Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. que
veure  2. que
veure  1. què
veure  2. què
veure  qué
veure  qüè
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. QUE pron. rel. (escrit modernament què quan va regit de preposició): cast. que.
|| 1. Usat com a subjecte amb antecedent de persona o de cosa. Ipso termine ke [sic] proclame per ribeles que est de Cion ad enlà, doc. segle XI (Pujol Docs. 11). Qui caritad a, no quer aqueles coses que sues són, Hom. Org. 2. Gran fon la fama que era per tota la ciutat, Llull Blanq. 1, 5. Senyor de nau o de leny que nolieiarà la sua nau als mercaders, Consolat, c. 185. ¿No est tu aquell que eres nudrit ab la nostra let?, Genebreda Cons. 25. Yo desige marit que en res a vós no dessemble, Corella Obres 166. ¿Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra?, Atlàntida i. La mar, que era dolça, tornava amargant, Atlàntida x. Jo, que conec el país, considero això acabat, Oller Vilaniu 254. En tot l'espai que s'obirava, Ruyra Parada 17. Un dels criats que l'acompanyaven... m'afina Na Catalineta, Alcover Rond. vi, 143. Si fos ell que camina en la foscor, Sagarra Comte 205.
|| 2. Usat com a complement directe, amb antecedent de persona o de cosa. Puscam uenir al seu celestial palaz que él a promès als seus fidels, Hom. Org. 8 vo. Aquest home hauia un fill que molt amaua, Llull Felix, pròl. Faríem ajustament de bones obres ab la fe que nós hauíem, Jaume I, Cròn. 1. Sens negun dret ni justícia que no y tenen, Tirant, c. 371. Com la mústiga flor que el vent se'n du, Llorente Versos 29. T'explicaré amb tots els ets i uts un viatge que vaig fer, Ruyra Pinya, ii, 7. Cada brot vell que tallau | fa tornar l'arbre més jove, Colom Juven. 73. a) com a cas especial, Complement directe d'un infinitiu regit d'un altre verb que inclou la idea de finalitat, i sense que sia necessari un antecedent exprés. Los catalans qui trayen que menjar de Barchinona, no haurien que menjar a tres dies, Jaume I, Cròn. 21. Un sou hi ha que gonyar, Penya Poes. 85. ¿Tens res que dir?, Penya Poes. 157. No m'ha donat un que sentir, Vilanova Obres, iv, 12. En aquest ús pot emprar-se que absolut, amb l'infinitiu sobreentès, com en aquest text: Ven tot quant té; | quan no hi ha què, | per jugar furta, Spill 9982 (el quant no hi ha què equival a «quan no hi ha que vendre»).
|| 3. Usat com a complement circumstancial precedit de preposició i amb antecedent de cosa. Reembre lo seu poble de la servitut del diable e captiuitat en què estava, Llull Blanq., pròl. En un pug que és sobre la uila, en què fan lo mercat, Jaume I, Cròn. 21. Yo havia feyta fer una anda en que anava lo senyor infant, Muntaner Cròn., c. 269. Restituesch-te lo aneyl ab què m'esposist, Valter Gris. Entre totes les coses per què les ànimes eren més penades, Cordial 13 vo. Atura el mar de llàgrimes amb què desbota el cor, Atlàntida vi. En un temps en què el cabotatge produïa bastant, Ruyra Pinya, ii, 7. a) com a cas especial, Usat com a pronom neutre (precedit de preposició). Ben sabets vós la couinença..., per què us pregam e us manam..., Jaume I, Cròn. 314. No hauran de que puxen sustentar lur vida, doc. a. 1393 (Col. Bof. xli, 40). Parí una filla molt bella, de què fon feta gran festa, Paris e Viana 2.
|| 4. Tenint per antecedent un demostratiu neutre (amb el qual forma les combinacions el que, lo que, ço que, allò que, això que). La memòria ni l'enteniment no poden donar a la volentat tot so que demana, Llull Cont. 222, 1. No membrant-se d'açò que'l rey Carles li havia manat, Muntaner Cròn., c. 192. Prou se fa tost ço que bé's fa, Metge Somni i. Lo que volgué primer, derrer bandona, Ausiàs March cxviii. Natura hauia fet tot lo que fer podia, Tirant. Los enllestí dinar... i pegaren tots lo que es diu una panxada de voltor, Alcover Rond. i, 8. Tot allò que no pesquem ara, per menut que sigui, Oller Febre, ii, 215. Però tot el que dius a mi m'esvera, Sagarra Comte 204. Em posaria més nerviosa encara del que estic, Soldevila Fanny 78.
