Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  lleu
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

LLEU
I. adj.
|| 1. De poc pes; no feixuc; cast. liviano, ligero. Per lo sentir sent hom greu e leu, dur e moll, Llull Felix, pt. viii, c. 1. Serà molt lleus càrrech de suportar, Ausiàs March, xlviii. Esllanegats borrims, lleus y flonjos com cotó fluix, Pons Auca 309.
|| 2. Lleuger, poc perceptible; de poca importància; cast. leve, ligero. Y's percebia una lleu fresseta de rosaris bellugats, Víct. Cat., Omb. 10. No va fer ni la fressa més lleu, Ruyra Parada 21. A jutjar per un lleu arrufament de nas, Galmés Flor 32. «La ferida és lleu».
|| 3. ant. Lleuger, àgil; ràpid per a obrar; cast. ligero. Los companyons... trobaren-se lleus he descansats axí com si no haguessen haüt treball, Curial, iii, 39. A penes nós, ell lleus e io sospès, podíem sus muntar de trapa'n trapa, Febrer Inf. xxiv, 32. E fra Bernat, cuytat e leu, ab gran furor anech gardar al parlador, Francesc de la Via (ap. Aguiló Dicc.).
|| 4. ant. Fàcil; que es fa sense esforç; cast. ligero, fàcil. Pus lo marquès no hi era, lo seu fet paria haver lleu acabament, Decam. i, 114. E té's per cert qu'és molt leus de atènyer, Ausiàs March, cviii.
|| 5. adv. Fàcilment, amb poc esforç; cast. ligeramente, fácilmente. E puys no'ls porem conquerir tan leu, Jaume I, Cròn. 138.
|| 6. adv. Aviat; de pressa o en poc temps (Rosselló, Vall d'Àneu, Vall de Cardós, Cardona); cast. deprisa, en seguida. «Quan vinràs?—Lleu vinré» (Esterri). «Lleu, lleu!»: de pressa, aviat! (Estac). «La llebre va molt lleus» (Cardona). «Qui lleu denta, lleu disparenta» refr. rossellonès.
|| 7. adv. Lleu lleu: suaument, a poc a poc (Eiv.).
II. m. Pulmons (or., occ., val., bal.); cast. bofes, livianos, pulmón. De fetge e de leu e de melsa e de totes les altres coses qui són en lo cors del home necessàries, Llull Cont. 39, 28. Los leus o polmons axí con manxes enuien lo vent, Curial, iii, 1. Matrets a coure lo fetge e lo leu del porcel, Flos medic. 201 vo. Dins una senaya dos cos y lleus més estufats que dos canonges joves, Maura Aygof. 123. Assotar amb lleus de vaca: càstig ignominiós que s'aplicava en l'edat mitjana. No tinch altre desig en aquest món sinó que la ves açotar per vila tota nua ab leus de vaqua, que li donassen per los costats, per los ulls e per la cara, Tirant, c. 211.
    Loc.
—a) Més inflat que un lleu amb ceba: molt ufanós, mostrant gran orgull o satisfacció (Mall.).—b) Més encès que un lleu: molt acalorat per haver fet un gran esforç (Mall.).—c) Treure es lleu per sa boca: estar molt fatigat i respirar difícilment per haver fet gran esforç (Men., Val.).—d) Treure el lleu a algú: fer-li fer un gran esforç.—e) Trobar ossos en el lleu: esser molt exigent, trobar defectes en tot. May ne faltan de prims d'escaldums qui en es lleu ey troban ossos, Aguiló Rond. de R. 7.—f) Amb tot el lleu: descaradament, amb desvergonya (Cast., Val.).—g) Més content que un gos amb un lleu: molt satisfet (val.).
    Refr.
—a) «Son pare lleu i sa mare freixura, ¿què ha d'esser sa criatura?»: es diu al·ludint a un qui té defectes que ja li vénen de família (Mall.).—b) «Qui no té mal al lleu, el té al fetge»: vol dir que tothom té malures, o dificultats, o defectes (Val.).
    Fon.:
ʎéw (or., occ., val., bal.).
    Var. form.:
vulgarment existeix la forma femenina lleua, inadmissible en el llenguatge literari: Lo que hauria estat carga lleua per qualsevol de vosaltres, Miró Afor. 10.
    Etim.:
del llatí lĕve, mat. sign. I, || 1, 2.