Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. manyac
veure  2. manyac
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. MANYAC, -AGA
|| 1. adj. De caràcter suau, dòcil, no esquerp; mansuet (or., occ.); cast. manso, suave. Manyaga com un ca, trebaiadora per la terra, Massó Croq. 31. a) fig. Bo y cantant ab una veu amantament manyaga manyaga, Caseponce Contes Vallesp. vi. Ja se sap que a Barcelona sempre fan uns hiverns molt manyacs, Genís Julita 82.
|| 2. m. i f. Moltó o ovella predilecte del pastor i menys esquerp que els altres animals del ramat, al qual serveix de guia (Empordà, Garrotxa, Berguedà, Plana de Vic); cast. manso. Lo pastoret que ha perduda l'ovella | ... | és la manyaga més blanca y novella, Verdaguer Bethlem 49. El majoral menava un bell manyac, tot ple de flocs i cintes, Amades Diad. i, 21.
|| 3. m. i f. Estimat, preferit (Empordà, Garrotxa); cast. querido. Es diu per acaronar els infants. «Tu ets el meu manyac». Ai, vina, vina, manyac, a la vora del foc!, Massó Croq. 165. a) Ai manyac!: exclamació amb què es nega allò que altri demana, donant-li la negativa en forma eufèmica i acaronadora (Empordà). «Ja me'ls donaràs a deu rals, veritat?—Ai manyac!» (=i ca, home!).
|| 4. m. i f. Acaronament; acció o paraula amorosa, amb què s'acarona (pir-or., or.); cast. caricia. Treyent la llengua, li féu uns manyachs petits y delicats, J. Ma Folch i Torres (Jocs Fl. 1904, pàg. 172). Després de la ruixada de manyagues maternals, fugí, Víct. Cat. Mare Bal. 50.
    Refr.
—a) «Vedella manyaga, de totes mama»: vol dir que amb paraules suaus i accions agradoses s'obtenen moltes coses.—b) «De lladres manyacs, Déu nos en guard»: significa que són més perillosos els malfactors quant més bon aspecte i millors maneres tenen.
    Fon.:
məɲák (pir-or., or.); maɲák (occ.).
    Intens.:
manyagàs, -assa; manyaguet, -eta; manyagó, -ona; manyagoi, -oia.
    Etim.:
probablement derivat d'una forma llatina *manĭa, var. de manŭa (de manus, ‘mà’), però la terminació -ac és estranya; caldrà pensar si en lloc d'esser el verb amanyagar derivat de manyac, com sembla o primera vista, és més probable que manyac sigui un derivat postverbal de amanyagar, i aquest verb podria venir d'un llatí *manuicare, ‘passar la mà’.

2. MANYAC
Llin. existent a Cornellà, Gir., Besalú, Banyoles, Figueres, Espluga Calba, Lloret de Mar, Blanes, Mataró, Barc., Passanant, etc.
    Etim.:
si no és una aplicació onomàstica del manyac art. 1, pot esser derivat en -accu del nom personal llatí Manius (V. Manyà, art. 2).