Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  jurar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

JURAR v. tr.: cast. jurar.
|| 1. Afirmar o prometre apel·lant a Déu, a coses sagrades o a sancions superiors com a testimoni de la veritat d'allò que s'afirma o es promet. a) absol. Jurar per Déu falsament és menyspreament de ton Senyor, Llull Blanq. 42. Eliezer, jurant, la mà li posa | sota el trèmol genoll, Alcover Poem. Bíbl. 30.—b) Amb el complement directe en infinitiu sense preposició ni conjunció. Diverses persones... juraren dar bon concell e legal, doc. a. 1391 (Ardits, i, 18).—c) Amb el complement directe en infinitiu introduït per la preposició de. Que aczò juren de complir, doc. a. 1244 (Pujol Docs.).—d) Amb el complement directe constituït per un verb introduït per la conjunció que. Corporalment he jurat sobre los sants Evangelis que no prenga de null home nulla cosa, Llull Blanq. 78, 6. Yo jure per los déus que no he comès res digne de tal pena, Alegre Transf. 78.—e) Amb el complement constituït per un verb introduït amb la conjunció com (construcció arcaica). Tots aquests juraren com al rey donassen leyal consell, Llull Felix, pt. vii, c. 2.—f) Amb el complement directe format per un substantiu posant Déu per testimoni. En aquelles corts demanà que Nos fóssem jurats per primogènit, Pere IV, Cròn. 60. Aquí jurà usatges e llibertats, Muntaner Cròn., c. 293. Lo prior li deu demanar si ha muler ni la ha jurada, doc. segle XIII (Miret Templers 547).—g) Amb el complement directe indicador de la cosa garantida amb el jurament. Ab cartes jurades de cascuna part, Muntaner Cròn., c. 240.—h) Amb el complement directe format per un nom indicador de la persona o cosa que s'invoca com a testimoni o penyora. Fill, no jurs ton cap, car no'l daries per tot lo tresor del Rey...; no jurs ton pare ni ta mare, car donar no'ls pots, Llull Doctr. Puer., c. 14. No juraràs lo nom de Déu en va, Eximenis Conf. 8. Que algú dels confrares no gos jurar nengun membre de Jesu-Christ, doc. a. 1373 (Col. Bof. xl, 169).—i) Amb el complement directe format per un pronom demostratiu, relatiu, etc. Axí ho iuro per Déu et los sants quatre evangelis, doc. a. 1359 (Miret Templers 412). Axí ho juraran tots quants hi ha en esta cort, Muntaner Cròn., c. 99. Negaran ço que dit e jurat hauran, Metge Somni iv.
|| 2. hiperb., Assegurar, afirmar com a certíssim. Quant tirava de arch jurara ella que era egual ab Apollo, Alegre Transf. 65. Tornau, y vos juram posar-hi remey, Ignor. 9. No sé com va anar, l'hi juro, Pons Auca 116.
|| 3. absol. Flastomar, usar indegudament el nom de Déu. Aquell qui jure traydor serà, Sermó St. Pere. Se mogué a major ira, y jurant y blasfemant morí, doc. a. 1530 (Hist. Sóller, ii, 605). Llavò flastomava, jurava, feya jueus, Roq. 50.
    Fon.:
ʒuɾá (or., bal.); ʤuɾá (occ.); ʤuɾáɾ (Cast., Al.); ʧuɾáɾ (Val.).
    Etim.:
del llatí iūrare, mat. sign.