Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  mosso
veure  mossó
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

MOSSO (ant. escrit també moço). m.
I. || 1. Home jove (Calasseit, Gandesa); cast. mozo. E ab un trebeyl que feya ab uns moços donaren-li d'una teula en lo cap un d'aquels qui iugauen a aquel ioch contra el, Jaume I, Cròn. 17. Bon mosso: jove ben plantat. Un jovenet misser bon mosso y elegant, Ignor. 36. Ja m'obre un bon moço de posat franc, Massó Croq. 119.
|| 2. Home fadrí, solter (Cerdanya, Benavarre); cast. soltero.
|| 3. Servent; home llogat per a fer alguna feina o ajudar a fer-la; cast. mozo, criado. Dels moços de casa, deus-los donar avinentesa que lo dichmenge hojen missa, Sermons SVF, i, 156. Tot lo món sotsmès a Alexandre sia-li moço i ell grandíssim senyor, Cordial 6. Que ningú puga donar librea sinó tant solament a dos mossos, doc. a. 1577 (BSAL, viii, 87). Mosso de cego: (ant.) minyó que acompanya un cec perquè no caigui; cast. lazarillo. Y ella semblaua en aquell cars moço de cego, Tirant, c. 147. Mosso de peu: criat que acompanya un senyor encavalcat i té esment a la cavalcadura i a servir-li de guia; cast. espolique. Mosso de mules: qui té l'encàrrec d'alimentar i netejar les mules de tragí. Mosso de tafona: el segon dels tafoners, que treballa a les ordes del mestre o tafoner major (Mall.). Mosso de cuina: el qui ajuda al cuiner i fa les feines de cuina menys delicades, com eixugar culleres, escurar, etc. (Mall.); cast. pinche, marmitón. Mosso de pastor (de porquer, etc.): vailet que ajuda al pastor o porquer a guardar el bestiar. Mosso de cafè: el qui presta servei en un cafè servint als parroquians en les taules. Mossos de l'Esquadra: individus d'un cos armat al servei de la Diputació de Barcelona o de la Generalitat de Catalunya; vulgarment i humorísticament eren anomenats mossos de les cordes. El Trescents era un mosso de la Esquadra... que feya molts anys que no's movia de la comarca, Girbal Pere Llarch, 201.
|| 4. especialment, Treballador llogat per anys o temporades per a les feines del camp o per al servei d'una casa de pagès, on menja i dorm (or., occ.); cast. mozo de labranza, gañán. Mosso d'aixada, el llogat només per a cavar (Pla d'Urgell). Mosso de matxo i aixada: el qui està encarregat de treballar el camp i tenir esment als animals de treball (Voc. tecn. Agr.). Mosso gros: cap de colla dels treballadors agrícoles (Empordà); cast. mayoral, capataz. Mosso major: el qui mena el parell gros en una masia (Urgell, Segarra). Mosso d'estable: el qui té esment als animals de peu rodó i a la neteja de l'estable. Al entrant del celler ahon dormen los moços, doc. a. 1533 (Miret Templers 578). L'altre, que és el mosso gros, té uns tractes especials, Scriptorium, abril 1926.
|| 5. Noi o adult que treballa en l'aprenentatge i en les feines menys delicades d'un ofici (Mall., Men.); cast. mozo, aprendiz. En nàutica, Aprenent de mariner embarcat a bord d'un vaixell, o com si diguéssim, mariner de categoria professional inferior (Barc.). Es ordenat que negun mestre no puga pendre negun mosso si emperò aquell no està a carta ab lo dit mestre quatre anys ab acte públich. doc. a. 1493 (BSAL, vii, 123).
II. Nom de diferents objectes que serveixen per a sostenir o subjectar alguna cosa.
|| 1. Trespeus per a posar-hi l'olla o la paella damunt el foc (St. Feliu de Llobregat); cast. trébedes.
|| 2. Peça de ferro que sosté el mànec de la paella (Montseny, Balaguer).
|| 3. Braç de ferro articulat i giratori, acabat en una anella damunt la cual es posen els plats de vianda d'on mengen els qui estan asseguts a la vora del foc (Sort, Oliana, Guissona, Artesa de S., Agramut).
|| 4. Ganxo per a amarrar els clemàstecs fora de la vertical del foc (Sta. Col. de Q., ap. BDC, xx, 252).
|| 5. Pal plantat a terra per a sostenir la pala d'enfornar (Cast., Benassal). Una canya de banda a banda, sostenguda al mig per lo mosso de la pala d'enfornar, Pascual Tirado (BSCC, vi, 337).
|| 6. Suport de ferro d'alçada graduable, damunt el qual els manyans o ferrers sostenen les peces molt llargues en treballar-les a la fornal o a l'enclusa (Cullera, Mall., Men.); cast. caballete.
|| 7. Descans; pal damunt el qual descansa un braç del carro quan aquest està desjunyit (Fraga, Massalcoreig, Calasseit, Gandesa, Tortosa, Val., Men., Eiv.); cast. tentemozo.
|| 8. Bal·let, eina de fuster per a estrènyer les peces que es treballen damunt el banc (Bonansa, Girona); cast. barrilete.
|| 9. imatge  Peça de fusta en forma de V, amb un travesser prop del vèrtex, que serveix per a ficar-hi la rella de manera que es mantingui alçada i que el llaurador pugui portar l'aladre d'un bancal a l'altre sense esforç (Val., Xàtiva). La rella se fica dins el buit A (del dibuix adjunt) i palanqueja en el punt B, i així es manté alçada.
|| 10. Esclop de frenar el carro (Benavarre, ap BDC, vii, 72).
|| 11. Tros de biga, tió o altre objecte fort que serveix per a aguantar els mitjans d'una filada abans de posar-hi el guix o ciment (Artà).
|| 12. Piló que s'aplica al banc de dentar les falçs, i al qual van units dos estreps per a ficar-hi els peus (Pego).
|| 13. Cavall, instrument de fusta amb què s'alcen els carros per untar-los o fer-los alguna reparació; cast. potro.
|| 14. Peu vertical, barra que rep el pes d'una biga (occ.); cast. tentemozo
|| 15. Belitre, peça movible que impedeix el retrocés de la roda de la sénia (Gandesa, Tortosa, Peníscola, Polinyà, Pego, Guardamar); cast. perrillo. «Tantes vegades com passo | per davant de casa teua, | lo cor me fa tric-i-trac | com lo mosso de la sénia» (cançó pop. Tortosa).
|| 16. Peça de fusta de la tina paperera que serveix per a escórrer l'aigua de la forma (Griera Tr.).
|| 17. Mena d'embut que empren els confiters per a abocar pasta (val.); cast. mozo.
    Loc.

