Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  jurament
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

JURAMENT m.
Acció i efecte de jurar; cast. juramento. a) Afirmació o negació en què es pren Déu per testimoni. Féu jurament de no partir d'allí tro lo rey sarrahí prengués per la barba, Muntaner Cròn., c. 8. Els juraments per l'estil són tinguts per la Iglésia com a informals, Pons Com an. 206. Prestar jurament: jurar. Si dretament haurà servat | lo jurament que ha prestat, Coll. dames 885. Prendre jurament a algú: fer-lo jurar; rebre la seva declaració jurada. Lo Rey los féu pendre jurament sobre la creu e los Euangelis, que no tenien conjurs ne altres arguments, Curial, ii, 102.—b) Paraula o locució en què s'invoca vanament el nom de Déu. Morint ab flastomias y juraments, doc. a. 1535 (Hist. Sóller, ii, 606). Devant sa farramalla d'alienats que umplen s'espay de juraments y flestomies, Ignor. 37.
    Refr.
—a) «Jurament mal, ni lliga ni val».—b) «Al jurament imprudent, no hi entrem».—c) «Juraments d'enamorat, no els creu cap home sensat».
    Fon.:
ʒuɾəmén (Barc.); ʧuɾamént (Val.); ʒuɾəmént (Palma).
    Etim.:
pres del llatí iuramĕntum, mat. sign.