DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

PROU (i sa var. ant. pro).
I. ant. subst. m. Profit; cast. pro, provecho. Jo isc d'aquesta selva e vaig cercant mon prou, e estaria ab senyor on me pogués mellorar, Llull Blanq. 52, 5. Ab don e ab pro que d'açò deu haver, Usatges 77. E'ls tendrà [als enemics] ahontats en tal manera, que serà prou e honrament del dit senyor Rey d'Aragó, doc. a. 1292 (Capmany Mem. iv, 19). Que'ns uolia veer per nostre pro e per nostra honor, Jaume I, Cròn. 138. L'arma de què l'hom no's pot aiudar, més dan fa que prou, Cost. Esp. 141. Aquells avorreix qui més de prou ha, Ausiàs March cvi. Tenir prou: fer profit, esser d'utilitat. Les bèsties veg que per paor de les gents s'amaguen en los caus e en les coves, emperò veg que no'ls té prou, car hom ab altres bèsties los en trau, Llull Cont. 108, 14. Si l'om és benigne, ell [lo dimoni] li dirà que és fembritxola e que no té prou a res, Eximenis Angels 84 (ap. Aguiló Dicc.). Morir me plau, car no'm té prou lo viure, Ausiàs March xxxv. Fer son prou: procurar-se profit, obtenir guany. L'ome savi fa son prou totes ores que és temptat, Llull Cont. 71, 9. Pus los mercaders guanyen e fan lur prou, Consolat, c. 85. Per ço que alguns puxen guanyar et fer son prou, doc. a. 1341 (BABL, xi, 412).No fer de son prou: no prosperar, no fer res de bo. Si t'o comptava, de gran temps no faries de ton prou, tant te complanyeries e te'n doleries, Pere Pasqual, Obres, i, 7. Jamés, tant com ells ne sien fora, aquest monestir no farà de son prou, Eximplis, i, 291. Fer mal de son prou: fer mal ús. No era possible que elles tinguessen tan bones robes sinó avent fet mal de son prou de ses persones, doc. a. 1597 (Aguiló Dicc.). Que tal per sancera pensau souint rebre, | que ja sta rompuda fent mal de son prou, Viudes donz. 197. Posar (o metre) mal prou en una cosa: posar-hi malvestat, fer-ho anar malament. Ateneren-ho mal e lleig, per què Déus mès mal prou en tots los feyts, Muntaner Cròn., c. 236. Per tal que entre tu e aquell posassen mal prou, Eximenis Angels 87 vo (ap. Aguiló Dicc.). a) Es conserva dialectalment aquest arcaisme en algunes locucions. Esser de bon prou: treure profit de les coses; especialment, aprofitar bé l'aliment, engreixar-se'n (Mall.). Bon prou vos faça: bon profit us faci (Eiv.). Bon pro us faça: Proficite aut proficiatis, Esteve Eleg. c 3 vo. O, bon prou vos face lo fill que teniu e'l ventre, Sermons SVF, ii, 19. Donar el bon prou: donar l'enhorabona. Per donar lo bon prou del matrimoni, doc. a. 1548 (Segura HSC 172). El dia que em vaig casar, | tothom me donà el bé prou, cançó pop. del segle XVIII (ap. Aguiló Dicc.). No estar de son prou: no trobar-se bé (Teià, ap. Aguiló Dicc.).
II. adv. i adj.
|| 1. En quantitat suficient; tant com cal o convé; cast. bastante. a) adv. Com hom serà a sa taula e haurà prou menjat e begut, Llull Cont. 348, 22. La rahó de la mia tristor ja és prou manifesta, Genebreda Cons. 35. Senyalen no esser de home prou destre, Proc. Olives 276. Al contrari, vaig esser prou discret, Ruyra Parada 3.—b) adj. o pron. Que no'ls tingue prou indulgència, doc. mitjan segle XIII (Pujol Docs.). Creem que sà e lla nos daran prou que fer, Muntaner Cròn., c. 112. Prou paraules hauets despès, Tirant, c. 73. Nos acusen en prou maneres, Somni J. Joan 375. Si tens prou pit, davalla, Atlàntida iv. Ni el plomissó de ses ales | és prou per agombolar, Salvà Poes. 31. Fer prou: aconseguir una cosa suficient. Prou han fet que puguem viure e dar recapte als càrrechs del priorat, doc. a. 1398 (Miret Templers 457). Que prou fa essent allí, Carner Bonh. 145. Haver-n'hi prou: esser suficient. Trobava que ja n'hi havia prou, Pons Llar 66.—c) adj., en valencià s'uneix al seu substantiu amb la preposició de. A fer mal no'ns hi cal mestre, que sens mestre sabem fer prou de mal, Sermons SVF, i, 171.
|| 2. adv. Certament; (serveix per reforçar una afirmació); cast. cierto, bien. «Prou que ho saps!»«¿Em demanes si vull venir? Prou que sí!»«Prou li ho vaig explicar, i no em va entendre». «Prou li'n donaria, però em temo que li faria mal». «Ho he prou fet, a vegades» (Bagà). «Prou que ho he demanat, i no m'han escoltat!»Prou se fa tost, ço que bé 's fa, Metge Somni i. Prou meresch aquest turment, Vent. Pel. 11. Bé prou que li agradaven les mares de Déu!, Pons Auca 9. Cap sorpresa per a aquest, perquè prou que li n'havia parlat ja la Catarina, Oller Febre, ii, 84. Prou serà algun poeta que somnia, Maragall Enllà 52. Si ens sortís un llop, prou l'estossaríem en Xaneta i jo, Ruyra Parada 15. Mes ara, prou daria | els jorns presents de pau i d'esplendor, Alcover Poem. Bíbl. 66. I una diu:—Prou que parles per enveja!, Sagarra Comte 157.
|| 3. adv. Certament; (substituint emfàticament l'adverbi sí o una altra afirmació absoluta); cast. cierto; desde luego. ¿Y axò, què hi ha, si es pot sapiguer?—Prou! Es un dir li a vostè, Vilanova Obres, xi, 74. a) iròn., indica una negació. «L'Anton se n'ha anat.—Prou! Ves si se n'ha anat, que ara mateix l'he vist».
|| 4. interj. Prou!: ja basta. Es diu imperativament per aturar algú de seguir parlant o fent alguna cosa; cast. basta! Es completa la locució interjectiva amb diferents afegits, resultant expressions com aquestes: «Prou n'hi hagi!»; «Prou n'hàgim parlat!»; «Prou d'aquest color!»; «Prou d'aquest coll!»
    Loc.—a) Ja és prou!: és molt estrany. «Sí que és prou, que la mare no hagi vingut!»—b) Prou i massa: en gran manera, amb excés. Prou e massa: satis, Esteve Eleg. I hu vaig porer conèixer prou i massa, Alcover Cont. 5.—c) Amb prou feines: a penes, tot just, escassament; cast. a duras penas. Deturava amb prou feines la balançada del meu esperit, Ruyra Parada 30.
    Fon.: pɾɔ́w (or., occ.); pɾɔ̞́w (val., bal.).
    Var. form.: encara que prou és invariable (fins i tot quan s'usa com a adjectiu), existeix dialectalment la forma de plural prous (Ni la sofocor de son rostre, ni la feixuguesa de son cos, ni la intenció de son mirar foren prous estímuls per-a complaure-la, Pons Auca 260).
    Etim.: del llatí vg. prŏde, ‘profit’, ‘profitós’ (en la locució prode est = prodest, ‘aprofita’).