DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. GENDRE (i ant. i dial. genre). m.
Marit de la filla; cast. yerno. Sogre contra son gendre o sa nora, o sogra contra son gendre o nora, no poden ne deuen fer testimoni, Cost. Tort. IV, xi, 13. Lo rey N'Amfós son gendre, Desclot Cròn., c. 90. Roger e Elionor... genre e filla, doc. a. 1386 (arx. de Montblanc). Los pubils tendres pendran per gendres, Spill 6851. Y una encaxada de sogra | lo gendre la entén molt bé, Collell Flor. 48. Si'm voleu per genre, jo bé us vull per sogre, Massó Croq. 34.
    Loc.
—Esser més dropo que el gendre: esser molt mal fener (Penedès).
    Refr.—a) «Amor de gendre, bugada sense cendra»: vol dir que l'amor del gendre als seus sogres sol esser molt fluixa.—b) «Després de casada la filla, ixen els gendres».—c) «Una volta ma filla morta, què fa mon gendre a la porta?» (Alcoi).—d) «Què delicat era mon gendre, quan era tendre!» (Calasseit).—e) «Val més un fill airat que un gendre ensucrat» (Empordà).—f) «Gran és mon gendre; bo siga ell»: vol dir que no basta que una persona sigui de bon veure, sinó que cal que sigui bona moralment (Val.).
Gendre: llin. existent a Barc., Argentona, Espluga de F., Tortosa, La Jana, etc.
    Fon.: ʒέndɾə (or.); ʤέndɾe (occ., val. no apitxat); ʧέndɾe (val. apitxat); ʒέnrə (pir-or., Cerdanya); ʤέnre (Andorra, Esterri, Sort, Tremp, Pobla de L., Bagà); ʒέ̞ndɾə, ʒέ̞nrə (mall., men.).
    Etim.: del llatí gĕnĕru, mat. sign.

2. GENDRE m. ant.
Gènere. Substància és gendre d'on són moltes espècies, Llull Arbre Sc. i, 49.