Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  meu
veure  1. mèu
veure  2. mèu
veure  méu
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

MEU, MEVA (dialectalment meua). adj. i pron. possessiu de primera persona:
De mi; cast. mi (com a adj.), mío (com a pron.). Els seus usos sintàctics es poden resumir així: a) Sense article, postposat al nom. ¿La terra | no reguí jo amb sang meva i amb sang de sarraïns?, Canigó i. De part meua li direu, Alcover Cont. 120. A casa meva dueu-m'hi si us plau, Maragall Enllà 34. Aquest ús és freqüent sobretot quan el nom i el possessiu estan en vocatiu: Ara, Senyor creador meu, ajudats-me, Jaume I, Cròn. 94. O fill tot meu, hoyu a mi que us parle, Passi cobles 151. Mare, mareta meva!, que ens xafaran a tots, Atlàntida v.b) Anteposat al nom, va sempre amb article. Atoreg et conferm lo do que'l meu linnage ia, doc. a. 1233 (Rev. Biblgr. Cat., iv, 7). Que los meus dies... són perduts, Llull Gentil 291. Que no us és nou dormir en los meus braços, Passi cobles 151. Y vós, lo meu fill, ja teniu tants de béns, Comalada Pierres Prov. 8. L'Abril cenyia de roses lo meu front, Atlàntida i. S'obria al meu entorn, Maragall Enllà 12.—c) Com a pronom, precedit sempre de l'article. Yo seré contenta de fer la prova del seu brodar al meu, Alegre Transf. 48. M'endormisquí en tos braços | i avui los meus no et troben, d'esgarrifança freds, Atlàntida i.d) Postposat al nom precedit d'article. Abreujaria los dies meus, Tirant, c. 6.—e) Sense anar acompanyat de nom, i en plural, indica ‘els de la meua família, del meu partit’, etc. Vull ajuntar-me ab los meus, Vilanova Obres, iv, 53.—f) Es meu: el meu marit (en llenguatge pagès mall.). «Es meu no ho vol».—g) Seguit de nom i precedit d'un determinatiu que no sigui l'article. D'aquest meu libre, Boades Feyts 8. «Un meu cunyat casat amb una meva germana». Que una meva cosina molt fecunda solia usar, Ruyra Parada 4.—h) El meu, o ço del meu, o lo del meu: la meva propietat, els meus béns. Et insuper leix a na Ramonna domna et potentissima del meu et del seu, doc. a. 1237 (Rev. Biblgr. Cat. iv, 7).«Vaig a ço del meu» (o «a lo del meu»): vaig a la meva terra, a la meva propietat.—i) Acompanyant una preposició o adverbi. «Davant meu» (=davant mi), «sota meu» (=sota de mi), etc. Tes cabres aclama i tes ovelles, | i fuig darrera meu, Canigó iv.j) Substantivat: En la terra, verge d'odis, | no hi havia teu i meu, Alcover Poem. Bíbl. 14.
    Refr.
—a) «Tu tens la teva i jo tinc la meva»: ho diu el qui no es deixa convèncer o no vol cedir al que un altre proposa.—b) «Cadascú se'n va amb ses seves, i jo amb ses meves me'n vaig»: ho diu el qui no vol renunciar a les seves opinions o a la seva conducta (Mall.).—c) «Lo meu, meu; i lo teu, dels dos»; «Lo teu és meu, i lo meu m'ho vull»: es diu per reprendre l'excés d'ambició o golafreria.—d) «Que és de bo En Meu, per ase que sia!» (Men.); «Saps que és de bo En Meu! Ell té tres voltes!» (Mall.): vol dir que la propietat és una cosa molt agradable i que la tenim molt gelosa.
    Fon.:
méw (or., occ., val., bal., alg.). Tenim recollida la pronúncia mέw al Rosselló i a les localitats St. Llorenç de Morunys, La Seu d'U., Isavarri, Boí, Sort, Torre de Capdella, Pobla de S. i Fraga. La forma femenina en el català del Principat és generalment meva (pronunciat méβə en cat. or. i méβɛ o méβa en català occ.); però a l'Empordà i al Vendrell existeix també la forma meua (pronunciat méwə, or.). Aquesta forma conviu amb meva també en el baleàric, i predomina absolutament en el valencià, on es pronuncia méwa (Cast., Val.) i més dialectalment mέ̞ɣwa (Al.). En la regió nord-oriental del domini lingüístic català, és freqüent l'ús de la forma meu per al femení: «la meu dona», «la meu casa», «vina a casa meu», «la meu mare», etc. (Rosselló, Alt Empordà). D'aquest ús trobam mostres en cançons populars d'aquella encontrada: Jo me'n pujo escala amunt com si fos a la meu casa, Milà Rom. 330; T'encomano la meu mare, ibid. 404. Existeix també la forma de femení mia, d'ús principalment arcaic i literari (V. mia).
    Intens.:
meuet o mevet, en les expressions interjectives «fill mevet» i «Déu mevet» (Palma).
    Etim.:
del llatí mĕum, mat. sign.

1. MÈU m.
|| 1. Crit del gat; cast. maullido, miau. «Sents quins mèus fa el gat?»
|| 2. Gat, en llenguatge infantil; cast. minino. Ab el mèu ficat en una cenalleta y el gocet a braç, Girbal Oratjol 253.
|| 3. fig. Borratxera (mall., men.). Escorxar es mèu: espassar-se la borratxera dormint; cast. dormir la mona. Los va conduhir a Caputxins per fer-los escorxar es mèu, Ignor. 28. Respectava l'autoritat constituhida, a pesar del mèu que duya, Oliver Obres, ii, 38.
|| 4. fig. Embriac, borratxó (Mall.).
    Fon.:
mέw (or., occ.); mέ̞w (bal.).
    Etim.:
onomatopeia del crit del gat.

2. MÈU m.
Planta umbel·lífera de l'espècie Meum athamanticum, de tronc estriat i despullat de fulles, de fulles oblongues, umbel·les de 10 a 20 radis desiguals, amb flors petites blanques; es cria en els Pirineus; cast. meo, espuela de caballero.
    Etim.:
pres del llatí meum, mat. sign.

MÉU
Forma abreviada del nom personal Bartomeu.