 9. fig. Consumir l'ànim de desig, frisança, impaciència o altra passió intensa; cast. derretir, consumir. Ara sa malícia el fon, Ignor. 1. Un neguit d'infern nos el fonia de viu en viu, Oller Fig. pais. 33. El noiet no cabia en pell, i no era que es fongués pel bon sopar, no, Ruyra Pinya, ii, 144.
    Loc.
—a) Fondre's com una candela: consumir-se ràpidament.—b) Fondre sèu: parlar irreflexivament (Pineda).—c) Fondre el greix: escarrassar-se. Per què et penses que fonch lo greix cada dissapte?, Pons Quadros 81.—d) Fer fondre la paciència a algú: fer-li perdre la paciència, consumir-lo de neguit. Al cap d'una hora llarga de rellotge de tenir-me assocat y a l'estaqueta y de fer-me fondre la paciència, Penya Mos. iii, 117.
    Fon.:
fóndɾə (or., bal.); fóndɾe (occ., val.); fúndɾə (pir-or.); fónre (Esterri, Pont de S., Bonansa, Solsona).
    Conjug.:
segons el model prendre. El participi passat és fus (<llatí fūsu) o fos.
    Etim.:
del llatí fŭndĕre, mat. sign. || 1.