Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. oi
veure  2. oi
veure  3. oi
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. OI m.
|| 1. ant. Odi. Per l'oy e la mala volentat que engenren enfre'ls alts barons, Llull Cont. 118. Supèrbia e oy fa loch a caritat, Letra Rey. Cost. 50. Que jo age ab vós hoy ni rancor alcuna, doc. a. 1390 (RLR, vi, 375). Gran multitud de dones, la ira e hoy de les quals incorreguí, Metge Somni iii. De guerra null temps no proceex amor, ne de hoy amor ne caritat, Hist. Troy. 214. Haver o Tenir en oi: odiar. Los demonis sien desobedients a lur creador e ajen en oy tots nosaltres, Llull Cont. 152. Hagué tostemps batalla contra los mals heretges qui l'hauien en oy, Sant Ier. 14. Nos ha salvat de les mans de nostres enemichs e d'aquells qui'ns tenen en oy, Cartoxà IV (ap. Ribelles Biblgr. 506). Esser en oi: esser odiat. Serets en oy a tots los hòmens, Evang. Palau. a) Alguna vegada apareix usat com a femení. Prech-te que cesse la hoy... que abdoses fermem açí la pau, Scip. e An. 53.
|| 2. Nàusea; cast. náusea. No't do oy o que no u avorresques per la color de la carn, Quar. 1413, p. 292. Que em fas oy, cara de rap!, Maura Aygof. 156. Fer oi an el rei Porc: esser extremadament oiós o brut (Mall.). a) S'usa sovint en plural. «Aquesta medecina em fa ois». Ningú tastaria sense ois carn de cavall, Ruyra Flames 101.
    Fon.:
ɔ̞́ј (mall., men.); ɔ́јs, pl. (or., occ.); ɔ́јʃ, pl. (val.).
    Etim.:
del llatí ŏdĭu, ‘odi’.

2. OI interj.
|| 1. Partícula amb què s'expressa la conformitat amb el que algú acaba de dir (Gir., Empordà, Barc.); equival a la partícula afirmativa sí, però amb un matís de més intensitat. «¿Has d'anar a missa?—Oi!»«¿Fa que és així?—Oi, ben bé!»«¿Faràs el que t'he dit?—Oi, si ho faré!»La majoria aproba el seu progecte.—Que sí! Molt bé; oy!, Vilanova Obres, iv, 194. a) S'usa precedint a l'adverbi també, donant-li major intensitat afirmativa. Veu venir trecents cavalls, | oy també cavalleria, cançó pop. (ap. Milà Rom. 200). «Supliquem, Verge sagrada | i Jesús, que ens perdoneu, | oi també la gent que escolten | vulguin ser-nos indulgents» (goigs populars de Ripoll).—b) ant. usat en certa manera com a equivalent de també. Car no és de tan gran coratge comensar la mort com és tornar altra vegada a la dita mort fins que sia acabada, oy perque Deus no esperara mirant lo seu fill que ab tant gloriosa e generosa mort hix de aquesta vida mortal, Canals Seneca (ap. Ribelles Biblgr. 108).—c) S'usa vulgarment com a reforç de l'afirmació i de la negació, en expressions com oi sí, oi no, equivalents a «certament que sí», «certament que no» (Camp de Tarr., Pla d'Urgell). Més vulgarment s'usen les fórmules oi sina, oi nona. «Lo pare no estima el nen, oi?—Oi sina, que m'estima!» (Pla d'Urgell).
|| 2. Partícula interrogativa amb què demanam la confirmació del que diem, l'assentiment a una afirmació o a una demanda; equival a «¿veritat?», «¿és ver?» (or., occ.). «¿Oi que sí?»: ¿veritat que sí? «¿Oi que no?»: ¿veritat que no? «¿Oi que vindràs?»«No vindràs; oi?»No es quedaria a les fosques: oi?, Pons Com an. 31. Oi que no em tens malícia, noi de sucre?, Ruyra Parada 31.
    Fon.:
ɔ́ј (or., occ.).
    Etim.:
del llatí hŏc, ‘això’.

3. OI interj.
|| 1. Exclamació de sorpresa. ¿Com te poria guasardonar lo gran bé qui per tu m'és vengut? Oy las, mesquí!, Llull Gentil 293. Ooy, mon fill! e què fas aquí en terra?, St. Vicent Ferrer (Bol. Ac. Hist. lxxxix, 430). Dix li: «¿Per què?» | «Hoy, per ma fe | no plor per res», Spill 2146. «¿Com estau? ¿Que no em coneixeu?—Oi! ¿que ets tu?» (Mall.).
|| 2. Exclamació de dolor aguda (Maestrat, Mall., Men.); cast. ay! «Tot són ois»: tot són gemecs (Men.). Estar sempre en un oi: patir molt (Alcampell, ap. Griera Tr.).
    Fon.:
óј (or., val., bal.).