Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  pronunciar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

PRONUNCIAR v. tr.: cast. pronunciar.
I. || 1. ant. Anunciar; declarar públicament. Jures per aquestes prophetes... qui l'aveniment del fill de Déu pronunciaren, Cost. Tort. IX, xxx. Confessa no tan solament parlant ab la tua lengua, mas creent, pronunciant ab lo cor que aquell és lo Salvador, Serra Gèn. 278. Especialment: a) Manifestar en virtut d'autoritat. Pronunciar una sentència, un decret, etc. De la enterlocutòria sentència no s'apel hom si no de manifest agreuyament, ho si en si no contenga apparent error si contra dret serà pronunciat, Usatges, trad. segle XIII (Anuari IEC, i, 310). Sentències deffinitives... a les quals tots los jutges... deuen esser presents com se donen e's pronuncien, Cost. Tort. IV, xi, 10. Per presumir | sols pronuncien, | ver, sentencien | que cert no saben, Spill 439. Com si pronunciàs una sentència de forca, Galmés Flor 104.
|| 2. refl. Manifestar-se en tal o tal sentit; declarar la seva decisió. Va pronunciar-se tan aviat en bé lo malalt, Genís Julita 23. Pronunciar-se (un general, un regiment, etc.): alçar-se en rebel·lió contra el Govern constituït. Si es general Riego s'era pronunciat a Cadis, Roq. 41.
II. || 1. Produir un so o sons amb els òrgans de la fonació. La boca no pot tant pronunciar ni continuar la paraula, Llull Cont. 283, 11. Ell pronuncia bunicament les lletres, Lacavalleria Gazoph. No arribà a pronunciar cap paraula, Vayreda Puny. 185.
|| 2. Dir en veu alta, deixar sentir (un seguit de paraules, un discurs, un parlament). Referint-se an es discursos pronunciats en tan relligiosa funció, Ignor. 3.
    Fon.:
pɾununsiá (Barc.); pɾonunsiáɾ (Val.); pɾonunsiá (Palma).
    Conjug.:
segons el model cantar. La forma de primera persona singular del present d'indicatiu en el dialecte baleàric és pronuncii.
    Etim.:
del llatí pronuntiare, mat. sign.