|| 5. S'usa sense preposició en casos en què l'antecedent ja la porta, formant el que per si sol un complement de lloc, de temps, de manera, etc. Infantz de les pelegrines que seran natz en la casa que iaguen [=en què jaguen], doc. segle XII (Miret Templers 540). En aquell temps que [=en què] nostre Senyor Jesu Crist era en aquest món, Llull Doctr. Puer. 26, 5. No pas en la forma acostumada, mas en aquella que [=en què] malalts o famejants solen dormir, Metge Somni i. Yo'm pintaré de la pintura que [=de què] Déus s'alta, Valter Gris. Yo no us bastaria a fer gràcies del que [=d'allò de què] us só obligat, Tirant, c. 19. Ja sap a on tendrà sempre un criat i una criada per servir-lo en tot lo que [=en tot allò en què] siguem bons, Alcover Rond. x, 122. a) En algun cas s'usa sense preposició quan ni l'antecedent en porta. Aquestes [armes] són les que Guillem de Varoych entraua en los torneigs [=són les armes amb què entrava], Tirant, c. 19. Recorda Hesperis l'hora que [=en què] hermosos los parí, Atlàntida vi. Los matins que [=en què] ella em donava lo bon dia, jo estava alegre, Vilanova Obres, i, 85. Tot un munt de promeses per al dia que la calma el deixés parlar, Oller Febre, ii, 95. Temps de pau i germanor, | que les famílies humanes | dormien en les cabanes, Alcover Poem. Bíbl. 13.
|| 6. Forma combinacions pleonàstiques amb un pronom o amb una partícula pronominal, amb valor de complement. a) Com a complement directe. No era cap ase, sinó un home que... Déu l'havia condemnat [=a qui Déu havia condemnat] a fer d'ase, Verdaguer Rond. 89. Vaig fer un obsequi al mort, que no el coneixia [=a qui no coneixia] ni ganes, Vilanova Obres, i.b) Com a complement indirecte. Donchs qui serà que'l cor no li tremole...?, Ausiàs March cxii.c) Com a complement genitiu (amb un possessiu o la partícula en pleonàstica). Va venir a aquesta casa un senyor que se'n fa molt cas [=de qui es fa molt cas] a Barcelona, Vilanova Obres, iii.d) Com a complement circumstancial (amb una partícula hi pleonàstica). Espampollareu les vinyes llevant-ne los brots que no y haurà [=on no hi haurà] rayms, deixant los que hi haurà [=aquells on hi haurà] rayms, Agustí Secr. 7. Cerca qui cerca tasses grans, en troba una que n'hi cabia una lliura, Alcover Rond. iii, 119. Li va fer un forat que hi podien passar tres homos, Alcover Rond. i, 5.
|| 7. Usat com a predicat d'un verb copulatiu. Serà endeutat e no volrà tornar en sa terra per malmirent que y serà, Consolat, c. 160. Oh quin premai, que ets!, Alcover Rond. iii, 195.
|| 8. Introdueix proposiçions de valor modal, substituïbles per una de gerundi o començables amb la locució de manera que. Atrobà lo bou en la via, que se'n tornaua a la cort del rey, Llull Felix, pt. vii, c. 4. Al punt el colombrà amb un covonet a s'espatla, que se'n venia, Alcover Rond. iii, 182. Varen trobar la morta vora el sot, | que tomava la rosada, Maragall Obres, i, 102.
|| 9. S'usa, tenint per antecedent el subjecte, com a element intensiu d'una proposició narrativa. E nós que érem en Ualència, uench-nos Jacme Alarich ab los tartres, Jaume I, Cròn. 482. Ay! Jo que no et deya lo que he mester més!, Penya Poes. 36. Com que la nit abans hi havia hagut escopetades..., ell que, essent al carrer, me diu:—Saps ahont podríem passar la vetlla?, Oller Bogeria 5. ¿I per què se n'anaren els senyors?—que pregunto al masover [=jo que pregunto], Pla Pagesos 42.
    Fon.:
(or., bal.); ke (occ., val.); (or. quan va precedit de preposició).
