Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. jou
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. imatge  imatge  imatge  imatge  imatge  imatge  JOU m.
|| 1. Instrument de fusta o de ferro, més o menys corbat, amb el qual dos animals (bous o mules) són junyits pel cap o pel coll a l'arada o al carro; cast. yugo. Donen per tribut... per jou de bèsties cosa certa, doc. a. 1315 (Col. Bof. xii, 313). Ab gosada mà prenent-los per los corns los imposà lo iou forçant-los de laurar, Alegre Transf. 56. A nostres peus junyides com dos vedells al jou, Atlàntida ii.
|| 2. fig. a) Allò que uneix dues o més coses o persones. Era el jou d'or que unia les terres ponentines, Atlàntida i. En místic jou queda a la Verge unit, Verdaguer Flors Maria 85. Es jou del sant matrimoni, Alcover Cont. 51.—b) Allò que subjecta, que priva de llibertat; cast. yugo. Sotsmetent vostres persones al jou de senyoria, Tirant, c. 149. Sacudir lo jou de una servitut cruel, Lacavalleria Gazoph. Sotsmesos sota el jou de l'estranger, Picó Engl. 22. Estar cansat de dur el jou: estar cansat d'estar en opressió. Treure's el jou a coces: sostreure's violentament a l'opressió.
|| 3. Objecte que per la seva forma o pel seu ús s'assembla a un jou de llaurar o de carro. Especialment: a) Peça de fusta que serveix de contrapès a una campana (occ., val.); cast. yugo.b) Fustes damunt les quals reposa la bóta en el celler (Vinaròs).—c) Fusta col·locada entorn del perol emprat per a bullir el suro, a fi de privar que s'escantelli (St. Feliu de G.).—d) nàut. Cadascuna de les peces que travessen el codast d'un vaixell, amb el qual s'emmetxen i empernen per sa cara de proa per a formar la popa; cast. yugo. Jou principal: el de dalt, més llarg i gruixut dels que entren en la construcció de la popa, i sobre el qual s'assenten els peus de les gambotes. Jou revirat: el que està en posició inclinada, com fan alguns constructors amb els jous inferiors per obtenir major fortalesa i economia. Jous inferiors: els que van repartits des del principal fins al cantell de dalt de la corba coral, i donen la forma a l'anca del vaixell; també se'n diuen cotxinates.e) Peça de fusta que hi ha a cada cap de la cossia d'un llagut (Mall.).—f) Barra horitzontal superior d'una premsa de vi, de fideus, etc. (Calasseit).—g) Barra horitzontal col·locada a la part superior del teler, i on van penjades les taules (Eiv.).—h) Cadascuna de les dues peces robustes de fusta que van col·locades horitzontalment de columna a columna de sínia, i dins les quals passa l'arbre del rodet (Mall., Men.).—i) Biga gruixada, quadrangular, horitzontal, dins la qual balla el fusell de la llanterna del molí de vent (Mall., Men., Eiv.).—j) Part de la serra de serrador on va fermada la fulla (Coll de Nargó, Senet, Lladorre).—l) Drap o vel que es posa damunt les espatlles dels nuvis durant la missa de velacions (Guiamets, Tortosa, Vinaròs, Val., Biar).—m) Jou bord: peça de fusta damunt la qual reposa la grabaldina del molí de vent (Mall., ap. Rokseth Cult. cér. 183).—
|| 4. Coll o pas entre dues muntanyes; cast. garganta. D'aquesta accepció vénen alguns topònims com Colldejou, nom d'una collada situada al N. de Bagà, i Jou, nom d'un poble de la Vall d'Àneu.
Jou: llin. existent a Olot, Castellfollit de Riubregós, Palau de Santa Eulàlia, Vilanant, Agramunt, Artesa de S., etc.
    Loc.

L'un tira del jou i l'altre de l'espadella: es diu de dues persones que pensen o obren en gran desacord.
    Refr.
—a) «Jou que plau, no pesa».—b) «Per amor del bou, llepa el llop el jou»: vol dir que devegades es fan coses desagradables per obtenir-ne algun profit.
    Cult. pop.
