Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. manco
veure  2. manco
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. MANCO, MANCA adj.
Manc, mutilat; incomplet dels seus membres; cast. manco. Com un tan dispost home era en tal part del cos de l'engendrar manco, Faules Isòp. 164. Anar manco de seny: esser boig, no tenir enteniment (Palma). «Sa meva germana va anar manco de seny uns quants anys». A Ciutadella, l'adjectiu manco significa ‘que li falta un braç’, entre els ciutadans; però entre pagesos, significa ‘deficient mental’.
    Etim.:
V. manc.

2. MANCO adv.
Menys (en tots els seus significats i usos); cast. menos. En aquella edat és molt clara e manco offusca, Albert G., Ques. 79. Yo e vostra mara no manco, doc. a. 1505 (BSAL, x, 302). En manco de dos horas arribà a Sóller, doc. a. 1561 (Hist. Sóller, ii, 83). Ab una hora y ab manco és tote la vegueria ab armes, doc. a. 1585 (Col. Bof. viii, 491). Ab manco veritat del qu'és degut a la història, Boades Feyts 44. Jo no vull ser manco qu'elles, Penya Poes. 313. Trecents scuts poc més o manco, doc. a. 1643 (Botet Mon. iii, 537).Al manco o pel manco: almenys. Cada mes dos vegades per lo manco visiten les cases, Const. Cat. 314. Haja de tenir per lo manco trenta anys, Ordin. Univ. 1596, pàg. 7. Mas que romangam al manco a la mira, Brama llaur. 192. No res manco: (ant.) noresmenys, a més d'això. Y no res manco ab la mateixa carta lo volen excusar, doc. a. 1588 (RLR, lv, 77).
    Refr.
—a) «Com més anem, manco valem».—b) «Com més fan, manco en tenen» (Mall.); «Qui més fa, manco n'ha» (Men.): vol dir que el qui s'esforça pels altres no sol esser remunerat.—c) «Qui manco hi sap, més hi diu».—d) «Mai manco, i sempre més»: es diu expressant satisfacció i optimisme davant els resultats d'un collita, etc.
    Fon.:
máŋku (pir-or., or., men., eiv., alg.); máŋko (val., mall.). L'ús de manco en el llenguatge quotidià és vivíssim i freqüent sobretot a l'Empordà, a tot el País Valencià, a les Balears i a Alguer.
    Var. form.:
mancos («Ara per mancos d'una pesseta no el donaria», Urgell); manc (forma artificiosa, inusitada en el llenguatge viu: Al manch bé ho sabré, Víct. Cat., Film, Catalana, 1918, pàg. 143).
    Etim.:
del llatí manco, ‘mutilat’, probablement per via de l'it. manco, ‘menys’.