    Etim.:
del pronom relatiu llatí en les formes quid i quem.

2. QUE conj.: cast. que.
|| 1. a) Introdueix proposicions subjectives. Qui'n metie IIII homes qui li fo semblant que fossen eretges, doc. a. 1250 (Pujol Docs. 23). Fama era per tota aquella ciutat que aquella donzella regia e menava tota la casa, Llull Blanq. 1, 3. Aquells qui auran reebuda falsa fe..., cové que guarden e enserquen lur fe, Llull Cont. 194, 29. Fa tot just quatre mesos que ha arribat, Massó Croq. 9. Li semblava que no arribava a París per primera volta, Oller Febre, ii, 128. És cert que el comte Arnau és molt dolent, Sagarra Comte 162. Ha resultat una sort que no trobés una d'aquelles col·locacions, Soldevila Fanny 78. Es inútil que escamotegi la veritat, ibid. 155.—b) Introdueix proposicions predicatives. Ni trob res que em divertesca..., és que l'alegria em manca, Penya Poes. 123.—c) Introdueix proposicions completives (complement directe). lo pregé-li que me'n des delme e él dix mi que lo'n soferís, doc. a. 1242 (Pujol Docs. 16). Di a les pedres que's tornen pa, Hom. Org. 6. Vós avets manat a la mia cogitació que no sia cogitant nulles coses a aventura, Llull Cont. 208, 7. Retrau monsenyor Sent Jacme que fe sens obres morta és, Jaume I, Cròn. 1. Posa Dionís què la nostra volentat naturalment vol bé, Eximenis Terç, c. 264. No deixa plegar virtut natural, mas fa que poch dura, Proc. Olives 76. Mas cascú pot açò creure, | que tal com tu est jo fuy, Cobles Mort. No deia mai que no, Oller Vilaniu 163. ¿Què vols dir, amb això? ¿Que em treus del quarto?, Oller Febre, ii, 183.—d) Introdueix proposicions-complements circumstancials de matèria. Si no és mort, no tardarà que muyra, Ausiàs March xcii. Déu ens guard que aquests animals tinguessin les proporcions que ara aparenten, Ruyra Parada 145. En aquest ús és freqüent en el llenguatge modern fer precedir la conjunció d'una preposició (de que, en que, a que) quan introdueix un complement d'un verb o adjectiu verbal que regeix la dita preposició. Y s'alaba de que és rich, Penya Poes. 22. Temerosa de que l'oratge pestilencial... pogués arribar a esmortuir..., Cases A., Poes. vi. (Aquest ús de preposició seguida de que es considera incorrecte).—e) ant. i vulg., S'usa a vegades repetida la conjunció que davant cadascuna de les oracions subordinades d'una sèrie, o es repeteix davant el verb després d'haver-se posat davant el subjecte. Vos deim e us pregam que vosaltres que triets en vostra ciutat aquels hòmens, doc. a. 1270 (Capmany Mem. ii, 35). Pregà'ns molt per Déus e per amor d'ell que nós que uolguéssem fer composició ab nostres hòmens, e que él que pogués parlar entre nós e éls, Jaume I, Cròn. 30.—f) Introdueix una oració com a complement d'un nom al qual se sobreentén un verb. No vull bellugar de por que es desperti [=de por que tinc que es desperti], Soldevila Fanny 158. I un diu:—Mal que no són cinglera avall! [=mal és que no són...], Sagarra Comte 157. L'espígol d'allà dalt ni es ven ni es lloga, | gràcies que salvi [=doneu gràcies que salvi] quatre brins del cuc, Sagarra Comte 207.