—El jou és un instrument antiquíssim, que es va perdent amb gran rapidesa davant el progrés industrial i la mecanització de les feines agrícoles i del transport. No obstant, en el primer quart d'aquest segle hem arribat encara a temps d'arreplegar la forma i la nomenclatura d'aquest atuell dins totes les comarques on es parla català.—Les aplicacions del jou es refereixen principalment al manteniment de la unió i equilibri de forces entre els dos animals que constitueixen un parell per a la tracció de l'arada o del carro de feina. A certes regions s'usa també el jou per a arrossegar el tiràs de transportar llenya. Existeixen també jous per a un sol animal, usats per a la tracció del forcat o d'un vehicle de braços.—Els jous presenten una gran varietat de formes, i per la manera d'estar construït un jou es pot deduir sovint la comarca a la qual pertany. Entre un jou urgellès i un de mallorquí, per exemple, hi ha grans diferències de línies i d'estructura. Però totes les formes de jou poden reduir-se a tres tipus principals: jou de tòs, jou de collars i jou de camelles.—1. El jou de tòs o de cap s'aplica només als bous; consisteix en una barra recta en el centre i corbada en els extrems (anomenats colleres o clatelleres), els quals es posen damunt el tòs o part posterior del cap dels bous i es lliguen a les banyes i al front d'aquests animals amb unes corretges. A la part central del jou hi ha dues clavilles o claus, a les quals es lliguen els correixos o eixanguers que sostenen la traiga o tretera dins la qual passa el cap del timó de l'arada o del carro. El jou de tòs es troba usat a tot el Pirineu català, al Camp de Tarragona i al País Valencià.—2. El jou de collars o d'encins s'aplica a bous o a mules; és també de forma gairebé recta, amb poca curvatura en els extrems, i cada un d'aquests té dos forats dins els quals passen els extrems d'unes fustes corbes en forma de U (collars, encins o canaules) que subjecten el jou al coll de cada animal. Les altres peces (clavilles, eixanguers i traiga o tretera) són iguals o anàlogues a les del jou de tòs. El jou de collars predomina a la part septentrional de Catalunya, i és desconegut a la meridional i a les Balears.—3. El jou de camelles es distingeix del de collars pel sistema de subjecció dels extrems del jou amb l'animal, que consisteix en un parell de bastons de fusta o de ferro (anomenats camelles, espadelles, tellols o torells, segons les comarques), que estrenyen de cada costat el coixí que protegeix el coll de la bístia i es mantenen units per una corda (anomenada juntera, juntora, jentura o llentura en els diferents dialectes). Aquest tipus de jou és el que predomina a la part central i meridional de Catalunya, i l'únic que s'usa a les Balears. A Mallorca i a certes regions continentals, com la Segarra, és notable la gran curvatura del cos del jou, que obliga a construir-lo de tres peces, que en mallorquí es diuen caps de jou (les dues dels extrems) i llombrígol (la central).—4. Al tipus de jou de tòs pertany el jou especial usat en el Pallars per a traginar llenya, i que en lloc de tretera té un ganxo de ferro destinat a lligar-hi la cadena d'estirar les bigues.—5. El jouet o forcasset (val.) o jou d'una bístia (mall.) consisteix en una peça de fusta molt corbada, en forma de V invertida, amb dues camelles o espadelles i amb dues o més anses de ferro o de cuiro, per les quals passen les tirandes del carro o els braços del forcat. (Per a més informació sobre els jous, vegi's: Arx. Ll. Salv., Bal. i, 224; Griera en BDC, xi, 80 i ss.; T. de Aranzadi, Aperos de labranza y sus aledaños textiles y pastoriles, en «Folklore y costumbres de España», i, 333-344; Rokseth Cult. cér. 44-49; Krüger HPyr. C 2, 27 i ss.; Violant Tragí 30-41).
    Var. form.
(dialectal): jeu (Un jeu de llaurar, doc. Vic, segle XIV, ap. Aguiló Dicc.; Un geu sense aixengués, doc. a. 1564, ap. BDLIC, xvi, 103).
    Fon.:
ʒów (pir-or., or., bal.); ʤɔ́w (occ. i val. no apitxat, excepte algunes poblacions com Tremp i Cullera, on es pronuncia ʤów); ʧɔ́w (Bonansa, Vilaller, Boí, Maella, Val.); ʒέw (Puigcerdà, Rupit, Torelló).
    Etim.:
del llatí iŭgu, mat. sign. || 1. En la forma dialectal jeu trobam la mateixa evolució que ha sofert la ŭ llatina en crŭce > creu a través de la forma crou.