Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. me
veure  2. me
veure  1. mè
veure  2. mè
veure  3. mè
veure  4. mè
veure  1. mé
veure  2. mé
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ME pron. pers.
|| 1. ant. Forma forta de datiu-acusatiu del pronom personal de primera persona singular; cast. mí. Axí com cell qui's veu prop la mort | ... | ne pren a me, qui vaig affanys passant, Ausiàs March, lxxxi.
|| 2. Forma dèbil de datiu-acusatiu del pronom personal de primera persona singular; cast. me. a) Abans de la normalització gramatical feta per Pompeu Fabra, s'usava aquesta forma en qualsevol posició (si bé davant mot començat amb vocal predominava la forma apostrofada m', i darrera verb acabat amb vocal s'escrivia la forma apostrofada 'm). Et lex-li lo deute que R. Folc me deu ab carta iurada, doc. a. 1237 (Rev. Biblgr. Cat., iv, 7). Me vuyl esforçar ab tots mos poders, Llull Gentil 4. Si Déus me ajuda, Genebreda Cons. 7. Les dites portes me foren tantost ubertes, Metge Somni iii. Per tu me retallí les ales, Canigó ii. Una set que me deixava la gola tant corsecada, Massó Croq. 10.—b) Després de la reforma gramatical de P. Fabra, sol usar-se la forma me només darrera forma verbal acabada en consonant o en la semivocal u, i quan va davant un altre pronom dèbil, en casos com els següents: Desix-me o foragit-me de la vostra confraria, doc. a. 1381 (Col. Bof. xl, 240). Car desig de saber me'n força, Metge Somni iii. A mi sol, fill vostre, me'l negàreu, Canigó i. Ja me'n netejo sa boca, Ruyra Parada 31. Jo me'ls estimaria coralment, ibid. 35.
    Fon.:
(or., bal.); me, i molt vulgarment, ma (occ., val.).
    Var. form.:
em (forma invertida que s'usa generalment davant un verb començat amb consonant); m' (forma apostrofada davant un verb començat amb vocal); 'm (forma apostrofada darrera un verb acabat amb vocal).
    Etim.:
del llatí me, mat. sign.

2. ME
|| 1. m. (pl. mens) Anyell, el fill de l'ovella (Mall.); cast. cordero. Instalarem una sala de lliteres per escorxar mens, Ignor. 35.
|| 2. f. (pl. mes) Cabra (Tossa). «Oreto, fes nones | que sa mare no hi és, | que és a collir rames | per donar a ses mes» (cançó de bressol, Tossa).
|| 3. adv. A me: a becoll (Mall.). «Tot es camí he duit es nin a me»: l'he duit penjat a l'esquena amb els bracets passats pel meu coll.
    Fon.:
mέ (Tossa, Mall.).
    Etim.:
onomatopeia del crit dels anyells (cf. be).

1. MÈ, MENA adj.
|| 1. Ca de caça, d'una varietat especial, que té les orelles pàndoles i serveix per a trobar la caça i portar al caçador les peces mortes o ferides (Mall., Men.); cast. perdiguero. Entre jo y es meu ca mè | set perdius hem agafades, Ignor. 4.
|| 2. (Bístia) que té les orelles pàndoles com els cans mens (Bunyola, Sineu).
|| 3. No sebre mè ni perdiu (d'algú, d'alguna cosa): no saber-ne res, no saber per on para (Mall.). D'aquestes vuit-centes pessetes no se n'ha sabut pus ni mè ni perdiu, Aurora 226.
    Fon.:
mέ̞ (mall., men.).

2. m.
Mè de pi: pinya acopada, abans de badar-se (Petra).

3. MÈ, MENA adj.
Mentider (men.). «No siguis mè»: no diguis mentides.
    Etim.:
de mena, ‘mentida’. Damunt la forma femenina mena, usada com a adjectiu («no siguis mena»), s'ha format la masculina analògica mè.

4. m.
Aigua, en el llenguatge infantil (Mall.). «Vui mè»: vull beure. (V. ma).
    Fon.:
mə́ (mall.).
    Etim.:
potser de l'àrab ma, ‘aigua’, o bé onomatopeia del mamar o del beure a morro.

1. adv.,
contracció de més (Guilleries, Camp de Tarr., Conca de Barberà). «L'arigany és el bolet mé bo». «No tinc re mé». «No en vull mé».

2. conj.
Però (ross.). Mé ací son jo per la deslliurar, Massó Croq. 32.
    Etim.:
pres del fr. mais, ‘però’.