Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. franc
veure  2. franc
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. FRANC, FRANCA adj.
|| 1. Lliure; exempt de subjecció, de domini d'altri, d'impediment; cast. franco, libre. Que siam franchs e hajam reys e prínceps, segons que solíem hauer, Llull Gentil 73. L'esparver quan és solt, que és franc de volar e de anar on se vol, Llull Cont. 109, 16. Fingir-se malaltes per ço que'l lit del marit los romangue franch, Metge Somni iii. Es eternal, quiti y franch de pena y de mort, Alegre Transf. 77. Oh terra franca, mare de cavallers, Maragall Enllà 16. Fer franc algú: donar-li llibertat, fer-lo lliure. Si tu'ls ligues bé que negú no's puga soltar, jo't promet de fer-te franch e posar-te en segur, Tirant, c. 92. És franca la porta, Dolç Somni 39. Franc arbitri, o franc voler, o franc poder: lliure arbitri, voluntat lliure per a elegir una cosa o altra. Vostra saviea ha creat home en franc arbitre, Llull Cont. 70, 7. La vostra justícia dóna franc poder als hòmens que pusquen fer injúries, ibid. 75, 7. L'home de son franc voler s'enclina als pecats, Llull Dem. 118. Emperò no'ls ha tolt lo unïuersal Creador lo franch arbitre, Tirant, c. 1. Franc de ports: exempt de pagar pel transport. Franc alou: alou no subjecte a tributació. La terra era estada donada antigament per franch alou, Pere IV, Cròn. 112. Pas franc: llibertat per a entrar en un lloc o sortir-ne. Port franc: port en què les mercaderies no paguen dret d'entrada ni de sortida. Estar franc o Tenir franc: estar lliure de feina, no estar de guàrdia.
|| 2. Gratuït, que es té sense pagar; cast. franco, gratuito. Del dia que desembarcauen fins al dia que exien de la illa de Anglaterra, tostemps tenien la despesa franca, Tirant, c. 41. Tenir casa franca: tenir dret d'habitar en una casa sense pagar. De franc: gratuïtament, sense pagar.
|| 3. Que s'expressa obertament, sense dissimul, no reservat; cast. franco. Si abdós ho neguen, jo só franch y per tal me aferme, Isop Faules 7. Tots hi reien am certa franca malícia, Massó Croq. 185. Un franc aplaudiment va confirmar-li les simpaties del públic, Pons Com an., 31. Totes les cases tenien pintada la franca alegria, Rosselló Many. 208. Parlar franc: parlar amb franquesa, sense dissimul o reserva. a) fig. No dubtós, exempt de barreja, no adulterat. «Set senaies, catorze anses; | quatre banyes són dos bous; | en tenir cent i un sous | vetaquí sis lliures franques» (cançó pop. Mall.).
|| 4. ant. Donador, esplèndid en donar; cast. dadivoso. E ja so prenys d'un scolà | sabut, donós, | ffranch, xamús y valerós, Coll. dames 696. Més de bé fan a lurs monestirs con són franchs e ben accullents, Eximplis, i, 290.
|| 5. m. Franqueig, segell amb què es franqueja una cosa que s'envia per correu (Conca de Barberà); cast. franqueo, sello. «He de comprar el franc per a la carta» (Montblanquet).
Franc: llin. existent a Celrà, Barberà, Artesa de Ll., Ulldemolins, Cast., Alcora, Llucena, Cabanes, Palma de Mall., etc.
    Refr.

—«Al qui no té res, el rei li fa franc»: vol dir que si un no té d'on pagar, no hi ha altre remei que perdonar-li el deute (val.).
    Fon.:
fɾáŋ (or., occ.); fɾáŋk (val., bal.).
    Intens.
(de l'accepció || 3): franquet, -eta; francot, -ota; franquíssim, -íssima.
    Etim.:
del germ. frank, ‘lliure’.

2. FRANC, FRANCA m. i f. i adj.: cast. franco.
|| 1. Pertanyent al poble germànic que conquistà la Gàl·lia i hi fundà la monarquia francesa. Emprengué de venir en ajuda de son cosingermà ab cinch milia franchs archers los quals li donà lo rey de França, Tirant, c. 173. Lo Papa li dix: E est tu Hilari lo franc? E sent Hilari respòs: No son jo francès, mas son bisbe en França, Eximplis, i, 280. Am l'ajuda generosa dels francs, mentre els alarbs anaven avall, Massó Croq. 202.
|| 2. m. a) Moneda francesa, antigament d'or, després d'argent o níquel aliat amb coure, de valor variable segons les èpoques. Prestà a ells, a tres meses, sis mil franchs, doc. a. 1383 (Capmany Mem. ii, 169). Dos anells d'or fi; item quatre franchs, doc. a. 1410 (Alós Inv. 25). Donà al haraut una roba sua molt rica e gran colp de franchs d'or, Curial, ii, 83.—b) Unitat monetària francesa; el valor de la moneda indicada. «Un bitllet de cent francs».
|| 3. Nom genèric que s'aplica als europeus en els ports del Nord d'Africa i de l'Asia Menor.
|| 4. Llengua franca: llenguatge barrejat de francès, italià, espanyol, català i altres llengües mediterrànies, en què es solen comunicar els mariners d'aquesta zona, sobre tot a les parts de Llevant. Un cop li pegam en francès, l'altre en moro, l'altre en la llengua franca, Penya Mos. iii, 216.
    Fon.:
fɾáŋ (or., occ.); fɾáŋk (val., bal.).
    Etim.:
del llatí Francus, mat. sign. || 1 (pres del germ. frank ‘lliure’).