Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  provocar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

PROVOCAR v. tr.
|| 1. Excitar algú a lluitar o a fer alguna cosa indeguda o inconvenient; cast. provocar. Aytant provoca Déu contra si mateix, Eximenis Conf. 4. Si par cosa diffícil arregnar e contenir los ulls de no mirar tantes coses que a delitosos pensaments provocar nos porien, Pero Martínez 40. Si saben... que algun confessor o confessors... hajen solicitat a sos fills o filles de confessió, provocant-les e induint-les ab fets o paraules a actes torpes y deshonests, doc. a. 1735 (Hist. Sóller, ii, 969).Especialment: a) Excitar algú a ira, a obrar violentament. Ja que me provoca, ara l'hi diré, Ignor. 55. Rosa, creu-me: resa y no me provoques, Maura Aygof. 167.
|| 2. Suscitar una cosa, produir-la; cast. provocar. Quan los amichs vehen una persona que vol fer penitència, ells que la y deurien provocar, ells són aquells qui la perseguexen, Sermons SVF, i, 71. Desmesura de menjar e beure provoca luxúria, Egidi Romà, ll. ii, pt. 1a, c. 19. Havia sentit el noble impuls de provocar una explicació, Oller Febre, ii, 198. Una relliscada d'en Xaneta... provocà una sorollosa rodoladissa de pedruscall, Ruyra Parada 55.
|| 3. especialment: a) Excitar el vòmit. Altres innumerables materials qui't provocarien a vòmit, Metge Somni iii. Car tota carn a vòmit me provoca, Ausiàs March xciv.b) (en llenguatge vulgar o familiar) Vomitar. «Fins que he hagut provocat no he estat bé». «No em mostris això, que em faràs provocar!»
    Fon.:
pɾuβuká (or.); pɾoβoká (occ.); pɾovokáɾ (Cast., Al.); pɾoβokáɾ (Val.); pɾovoká (mall.); pɾuvuká (men., eiv.). En l'accepció || 3b ha pres vulgarment diverses pronúncies deformades, com perbocar, probocar (per analogia de boca), etc.
    Var. form.
ant.: prevocar (Cauliach Coll., ll. ii, d. 2a, c. 2).
    Etim.:
pres del llatí provōcāre, mat. sign. || 1.