Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. puig
veure  2. puig
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. PUIG (i dial.pui). m.
Muntanya ( || 1). No dezebré te... de tuis castris aut castellis, terra et honore, rochis vel puis, doc. a. 1081 (RLR, iii, 280). La una de les dues donzelles qui estaven en lo cap del pug [sic] comensà a membrar, Llull Cont. 354, 8. Per qual natura feia major fret en los puigs que en los plans, Llull Felix, pt. iv, c. 10. E él mès-se ab aquels qui'l combatien en un pug en semblança de castel, Jaume I, Cròn. 17. Aquel puig hauia nom la Dragonera, ibid. 58. Aquel qui demostrà los abís e feu tremolar los puygs, Cost. Tort. IX, xxx. E aquell qui en puig alt | a l'estrem muntar emprès, Ausiàs March cxxviii. Encara eixamoraven los puigs ses cabelleres, Atlàntida i. Tant si de neu blanquegen los puigs, com si los colren soleiades, Costa Poes. 1.
Puig: topon. a) El mot puig abunda molt en la toponímia catalana, designant un gran nombre de muntanyes, unes vegades completat amb adjectivacions o altres mots (Puig Major, Puig Tomir, Puig de Randa, a Mallorca; Puig Rodó, Puig dels Moros, Puig de les Marietes, etc., al nord de Catalunya; etc.) i altres vegades anomenant-se simplement El Puig una muntanya que porta aquell nom ja com a fossilitzat i per antonomàsia (com El Puig de l'Horta de València o la que a Pollença s'anomena Eu Puig). Seria interminable aquest article si haguéssim de registrar-hi tots els topònims orogràfics que porten el mot puig; per altra banda, registrarem en articles especials aquells dels dits topònims en què el mot puig apareix en composició i en grafia aglutinada amb algun altre mot (com Puig-arnol, Puigcerdà, Puigdàlber, etc.). Ací ens limitarem a observar que el mot puig és abundantíssim en la toponímia septentrional i oriental del Principat (províncies de Girona i Barcelona), en la de les Balears, no tant en la de Catalunya meridional, prou menys en l'occidental (província de Lleida), i regular en el País Valencià.—b) De la denominació de puig aplicada a elevacions considerables del terreny, prové l'aplicació del mateix nom a designar nuclis de població situats damunt les dites elevacions o a prop d'elles. Té una importància especial la vila d'El Puig, situada al peu del Puig o muntanya de Santa Maria, a 19 quilòmetres nord de la ciutat de València, i famosa per haver estat teatre de fortes batalles entre Jaume I i els moros i per haver-s'hi construït un gran monestir dedicat a la Mare de Déu. Et semblantment altra làntea denant l'altar de la benaventurada Sancta Maria del Puig, doc. a. 1328 (Col. Bof. xl, 66).En la comarca de la Noguera existeix el poble d'El Pui (Baronia de Rialb), al Pallars Sobirà hi ha Es Pui (escrit generalment Espui) agregat de Torre de Cabdella, i a Andorra el Puig de la Maçana. El Puig és també el nom d'un llogaret del municipi de Gelida, i el Puig de l'Anell s'anomena un del districte municipal d'Orcau (Conca de Tremp). En l'edat mitjana era ben conegut i anomenat entre catalans el Puig de França, nom catalanitzat de la muntanya i ciutat de Le Puy-en-Velay (departament de l'Alt Loire): Aquí prenguí | camí francés; | fuy a Besés; | oí la fama | de Nostra Dama | qui's diu del Puy, Spill 1389; Quant pren renom en aquell Puig de França | e gran lahor en lo Puig de València, Trobes V. Maria 101; Nulls temps vos perdonaria, si no era que la cort del Puig de Nostra Dona tota justada ab lo Rey e Reyna de França la pregassen, Curial, ii, 143.—Finalment, la toponímia antiga ens dóna localitats anomenades Es Puig (amb l'article es), de les quals procedeix el llinatge Despuig (=d'es puig): À l'eclesia dez pui, doc. a. 1242 (Pujol Docs. 18);Qui és den Guillem des Puig, Codi Çagarriga 124.
Puig: llin. existent a Celrà, Gir., La Bisbal, St. Feliu de G., Manresa, Palafolls, Begues, Barc., Granollers, Valls, Forés, Alàs, Artesa de S., Balaguer, Agramunt, Benassal, Cast., Traïguera, Xert, Val., Dénia, Pego, Al., Teulada, Xaló, Crevillent, Mall., etc. Existeix la grafia errònia Puch (Fraga, Xàbia, Elx, etc.) i la forma castellanitzada Puche (Al.). També es troba la forma dialectal Pui o Puy (Arbúcies, Monistrol de M., Alinyà, Tossa, Càlig, Penàguila, etc.).
    Fon.:
púʧ (pir-or., or., occ., val., bal.); púј (Andorra, Pallars, Ribagorça, Alt Urgell). La forma de plural normal és puigs (pronunciat púʧ en pir-or. i or., i púјs en mall.); però existeix la forma de plural reforçat pujos o putxos (pronunciada púʧos en occ., val. i mall. i púʧus en men. i eiv.).
    Intens.:
pujàs (dial. putxàs), puget (dial. putxet), pujot (dial. putxot), pujol (vegeu l'article especial per a aquesta forma).
    Etim.:
del llatí pŏdĭu, que significava pròpiament ‘pedestal, suport’, però que en el llatí vulgar de la Gàl·lia prengué el sentit de ‘monticle, elevació del terreny’ (cf. el fr. puy, prov. pog, puei, it. poggio). En la toponímia els derivats de podiu arriben fins a Aragó (Poyo, Pueyo).

2. PUIG conj., grafia ant.:
V. puix.