DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

POBLAR v. tr.: cast. poblar.
|| 1. Proveir d'habitants. Que de bona gent poblàs la illa, Muntaner Cròn., c. 172. Julius Cèsar vengué per conquistar Anglaterra, e la poblà d'alemanys e de viscahins, Tirant, c. 82.
|| 2. ant., refl. o intr. Establir-se com a habitant en un lloc. El segle és pont, passats-ne, mas no hi poblets, Jahuda Dits, c. 9. Si alcú dels confrares li esdevenia... exir de la ciutat de Barchinona per poblar en altre loch, doc. a. 1381 (Col. Bof. xl, 241). Com en la ciutat de Barcelona haja vuy assats gran poble, axí de gent nadiva... com de altres nacions estranyes, qui de algun temps en çà se són poblades en aquella, doc. a. 1383 (Capmany Mem. ii, 172).
|| 3. Proveir d'animals o plantes. Que de cada linatge de les bèsties e de les aus mesés un parey, per so que se'n poblàs lo món qui perí per lo diluvi, Llull Doctr. Puer. 97, 3. «Aquest camp està poblat de tarongers». a) fig., referint-se a coses insensibles o immaterials. Sènyer Déus, qui mon cor poblats d'amors e mos ulls de làgremes e de plors, Llull Cont. 364, 25. Y poblam la pensa de bons pensaments, Passi cobles 5. Poblada està d'hermosuras, Aguiló Poes. 69.—b) refl. Treure fulles un vegetal.
|| 4. Habitar un lloc, ocupar-lo. Tota la forasterada elegant que pobla les torres y els chalets, Oller Fig. pais. 87.
    Fon.: pubblá (or., men., eiv.); pobblá (occ., mall.); poβláɾ (val.).
    Etim.: del llatí popŭlare, mat. sign.