DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

GENERÓS, -OSA adj. cast. generoso.
|| 1. ant. De nissaga noble, o que té títol de noblesa. Si emperò escriurem a official nostre no generós o altre qualsevol, Ordin. Palat. 207. Quatre de aquells qui eren generosos foren escapsats, Pere IV, Cròn. 290. Que qui sciència no volria apendre no pogués esser generós ne en offici de regiment de comunitat, Eximenis, II Reg., c. 17. Del examen que deu esser fet al gentilom o generós qui vol rebre l'orde de caualleria, Tirant, c. 1. Tirant ordenà que tot home qui tingués armes fos dit generós, Tirant, c. 319.
|| 2. De nobles sentiments; que obra amb llarguesa, especialment en la concessió de dons i de perdó. Perque sé lo cor del home esser generós, Villena Vita Chr. Valer-se ab mà generosa y lliberal, Canyelles Descr. 131. Vejent-lo massa generós ab los contraris, Costa Agre terra 177.
|| 3. Donat o produït amb llarguesa. De generoses lloances i d'admiracions ingènues, Pons Com an. 168. Una idea generosa, Vilanova Obres, iv, 203. Rebuda fou la generosa ofrena | de la dona preclara, Alcover Poem. Bíbl. 58. a) Per anal., Vi generós: vi reconfortant. Repartint amb mesura copetes de vi generós, Espriu Lab. 92.
|| 4. (dialectal mall.) Amatent, ràpid per a acudir a un lloc; gentil de moviments. «Sa titina té es caminar molt generós». Tot generós s'era entregat, Costa Agre terra 149.
Generós: nom propi d'home; cast. Generoso.
    Fon.: ʒənəɾós (or., bal.); ʤeneɾós (occ., Cast., Al.); ʧeneɾós (Val.).
    Intens.: generoset, -eta; generosot, -ota; generosíssim, -íssima.
    Etim.: pres del llatí generōsum, mat. sign. || || 1, 2.