Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  oir
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

OIR o OURE v. tr.: cast. oir.
|| 1. Posseir la facultat de percebre sons; percebre'ls amb l'orella i representar-se'ls mentalment. Com jo og loar-vos e beneyr-vos, Llull Cont. 125. S'auran a gloriejament membrant entenent e amant oent e veent, Llull Arbre Sc. ii, 174. Que's coytàs, que gran brugit oíem, Jaume I, Cròn. 104. Apellà tots los barons e tots los cavallers e tots los altres qui oyr ho volgueren, Desclot Cròn., c. 167. La pus bella ventura que jamés oyssets dir, Muntaner Cròn., c. 223. Segons que havem oït comptar, Pere IV, Cròn. 29. Altres innumerables materials qui't provocarien a vòmit si'ls oyes, Metge Somni iii. No sent ne veig ne hoig [sic] ne conech res, Pere Torrella (Cançon. Univ. 172). He oïda la tua veu detràs mi, Oliver Exc. 82. Puix ab silençi escoltant | tot hom vos hou, Somni J. Joan 371. I diuen que en les illes oí dolça cantúria, Atlàntida ii. Aquella veueta que apenes s'oïa a deu passes, Massó Croq. 87.
|| 2. Escoltar; posar atenció a allò que es pot percebre pel sentit que té per òrgan l'orella. E no'ls uolgueren oir, doc. a. 1251 (Pujol Docs.). Hou bé, no dormes, | perque t'informes, Spill 10231. No ous de quantes coses te acusen?, Serra Gèn. 205. Ara ojats o oiats: fórmula amb què començaven els bans i altres disposicions de l'autoritat que havien de comunicar-se per crida. Crida en axí: Ara oyats tuyt per manament de la senyoria, Cost. Tort. I, v, 11. Are oyats, per manament del senyor rey, doc. a. 1369 (Hist. Sóller, ii, 23). Ara hojats què us fan a saber de part de la sacra magestat, Tirant, c. 332. Aquesta fórmula de començament dels bans del Consell de Cent de Barcelona estava encara en ús l'any 1714, segons documents de l'arxiu municipal de la ciutat de Barcelona. També s'usava la fórmula menys arcaica ara oïu: Are oyu [sic] què us manan denuntian notifican y fan a seber, doc. a. 1402 (BSAL, viii, 78). (La forma ojuts o ara ojuts, que porta el diccionari Aguiló, és evidentment una errada d'impremta). Oir la lliçó: assistir a una escola i escoltar la lliçó. Els clergues han sciència e libres et oen la liçó, Llull Cavall. 9. Lo monge tornà oir la liçó que legia Blanquerna, Llull Blanq. 57. Oir algú de comptes: fer exposar a algú l'estat dels comptes que porta d'una administració col·lectiva, per examinar-los, impugnar-los o aprovar-los. Que los priors y clavari oyguen de comptes al clavari qui haurà finit son offici, doc. a. 1577 (BSAL, viii, 72). Per efecte de oir de comptes y effinir lo honor Raphel Ferrando, òlim clavari de dita confraria, doc. a. 1653 (Bibl. Nac. de Madrid, ms. 17640, fol 4).Oír de comptes algú, en sentit figurat, és exigir-li explicacions, fer que expliqui la seva conducta (Mall.). Aleshores oí de comptes es Baleu i li va dir que, per compondre tota aquella cosa, havia de casar N'Antonina, Alcover Cont. 603. Oir missa: assistir a la missa, esser-hi present i prestar-hi atenció. Usansa de cauayler deu esser en oir missa et sermó, Llull Cavall. 31. Ou sovint missa, Spill 4270. Veu lo rey que exia de hoyr missa, Tirant, c. 6. S'hi diu una missa... que ouen sos devots, Serra Calend. 227.
|| 3. substantivat m. El sentit de l'oïda. Per lo ohir hom ou son, brugit, veu e paraula, Llull Felix, pt. viii, c. 1. Aquest gloriós nom a restituhida la vista als cechs, lo hoir als sorts, Pasaltiri. Axí com pert hom lo veure y hoir, Ausiàs March cxx. Y al gust y al ohir axí delitables, Brama llaur. 243.
    Refr.
—a) «Val més oir que dir»: significa que és més convenient escoltar que parlar.—b) «Qui en vol dir, també n'ha d'oir»: significa que el qui malparla d'altri també sol esser malfamat.—c) «Qui no prega, Déu no l'ou».
    Fon.:
(or., men., eiv.); (occ., Maestrat, mall.); oíɾ (val.). Aquest verb, fora del valencià, s'usa gairebé únicament en l'expressió oir missa; en general ha estat substituït pel verb sentir.
    Conjug.:
en català antic la flexió de oir o de oure és irregular, i en donam les formes en el paradigma adjunt.
taula 
En el català modern es conjuga regularment segons el model partir, però es conserva el present d'indicatiu (2aous, 3aou, 3a pl. ouen) del tipus oure, dialectalment, en valencià i en rossellonès; en una part del Maestrat existeix també la flexió del futur (ouré, ouràs, etc.). En el valencià vulgar, existeix la flexió del pretèrit indefinit i del present de subjuntiu a base del radical oig-: oigquí, oigqueres, etc.; oigca, oigques, etc. Oixquí tes primeres paraules d'amor, Llorente Versos 98. Y oixcam, perque tal volta més clars deixen entendre's, ibid. 46. (Per a més detalls sobre la flexió dialectal, vegi's Alcover-Moll Flex., n.o 51).
    Etim.:
del llatí audīre, mat. sign.