Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  perdonar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

PERDONAR v. intr. o tr.: cast. perdonar.
|| 1. Deixar passar sense càstig; deixar de sentir malvolença per una ofensa o altra mala acció. a) ant., intr. amb complement indirecte de la persona afavorida. Sia ton plaser que perdons al colpable peccador qui't demana perdó, Llull Gentil 298. La un pregaua Déus que li perdonàs, per ço com lo temia, Llull Felix, pt. i, c. 3. Lo dalfí li perdonaua de quant lo hauia desobeït, Paris e Viana 28.—b) tr. amb complement directe de la persona afavorida. La un perdonà l'altre, Llull Gentil 303. Tu perdonist tots aquells, Tirant, c. 73. O fort dolor, yo't prech que mi perdons, Ausiàs March, lxi. Isqué per suplicar-lo que perdonàs la ciutat, Scachs 15.—c) tr. amb complement directe de la cosa o acció a què es concedeix la benevolència. No perdonaria Déus pas lo pecad ad hom qui aia altrui auer si no'l red, Hom. Org. 5. Sènyer Déus, qui tantes coses dónes e perdones, Llull Gentil 298. Que pregàs per nós al seu car fiyl que'ns perdonàs lo tort que li teníem, Jaume I, Cròn. 1. E foren perdonats a tot hom tots los peccats, Muntaner Cròn., c. 198. Plàcia a vostra Senyoria que'm perdó la gosadia e atreuiment, Tomic Hist. xiv. Darrera injúria que el guerrer perdona, Canigó i. Déu li haja perdonat el mal que em va fer, Rosselló Many. 34.—d) intr. amb complement indirecte de la cosa a la qual es concedeix la benevolència. No dubte perdonaríeu a mes erres, Paris e Viana 19 vo.
|| 2. fig. Estalviar, exceptuar (d'una obligació, d'una càrrega, d'un mal o perjudici). a) amb complement directe de la cosa de què algú és alliberat. Per veure com s'ho faria es poble perquè s'Estat li perdonàs un gros deute, Aurora 226. La forca vil li és perdonada, Costa Agre terra 129.—b) amb complement directe de la cosa o persona alliberada. Les espigues perdonades pel tall de la falç, Ramis Clar. 109.
|| 3. fig. No perdonar: no deixar de posar en pràctica. Procurar la salvació de les ànimes sense temensa dels perills y no perdonant fatiga, Collell Cat. Pal. xiv. No es donà repòs ni perdonà mitjà de fer-se popular, Oller Febre, ii, 195.
    Loc.
—a) Perdoni, o Perdoneu, o Que perdonin, etc.: fórmules amb què es demana disculpa o llicència per una acció o dita que es considera incorrecta. Perdoni, però si té la beguda a casa, està clar que no s'ha de moure, Vilanova Obres, xi, 35.—b) Déu me perdó (o Déu lo perdó, etc.): fórmules amb què expressem el desig de no caure en desgràcia de Déu per alguna cosa que considerem mal feta. Cosa que, si Déu me perdó..., Somni J. Joan 342. Als qui lluytant moriren, Déu los perdó, Orlandis Poes. 27.—c) Déu lo perdó, o Déu l'haja perdonat: fórmules pietoses que s'usen en anomenar algun difunt. Lo pare—que Déu perdó—la guardava, Vilanova Obres, xi, 117. Tenia (Déu l'haja perdonada) una senyora que es podia posar dins una escaparata, Vilanova Obres, iv, 129.
    Refr.
—a) «Qui no perdona, no és perdonat».—b) «A qui fa mal perdonaràs, i mal per mal mai tornaràs».—c) «Perdonau-me aquesta, que demà us ne faré una de més crespa»: es diu referint-se a un que s'aprofita de la benevolència dels altres per a abusar-ne.—d) «Déu perdó els passats per dolents que sien»: significa que cal respectar la memòria dels difunts.
    Fon.:
pəɾðuná (pir-or., or., men., eiv.); peɾðoná (occ., Maestrat); peɾðonáɾ (Cast., Val., Al.); pəɾðoná (mall.).
    Conjug.:
regular segons el model cantar.
    Etim.:
del llatí vg. *perdōnare, mat. sign. (que substituí el sinònim clàssic parcere).