Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. poder
veure  2. poder
veure  3. poder
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. PODER v. tr.
|| 1. Esser capaç; tenir la força, habilitat o mitjans (de fer una cosa); tenir ocasió de fer tal o tal cosa; tenir el dret, el permís, la llibertat (de fer una cosa); cast. poder. Ara podetz audir com és diable, Hom. Org. 6. Mas Felix no li poch res dir, Llull Felix, pt. i, c. 3. Lo Rey d'Espanya no ha tan honrat uassall... ne qui tant lo pusca seruir, Jaume I, Cròn. 33. Donets a ell tota favor e ajuda que puxats, doc. a. 1340 (Capmany Mem. ii, 111). Porets siure en lo seti de la regina, Muntaner Cròn., c. 32. Si no som poguts anar en anans, és per la dita raó, Epist. Pere 88. Com pus melodiosament poguí, cantí alguns virolays, Metge Somni iii. Que atravessar no poden los raigs d'estiu, Canigó i. Que'ns podríeu acullir per aquesta nit?, Massó Croq. 173. Va alzinar-se tant com pogué, Ruyra Parada 28. Teniu compte amb les preguntes, que podríeu agraviar-me, Vilanova Obres, xi, 234. No poder menys de fer tal o tal cosa: haver de fer-la forçosament. No puc menys de fer aquesta comparació, Ruyra Parada 24.
|| 2. tr. o intr. Tenir força (física, moral, econòmica), capacitat per a resistir, per a obrar; cast. poder. Batallem per nostre poble..., e si los de Síria poran més que yo, tu me ajudaràs; e si los de Amon poran més que tu, yo t'ajudaré, Scachs. 36. Vós no sabeu lo que pot la virtut, Lacavalleria Gazoph. Poden més en mi els desitjos de veure els estranys que no pas l'atractiva companyia d'aquell bon home, Massó Croq. 10. Gent que pot: gent que té molts de diners. Són dues cases qui poren, i, ja hu crec, voldran quedar bé, Alcover Cont. 22. Tots deuen esser de casa qui pot, Ignor. 50. No poder més: fer tot allò de què s'és capaç. Tan breu t'ho diré, que no poré pus, Metge Somni iii. La mirava, la mirava, | fins que ella no pogué més, Maragall Enllà 19. Mes son cor jovenívol no pot més, Atlàntida introd. Poder a algú: esser-li superior, avantatjar-lo en forces. «Volia provar-me amb el noi, però no li he pogut». No poder amb ell mateix, o amb la seva ànima: no aguantar-se, no tenir forces per a sostenir-se. Y cansó va y cansó ve... hasta que no podien en la seua ànima, Guinot Capolls 54. Poder bo: fer-se bo, adquirir força (Camp de Tarr.). «Aqueixos arbres no hi poden bo, en aqueixa terra»: no s'hi fan bons, no hi creixen bé.
    Loc.
—a) Anar «tu pots i jo no puc»: treballar col·lectivament i amb gran afany per acabar aviat.—b) A més no poder: en grau extrem, en grandíssima manera. El poble se divertí a més no poder, Guinot Capolls 29.
    Refr.
—a) «Voler és poder».—b) «Fa més qui vol, que no qui pot».—c) «Qui més no pot, morir se deixa» (Cat., Men.); «Qui no pot pus, morir se deixa» (Mall.); «Qui més no pot, crida la mort» (Cat.): significa que en acabar la capacitat de resistència no hi ha altre remei que donar-se per vençut.—d) «Més pot Déu que tots els dimonis de l'infern».—e) «Lo que Déu no vol, els sants no poden».—f) «Qui fa el que pot, no està obligat a més».—g) «Quan no es pot, no es pena»: significa que quan una cosa no és possible, cal resignar-se (Empordà, Garrotxa, Maresme).—h) «Per mi no puc, i per altri filo»: es diu referint-se a les persones molt servicials, que fan més pels altres que per elles mateixes.—i) «Si no pots fer lo que vulguis, fes lo que puguis».—j) «Si el vell pogués i el jove sabés, tot aniria bé».—l) «Si quan pots no vols, quan voldràs tal volta no podràs».
    Var. form.
(dial.): poguer, poer, porer, pusquer, podre.
