Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. on
veure  2. on
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ON (i ant. hon i hont). adv. i conj.
I. ant.
|| 1. Indicava el lloc de procedència o la cosa que origina un fet; cast. de dónde. Com jo sia compost dels àtomus qui són movables per l'àer, ¿on me ve a mi, Sènyer, esta perea que sent en mi, per la qual son pererós de esser movable...?, Llull Cont. 33, 23. Com vós ajats creats l'aur e l'argent... per tal que molts hòmens ne sien rics, ¿on ve assò que cascun hom vulria aver tot l'aur e l'argent qui és en lo món?, Llull Cont. 34, 7.
|| 2. Equivalia a la fórmula de relatiu «de què»; cast. de que. So on ella és carregada, Llull Cont. 282, 21. Yo son digne de grans mereximents, car en poch de temps he guanyat hon deig esser honrat [=he guanyat cosa de què dec esser honrat], Mascó Regl. Am. 16.
|| 3. Equivalia a la fórmula de relatiu «en què»; cast. en que. Par-me, Sènyer, que lo conqueriment d'aquella santa terra no's deja conquerir sinó per la manera on la conquesés vós e'ls vostres apòstols, qui la conquerís ab amor, Llull Cont. 112, 10. Sia donat per amor de Déu en obres piadoses, en aquelles on mils serà vist a la major partida dels confrares que faça a dar, doc. a. 1381 (Col. Bof. xl, 238).
|| 4. Precedit de la preposició de o per, equivalia al relatiu què; cast. que. El levà lo drap d'on lo loch era cubert, Graal 7. Mostrar vos vull yo rahons més de mil | per hon lo Moreno no deu fer mudança, Proc. Olives 396.
|| 5. Indicava la causa d'una acció, equivalent en aquest ús a «de la qual cosa» o «per la qual cosa»; cast. por lo cual, de donde, de que. Que negú mal o negun dan fos feit de la una part o de l'autra on treues fossen trenchades, doc. a. 1244 (Pujol Docs. 17). Auem uistes letres... que nós de part d'el ne pregàssem uós; on nós uos pregam, sèner, axí com podem, que..., doc. segle XIII (ibid. 28). Ha uengut un maestre... que farà castel de fust d'aquí a VIII dies, on porem pendre la uila de Burriana, Jaume I, Cròn. 158. Yo sé que'l rey ha affer ab aytal dona, e que la's fa venir en aytal castell... Hon yo us prech que, quant vós la y dejats amenar, que vingats a mi, Desclot Cròn., c. 4. a) Per debilitació d'aquest sentit causal, s'usava com a simple partícula expletiva o exclamativa, a semblança del castellà ahora bien o del llatí autem, vero, etc. Aquest fex tan fexuc d'esta obra no pot venir a acabament per mi. On, com totes estes forces defallissen a portar aquest fex si no la vostra, pregam-vos, Sènyer, que... nos enfortescats, Llull Cont., pròl., 27. El demunt dit majordom... port verga congruent... On, si en alcuna manera s'esdevendrà nós menjar oltra la taula los serveys desús dits per los camarlenchs disposam de fer, Ordin. Palat. 13.
II. || 1. adv. de lloc, indica la situació o la direcció del moviment (sense preposició o amb la preposició a); cast. donde, adonde, en donde. Precedit de la preposició de, indica el lloc d'on procedeix el moviment (cast. de donde), i precedit de la preposició per, el lloc a través del qual o al llarg del qual es realitza el moviment (cast. por donde). a) Com a interrogatiu. Cridà nostre Senyor a Caym e dix-li: ¿on és Abel ton frare?, Serra Gèn. 11. O Verge prudentíssima! ¿Hon caminen los vostres pensaments?, Villena Vita Chr., c. 31. Com yo qui sent sos delits on abasten, Ausiàs March lxxv. A hon sou vós mare y verge beneyta...?, Passi cobles 49. Hi no'm recort a hon la he hohida, Somni J. Joan 454. Sab bé vostres colps secrets a hon firen, Proc. Olives 648. Ningú sap ara | les ruines a on són, Alcover Poem. Bíbl. 11. No sap on tallar un arbret, Ruyra Parada 13. ¿A on acaba la terra? | ¿On és que comença el cel?, Riber Sol ixent 5.—b) Com a relatiu. Era uenguda en sa uila ni el loc hon él era, Jaume I, Cròn. 2. Si gita ans que sia a mija via de là on ha anar, Consolat, c. 97. Tro a la esgleya hon deurà esser soterrat, doc. a. 1329 (Col. Bof. xl, 82). Anàrem a Çaragoça, a hont Nós coronàrem la dita regina, Pere IV, Cròn. 398. Un loch fort tenebrós ab calitja espessa d'hon neix un riu appellat Acharon, Metge Somni iii. Anaren lla on era Tirant, Tirant, c. 321. No cessà de circuir lo loch on stava enclosa, Alegre Transf. 47. Allà aboca ses ires on més arreu pot batre, Atlàntida iii. Fé desaparexe una dona sense sebre com ni per hon, Roq. 16. D'hont surt aquest setmesó?, Vilanova Obres, xi, 165. Per ont heu entrat vós ara?, Maragall Enllà 36. Me dol deixar | ma família, la terra a on nasquí, Alcover Cap al tard 67.
