Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  oficial
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

OFICIAL
|| 1. adj. Que té la sanció de l'autoritat constituïda; que és d'ofici, no particular ni privat; cast. oficial. Tenim més fe en s'iniciativa particular que en s'oficial, Roq. 4. Ses corporacions oficials se desxondexen, Ignor. 32. La propaganda del seu idioma en menyspreu de l'oficial, Massó Croq. 130. Acabaren els estudis en aquella escola oficial, Rosselló Many. 67. Era la declaració oficial de llurs amors, Galmés Flor 72.
|| 2. m. El qui exerceix un ofici o càrrec, especialment sota les ordes o en representació d'un cap, d'un superior; cast. oficial. Lo demoni tempta los hòmens que honren los officials per intenció d'eyls mateixs, Llull Intenció 365. Ell hach tals officials mesos per tota la illa, Muntaner Cròn., c. 43. Elecció de jurats, consellers et altres officials de consell, doc. a. 1390 (Col. Bof. viii, 315). Departí per orde la administració del bé públich als oficials e tinents ofici de magistrat, Scachs 43. Especialment: a) El qui en un ofici manual ha acabat l'aprenentatge. Perque ineuentum se sàpia qui és lo official fundidor, doc. a. 1686 (BSAL, vii, 35).—b) El qui en la milícia té un grau jeràrquic d'alferis, de tinent o de capità. Alguns majors y oficials de carabiners, Roq. 38.—c) Tripulant que ha cursat estudis de nàutica i que té facultats de comandament damunt la marineria.—d) En certes ordes cavalleresques, titular que té un grau superior al de simple cavaller.
    Fon.:
ufisiáɫ, əwfisiáɫ (pir-or., or., men., eiv.); ofisiáɫ, awfisiáɫ (occ., val.); ofisiáɫ (mall.).
    Intens.:
—a) Augm.: oficialàs, oficiaiarro.—b) Dim.: oficialet, oficialetxo, oficialeu, oficialó.—c) Pejor.: oficialot.
    Etim.:
pres del llatí officiāle, ‘propi de l'ofici’.