    Fon.:
puðέ (or., Maó); puðé (Bol); poðé (occ., Morella, Maestrat, Llucena, Monnòver); poðéɾ (Alcalà de X., Cast., Val., Sueca, Gandia, Pego, Cocentaina, Tàrbena, Alcoi, Biar, Vilajoiosa); puðə́ (Ciutadella, Eiv.); puɣέ (pir-or., Solsona, La Bisbal, St. Feliu de G., Centelles, Manresa, Blanes, Pineda, Caldes de Ma.); poɣé (Esterri, Andorra, Pont de S., La Seu d'U., Tremp, Bellpuig, Gandesa, Tortosa); puɣé (Vilaller, Bonansa, Sort, Organyà, Ponts, Artesa de S., Balaguer, Cervera, Ll., Fraga, Riba-roja, Falset, Alguer); puɣéɾ (Alcalà de X.); poéɾ (Al., Elx); poɾə́ (Pollença, Sa Pobla, Artà, Sineu, Palma, Manacor, Felanitx); puɾə́ (Sóller, Ciutadella); poɾέ̞ (Binissalem); puɾέ̞ (Alaior); puskέ (Maçanet de C., Campmany, Cadaqués, Olot); póðɾe (Benavarre); pɔ́ðɾe (Tamarit de la L., Morvedre).
    Conj.:
irregular amb moltes formes pròpies d'aquest verb, no subjectables a classificació. En els paradigmes adjunts van indicades la flexió antiga i la dialectal.
taula 
Les formes admeses generalment en la llengua literària són aquestes: Pres. d'indic.: puc, pots, pot, podem, podeu, poden;—Imperfet: podia, podies, podia, podíem, podíeu, podien;—Perfet simple: poguí, pogueres, pogué, poguérem, poguéreu, pogueren;—Futur: podré, podràs, podrà, podrem, podreu, podran;—Condicional: podria, podries, podria, podríem, podríeu, podrien;—Pres. de subj.: pugui, puguis, pugui, puguem, pugueu, puguin; puga, pugues, puga, pugam, pugau, puguen;—Imperf. de subj.: pogués, poguessis, pogués, poguéssim, poguéssiu, poguessin; poguera, pogueres, poguera, poguérem, poguéreu, pogueren;—Gerundi: podent;—Participi: pogut.
    Etim.:
del llatí vg. *pŏtere (substitutiu del clàssic posse) format damunt el radical pŏt- per analogia dels nombrosos verbs en -ēre. Del radical pŏt- seguit de vocal procedeixen les formes de present d'indicatiu (excepte la primera singular), de pretèrit imperfet d'indicatiu, del futur i del condicional. Del radical pŏt- seguit de w provenen les formes de perfet simple d'indicatiu i dels imperfets de subjuntiu (potŭi > poc, potŭisti > poguist, etc.; potŭissem > pogués; potuĕram > poguera, pogra, etc.). Del radical pŏss- seguit de ј vénen les formes del present de subjuntiu (*pŏssiam > puixa, etc.) i de primera persona singular del present d'indicatiu arcaic (*pŏssio > puix). Aplicant a puixa puixes, etc., la consonant velar de poc, pogra, etc., va resultar el paradigma puga, pugues, i modernament pugui puguis, etc. Pel mateix procés la forma puix de present d'indicatiu es convertí en puc. (Cf. Moll Gram. Hist. § 357).

2. PODER m.
|| 1. Facultat, capacitat per a fer alguna cosa; domini que es té sobre algú o alguna cosa; cast. poder. Poder és açò per què bonea, granea, duració e les altres, poden estar e obrar, Llull Am. 97. Alcuns hòmens són, Sènyer, qui han poder de fer bé e no han lo voler, Llull Cont. 47, 6. Multiplicant virtut en los poders de la ànima del mercader, Llull Felix, pt. v, c. 3. Tots los hòmens... qui agen edat ho poder de combatre, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 293). Sí com se pert lo poder de la vista | si l'om està longament en tenebres, Ausiàs March, cxvii. Pensant que'l poder feneix ja en mi, Proc. Olives 840. Especialment: a) Conjunt de béns, de coses que es posseeixen i permeten obrar. Que'l meu poder ne la mia riquesa no és tanta, Muntaner Cròn., c. 33. Mare, tos fills y ton poder finiren, Costa Trad. 11.—b) ant. Conjunt de forces militars. E sobre açò nós fom en Aragó, e en G. de Muntcada ab son poder sobre Terraça, Jaume I, Cròn. 21.