|| 2. adv. usat com a relatiu, amb antecedent no pròpiament de lloc, i equivalent a locucions com «en el qual», «el qual»; cast. donde, en que, que. Es principi e carrera per on hom va al perdurable repòs, Llull Blanq. 2. Si bé és en alcuna cosa hon no sia mal, Llull Gentil 36. En cas on lo dit en Martí no fes o no complís, doc. a. 1418 (arx. de Montblanc). Cascú s'esfforça no esser senyoreiat contra sa voluntat, d'on se seguexen molts mals, Egidi Romà, introd. S'era trobat en set batalles campals hon hi hauia Rey o fill de Rey, Tirant, c. 2. Aquell' amor hon Venus ha sa regna, Ausiàs March lxxxvii. En la faula d'Horaci a hont se diu una rata haver parlat, Isop Faules 2 vo. La necessitat a hont ell se troba, Lacavalleria Gazoph. a) Allà on: quan, en ocasió en què. Callant llà hon devia parlar, Eximenis Conf. 15. «No havíeu d'insultar-me, allà on havia fet tant per vosaltres».
|| 3. On que: (ant.) onsevulla que, en qualsevol banda que; cast. dondequiera que. Vós m'avets dada tanta de gràcia, que on que vaja, vag alegre, Llull Cont. 1, 26. Los cavallers... seguexen la senyera de lur senyor on que vaja, ibid. 112, 21. Tots e sengles oficials nostres on que sien, doc. a. 1391 (Archivo, v, 200). Axí com a feres bèsties qui sens tota rahó... corren a la carn a mengar, on que'n tròpien e sia de qui's vulla, Eximenis Terç, c. 127. No us fallirà honor on que vajats, Curial, ii, 9.
|| 4. ant. Seguit d'un comparatiu, equival a quant o a com: cast. cuanto. On més, Sènyer, parlaria hom del vostre poder ni més hi contemplaria, e més hi apercebria hom de noblea, Llull Cont. 14, 22. Quatorze reys ab nós ha haüts en Aragó, e on pus luyn és la naturalea entre nós e uós, més acostament hi deu hauer, Jaume I, Cròn. 31. Deu entendre en occupar-se en fer oració hon pus deuotament puga, Psaltiri. El sol, on pus alt és, pus baxa és sa claror e son raig, Jahuda Dits, c. 62.
    Fon.:
on (és la pronúncia més correcta i adaptada a tots els dialectes). Quan és proclític (com en les frases «vull saber on vas» i «digues-me on ets»), en el català oriental és freqüent pronunciar un. Davant mot començat amb consonant, la nasal de on adapta la seva articulació a la de la dita consonant inicial, pronunciant-se om si va seguit de bilabial, si el segueix labiodental, si precedeix a palatal, i si va seguit de consonant velar. Davant mot començat amb vocal, a moltes comarques es pronuncia on, però a moltes es conserva la d etimològica (de ŭnde), pronunciant-se ond, sobre tot a la part occidental de Catalunya: «Ond és?»; «No sabia ond era»; «Digues-me ond aniràs demà». Són moltes les regions en les quals es pronuncia ont (i en català oriental unt), i precedit de la preposició a, sona aónt (o aunt). Finalment, en el cas d'anar precedit de la dita preposició, a Mallorca i Menorca és freqüent que es pronuncii əvón o əvónt, amb una -v- intercalada per evitar l'hiat (com en filova, cóva per coa, etc.).
    Etim.:
del llatí ŭnde, que en el llatí clàssic tenia el significat I || 1, però que en el llatí vulgar i tardà anà prenent els usos i accepcions que hem descrit en els diferents nombres d'aquest article, com es veu per l'evolució d'usos que apareix en les altres llengües romàniques (cast. donde, it. onde, fr. dont, etc.). Per a un bon estudi sobre els usos de on en el català antic, vegeu Otto Klesper en BDC, xviii, 373 ss.

2. ON pron., grafia ant.,
per hom. Una malaltia que on appella tísich, Flos medic. 122.