Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. jo
veure  2. jo
veure  3. jo
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. JO
|| 1. pron. pers. Mot amb què el qui parla es designa a si mateix; cast. yo. a) En l'ús literari la forma jo s'usa només com a cas nominatiu, reservant-se la forma mi per als casos oblics. En alguna cosa que jo puga fer?, Llull Blanq. 1. La terra | no reguí jo amb sang meva...?, Canigó i. Jo reina d'amor seria, Costa Poes. 5. «Ja no som jo»: ho diu una persona vella, indicant que ja no es pot valer o no té les forces que tenia abans. «Jo no som jo»: manera vulgar de declarar-se innocent, de dir algú que no ha comès allò que li imputen (mall.).—b) En l'ús dialectal de certes comarques (principalment al Rosselló, en català occidental i en baleàric) s'empra també la forma jo en els casos oblics, precedida de qualsevol preposició: «M'ho diuen a jo»; «No parlen de jo»; «A jo m'agrada la fruita»; «Ha vingut amb jo»; etc. «Cada dia surt es sol; | tant surt per jo com per tu, | i no se pon per ningú | sinó perquè Déu ho vol» (cançó pop. Mallorca).
|| 2. m. La persona humana en tant que té consciència d'ella mateixa; cast. yo. I el sentiment del meu jo esfereït m'invadí fins al moll dels ossos, Ruyra Pinya, ii, 75.
    Refr.
—a) «Primer som jo que mos hereus»: vol dir que cadascú ha de procurar per si mateix abans que pels altres (mall., men.).—b) «Primer jo, després jo, i sempre jo»: és la màxima dels egoistes.
    Var. ort.
ant.: io (Hom. Org. 3 vo; Capit. Llorens 1211); yo (Jaume I, Cròn. 94; Genebreda Cons. 141).
    Fon.:
generalment es pronuncia jo amb la consonant j prepalatal fricativa o africada sonora; però a la part meridional del territori català peninsular (des de la Segarra fins a Elx) i a Eivissa, es pronuncia yo, amb la inicial semiconsonant. La o de jo o yo sol esser oberta, però hi ha comarques on predomina la o tancada: ʤo (Sort, Pobla de S., Tremp, Artesa de S.); јo (Tamarit de la L.). Les formes jo i yo conviuen en certes regions, com als voltants de Barcelona i a Mallorca; en aquesta illa és freqüent sentir pronunciar јɔ̞ per la gent pagesa quan aquest pronom va precedit de vocal.
    Etim.:
les formes d'aquest pronom en les llengües romàniques (sard eo, rumanès eu, port. i prov. eu, it. io, cast. yo, fr. jou i je, etc.) suposen una forma llatina *ĕo <ego, en la qual, segons les èpoques i els llocs, un accent secundari ha afectat ja la e ja la o (éo, eó), com ha passat en altres pronoms, per ex. illī> il i li (Millardet, en RLR, xli, 5).

2. JO
Llin. existent a Artés, Calders, Cardedeu, Granollers, Igualada, Llerona, La Roca, Masnou, etc.

3. JO
exclamació per a excitar un cavall a córrer; cast. so. Sapiats que al meu bon caval! no qual dir jo!, ans és tan apert que sap què ha a fer, doc. a. 1390 (RLR, vi, 368). Mon cavall sens dir jo! fa ço que dey fer, ibid. 373. (V. xo).