|| 2. Possessió actual, capacitat per a disposar d'algú o d'alguna cosa; cast. poder. El nos uolg saluar e trer de poder de diable, Hom. Org. 5 vo. Si per ventura alcun ferrer... cahiya en captivitat en poder de crestians, doc. a. 1298 (Col. Bof. xl, 24). Ell deu esser pres e menat e mès en poder de la senyoria, Consolat, c. 144. La creu del bon ladre és en poder del rey de Xipra, Oliver Rom. 8.
|| 3. Força, vigor; cast. poder. «L'imant té el poder d'atreure el ferro». Les steles formades sobre nós han lur poder, Turmeda Diuis. 22. Especialment: a) Força vital d'animals o plantes. «A les terres grasses les plantes tenen més poder». «Aquest xicot creix amb molt de poder». Los blats no tenen poder perque ha poch són exits, doc. a. 1583 (Segura HSC 211). N'esqueixa les branques de més poder, Salvà Poes. 20.
|| 4. Capacitat moral; dret d'obrar per altri; cast. poder. La bona dona sa mare li'n dava axí poder per tal que sabés haver manera de mantenir e de regir sa casa, Llull Blanq. 1, 3. Tot mon loch e poder yo done a ma filla... que u faça, ab consentiment de sa mare, Tirant, c. 205.
|| 5. Autoritat, facultat de governar l'Estat; cast. poder. Ves que els nostres siguin al poder, Oller Vilaniu 107. Cerquin altres el poder, Salvà Poes. 75. Poder legislatiu: facultat de legislar. Poder executiu: facultat de posar en pràctica les coses legislades. Poder judicial: facultat d'administrar la justícia. Poder moderador: el que constitucionalment pertoca al Cap de l'Estat, la funció del qual és coordinar els poders legislatiu i executiu. Poder espiritual: el de l'Església, d'ensenyar la religió i decidir els assumptes de fe i de costums. Poder temporal: el govern en matèria civil; es diu especialment del poder civil dels Papes.
|| 6. fig. Gran quantitat; gran intensitat; molt; cast. mucho, una barbaridad. Vingué ab molt gran poder de cuyros per encuyrà tota la vall, Gamaliel (ap. Aguiló Dicc.). «Hi havia un poder de gent; era tot ple» (Garrotxa). «Pel mes de maig hi ha un poder de flors» (Empordà). «Em va costar un poder sortir de casa, per la neu que hi havia». «A la vinya hi ha un poder de raïms». «Tinc poder de pedres»: tinc moltes pedres. «Que es diverteixin poder!»: que es diverteixin molt.
    Loc.
—a) Fer el seu poder: fer tot el que es pot. El complement d'aquesta locució s'introduïa amb el verb en infinitiu precedit de la preposició de o de la preposició en, o amb el verb en subjuntiu precedit de la conjunció que. Cascú hom qui res val, deu fer son poder de saber, Eximenis Dotzè, c. 185 (Aguiló Dicc.). Scients e devots hòmens... han fet lur poder de donar entendre... què és esperit o ànima, Metge Somni i. Lo caualler fa son poder de conservar lo cavall, Tirant, c. 35. Yo he fet tot mon poder en conèxer-lo, Tirant, c. 96. Com Sextus fahés son poder ab Lucrècia que la inclinàs a consentiment, Scachs 21.—b) A tot son poder, o De tot son poder, o Per tot son poder: (ant.) amb tota la força, fent tot el que es pot. Mantenia l'orde de cauayleria a tot mon poder, Llull Cavall. 6. Curial... contra ell venia ferint d'esperons a tot son poder, Curial, i, 18. Yo ho compliré per tot mon poder, ibid. i, 23. No volgueren al dit Július per senyor, ans de tot lur poder li contrestaren, Tomic Hist. 22.
    Refr.
—a) «El poder apodera»: significa que la riquesa és un mitjà per a adquirir més riquesa.—b) «Tot té fi, fora el poder de Déu»: es diu comentant l'acabament d'una cosa que semblava que havia de durar més del que ha durat.
    Fon.:
puðέ (or., Maó); poðé (occ.); poðéɾ (val.); poðə́ (mall.); puðə́ (Sóller, Ciutadella, Eiv.).
    Etim.:
substantivació del verb poder.

3. PODER adv., vulgarisme:
V. potser.