Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. grat
veure  2. grat
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. GRAT m.
|| 1. Gust, satisfacció que es troba en una cosa o persona; cast. gusto, grado. Haver o tenir grat (d'algú, d'alguna cosa): trobar plaer, agradar-se'n. Comprenguí que no de mi tenia manor grat que yo ganes de servir-la, Corbatxo 28. Tenguí tan gran grat de la tua virtuosa persona..., que avorrí mon sposat, Tirant, c. 307. Molt haguí grat | d'aquell país, Spill 1743. Perquè passant fins a la tua tenda te palesàs lo grat que tench de tu, Alegre Transf. 65. Mas tots los grats de la carn s'hi trobaren, Ausiàs March, cxix. Donar-se grat (d'algú o d'alguna cosa): prendre gust, trobar plaer. Era tan graciós que de tota manera de gents se donaua grat, Tirant, c. 292. Prendre en grat: prendre amb gust. Que prengau mon seruisi en grat, Flos medic. 194. Caure o Venir en grat: esser agradable, venir de gust. Com Eliseu hagué hoyt lo parlar de Ypòlit li caygué tan en grat e feu-ne tal rialla, Tirant, c. 249. Sènyer Déus qui bonahuirats tots aquells qui en grat ni en plaer vos vénen, Llull Cont. 319, 10. A mon (son, ton, etc.) grat: al meu (seu, teu) gust, a plaer. Près un sparver, lo millor que a son grat sabé triar, Tirant, c. 294. Te llavorà de cor d'alzina | per on colàs a tot son grat | la bona saba mallorquina, Colom Juven. 188. De grat, o De bon grat, o Per grat: amb gust, per impuls de la voluntat. Dix-nos que 'ns prestaria molt uolenters e de grat tot quant ell pogués, Jaume I, Cròn. 25. Si fer no u volreu per grat e a tot son voler, que us passarà la spasa per lo coll, Tirant, c. 200. Tots plorauen... e no era negú qui de bon grat no ploràs, Tirant, c. 277. De bon grat compliré vostre manament, Metge Somni ii. De (o per) grat o per força: tant si vol com si no vol. Que tot hom hi munt per grat o per força, Muntaner Cròn., c. 106. L'en façats venir per força o per grat, Pere IV, Cròn. 128. Mal grat (seguit d'un genitiu o possessiu) o Contra grat: contra la voluntat. Aquella ciutat... possehexen los sarrahins, mal grat dels crestians e dels juheus, Llull Gentil 244. Quant te penses que sien los parts qui mal lur grat són venguts a bé?, Metge Somni iii. Caygué en terra mal son grat, Tirant, c. 143. Pujaren-lo a cauall a mal grat seu, Tirant, c. 322. Jo he despedit a aquell molt contra mon grat, Lacavalleria Gazoph. Se declarà la guerra contra grat de tota la gent de bé, ibid.
|| 2. Gratitud; satisfacció que un hom testimonieja al qui ha fet alguna cosa per a ell; cast. gratitud. Farem-ho en tal manera que'n retenrem vostre grat per tostemps per lo seruici que ara us farem, Jaume I, Cròn. 54. E les dolors que pas sens grat se perden, Ausiàs March, xcii. Haver o sentir o saber grat a algú: estar-li agraït, demostrar-li gratitud. Vil senyor... qui no ha grat a hom de negun plaer que hom li fassa, Llull Cont. 43, 27. Ni a Déu no han grat del bé que reheben, Llull Gentil 59. Caualler, yo no us sé grat de ço que diets, Curial, i, 33. Jo vos sé grat de aver-me avisat, Lacavalleria Gazoph. Grat i gràcies: demostració de gratitud. Nabot, senyor, fem grat e gràcies a vós, Muntaner Cròn., c. 80. Na mala dona, ni grat ni gràcies ara que n'he hagut lo que desijaua, Tirant, c. 200. Vós no sabeu grat ni gràcies als que vos fan bé, Lacavalleria Gazoph. Se'ls en degués grat ni gràcia, Casellas Sots 122. Mal grat n'haja!: imprecació amb què es manifestava la ira contra algú. Tota persona qui dirà mal grat n'aja Déus, Déus no n'ha poder, ne renegarà Déu, doc. a. 1402 (arx. mun. d'Igualada). En Rubio, mal grat ne aja Déu con vos en tornareu, doc. a. 1413 (Col. Bof. xxxv, 95). Dirà: Mal grat n'aja qui m'a catiuada, Viudes donz. 448. Grat sia a Déu: exclamació de gratitud a la divinitat. Grat sia a Déu que hem arribat a temps!, Collell Flor. xvii. Haver grat d'algú: (ant.) rebre'n les gràcies, tenir-lo agraït. E hauran-ne grat de Déus, Muntaner Cròn., c. 28.
|| 3. De grat: (ant.) gratuitament, sense paga. Cor justícia, la qual de grat impartir deurien, per accepció de moneda mercadegen, Ordin. Palat. 190. Dit Torres haje convingut en servir de grat dit empleo, doc. a. 1715 (BSAL, viii, 457).
    Etim.:
substantivació del llatí gratum, ‘agradable’.

2. GRAT, GRATA adj.
Agradable; conforme al gust; cast. grato. D'on yo més indigne, ab lengua molt grata, Passi cobles 128. Sceleritat e festinància fa lo benefici esser grat, Cons. Prov. 12. Sentí'm de costa una senyora disposta... tant deuota y a Déu grata, Coll. dames 52. Los furs que el rey dicta, ben grats a tots són, Llorente Versos, i, 76. Esbargint pel quarto aquella grata olor de pa desenfornat de fresch, Pons Auca 253. Com contemplar-los a mon cor és grat!, Salvà Poes. 13.
    Fon.:
gɾát (or., occ., val., bal.).
    Intens.
superl.: gratíssim, -íssima (Sento la gratíssima fressa d'un xaragall, Massó Croq. 115).