No esser el rei bon mosso, a algú: no semblar-li res digne o superior a ell. Es diu d'una persona molt vanitosa. Que ja el rei no m'era bon mosso, Ruyra Parada 3.
    Refr.
—a) «El mosso vol esser mestre»: es diu pels qui pretenen de saber més del que realment saben fer.—b) «Content l'amo, pagat el mosso»: significa que quan una feina surt a gust del qui comanda, els subalterns han de romandre satisfets.—c) «Ni amo per força, ni mosso per força»: vol dir que les coses han de fer-se sense violència ni pressió excessiva.—d) «El mosso que està pagat, sempre té el braç trencat»: significa que quan s'ha pagat per endavant, el treballador no sol fer gaire la diligència per al treball.—e) «Més val amo de poc que mosso de molt»; «Més val esser un petit amo que un valent mosso».—f) «L'amo fa el mosso, i el mosso fa l'amo»: vol dir que la manera d'esser del superior sol influir damunt el súbdit, i viceversa.—g) «Qui té mossos i no els veu, se fa pobre i no s'ho creu»: significa que cal vigilar la feina dels empleats si es vol evitar l'explotació de l'amo pels servidors.—h) «Mosso que en el treball va al foc, no el tingui sinó un badoc»: significa que el treballador que cerca molt la pròpia comoditat sol donar poc rendiment.—i) «El mosso peresós, per un pas ne dóna dos»: vol dir que per peresa de fer les coses sol haver-hi necessitat de treballar més que si s'hagués estat diligent.—j) «Mossos vingueren que de casa ens tragueren»: es diu pels qui amb habilitat o desvergonya s'ensenyoreixen de les coses d'altri.—l) «El mosso que és ben criat, calla si no és preguntat».—m) «Als mossos no els deguis massa, perquè et trauran de ta casa»: significa que el patró no ha de deure favors als seus subordinats, perquè si els en deu, queda lligat amb ells per obligacions oneroses.
    Fon.:
mósu (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); móso (occ., val., mall.).
    Intens.:
—a) Augm.: mossàs, mossarro.—b) Dim.: mosset, mossetxo, mossel·lo, mosseu, mossiu, mossarrí, mossic, mossarrinoi.—c) Pejor.: mossot.
    Etim.:
del cast. mozo, mat. sign. I. Es probable l'origen llatí mŭstĕu, ‘mostós, tendre, jove’, que s'ha atribuït al castellà mozo (REW 5779); el que és segur és que de mŭstĕu no pot venir directament el català mosso, com no en poden venir les formes francesa mousse i italiana mozzo; aquestes i la catalana vénen segurament de la forma castellana, com demostra Vidos Storia 486-488.

MOSSÓ o MOSSON, -ONA m. i f. i adj.
|| 1. ant. Tractament equivalent a mossèn (principalment en els segles XVI i XVII). Mosson Ramon Sanct Martí, doc. a. 1577 (BSAL, viii, 89). Per a més aumentar la obra pia, lo dit mosson Ramon Lull, doc. a. 1606 (ibid. iii, 263).
|| 2. Senyor de la classe mitjana; que vol sostenir aparença de senyor o de ric sense tenir béns económics (Mall., Men.); cast. señoritingo. «Dins Ciutat hi ha mossons | que duen guants tot lo dia, | i quan ve devers migdia | es gat jeu dins es fogons» (cançó pop. Mall.). Torna't afalconar de sa desgràcia, mosson, afamat, Roq. 14. Té uns quants parroquians mossons, Ignor. 11. Mitx amagats per les mates, estols de gent mossona, S. Galmés (Jocs Fl. 1912, pàg. 176).
|| 3. Fàmul del seminari o d'altre col·legi, on presta els seus serveis a canvi de la manutenció (Mall.); cast. fámulo.
|| 4. Habitador de Vila, o sia, de l'interior del recinte murat d'Eivissa.
    Refr.

—«Amor de mossons, barretada de prop i escabussada de lluny» (Camps Folkl. Men.).
    Fon.:
mosó, mosón (mall.); musó, musón (men., eiv.).
    Etim.:
de mossèn, amb canvi de la vocal tònica per assimilació a la pretònica.