|| 2. Introdueix oracions circumstancials. a) De circumstància de temps. No hagueren caualcat l'esme de XX milles que ells encontraren en un bosch qui era molt spes, Jacob Xalabín 6. Eren a mitjan sopar que en Joan no havia dit paraula, Plana Sta. Mar. 18. Amb significat temporal és freqüent l'ús de que combinat amb un participi. E acabada que sia la obre..., de mà vostra volem sia transcripta, doc. a. 1479 (Col. Bof. xxvii, 140). Anaren a treure a Sant Pere de la presó, i, tornat que fou al camp..., lo blat quedà segat, Verdaguer Rond. 86.—b) De circumstància de lloc. ¿Serà als vaixells o al poble que es cala foc?, Canigó viii.c) De circumstància causal. Dixem-li que tornàs ab nós, que ab él uolien parlar sobre açò, Jaume I, Cròn. 25. En la tomba del moro | los cristians diuen missa, | que ja era mig cristià | qui en mans de moros moria, Canigó vii. I està trista, que sols ella | no pot veure els mars llunyans, Maragall Obres, i, 191.—d) De circumstància final. Dona Maria anà a la cort de Roma per mantenir son dret, e que nós... fóssem senyor de Montpesler, Jaume I, Cròn. 4. Posà-les nostre Senyor en lo firmament del cel que il·luminassen la terra e que senyorejassen lo dia e la nit, Serra Gèn. 4.—e) De circumstància consecutiva o modal. Tallaren gran res de la orta a llur guisa, que hanch no'ls exí null hom de la vila a contrastar, Desclot Cròn., c. 130. Mas l'alta amor honesta la té strita, | que no'n sentí sinó hun mouiment, Ausiàs March cii. El marit, empès per la vanitat, llançava que era un gust, Oller Febre, ii, 92. La pell li tremolava que ni moguda per vibracions elèctriques, Oller Llapis ploma 52. Se tira dalt es llit, i al punt uns roncos que el sentien de mitja hora lluny, Alcover Rond. vi, 100.—f) Condicional afirmativa. Pobra de mi, que ho pensés aixís!, Oller Pap. 63.—g) Condicional negativa. Yo no exiré que vós no iscau lo primer, Lacavalleria Gazoph. Y venga un bon pare-nostro... però sense deixar cap mot ni començar que en Juan no hagués acabat, Alcover Rond. xi, 116.
|| 3. Uneix els dos termes d'una comparació de superioritat o d'inferioritat. Era lo major, qui tota hora havia... bé set anys més que l'infant En Fraderich, Muntaner Cròn., c. 95. Dretura de rey és millor que larguesa de temps, Jahuda Dits, c. 2. Més val al cors lo vi que la aygua, Eximenis Terç, c. 304. La qual era a mi pus cara que la vida, Metge Somni iii. Aparegué a mi esser cosa piadosa... amar mon pare més que a persona altra alguna, Corella Obres 165. Més que un malvat, me sembla un foll poeta, Ramis Clar. 12. Els pagesos... viuen avui, doncs, una mica millor que anys enrera, Pla Pagesos 85.
|| 4. Introdueix una proposició que constitueix el segon terme d'una comparació d'igualtat o de semblança, el primer dels quals és introduït per tan, tant, tal, igual o una altra fórmula d'igualtat. L'azamant és tan forts en sa sequetat, que no'l pot lo foch fondre, Llull Felix, pt. vi, c. 3. Ara fets demandes a mi de tals coses que hauria obs gran acord al respondre, Desclot Cròn., c. 138. Enmalaltí en tant que no podia guarir, Eximenis Terç, c. 316. Els sequaços restaren tan esporuguits que, dels setanta, sols deu s'atreviren a eixir, Oller Vilaniu 254. Me'l cremaren igual que un escorpí, Sagarra Comte 162. Ara conec com he sigut aimada | per lo que enyoro [=per tant com enyoro] els ulls de l'aimador, Maragall Obres, i, 217.
|| 5. Introdueix el segon terme d'una indicació de diversitat (el primer de la qual s'introdueix per altre o més). Yo só de altre sentir que vós, Lacavalleria Gazoph. Quan un se troba sol a la muntanya, sens altra companyia que la dels faigs i dels avets, Massó Croq. 7. No li queda més remey que enamorar-se, Maura Aygof. 8.
|| 6. Introdueix un verb en forma subjuntiva amb valor d'imperatiu. Si tenen set, que en tinguen! prompte beuran, Canigó viii. Ara, que pensi el que vulgui i que em jutgi com li sembli, Soldevila Fanny 157.
|| 7. Uneix dues formes verbals que constitueixen una locució de valor imperatiu; poden estar totes dues en imperatiu de segona persona singular (corre que corre) o bé la primera en imperatiu i la segona en futur (corre que correràs). El sentit originari és d'imperatiu, però pràcticament tenen un valor intensificador de la narració i indiquen una acció continuada o reiterada. Un matí se n'hi va | refila que refila | el. cant de Gabriel, Verdaguer Flors Maria 94. S'escalfaven... la vella, resa que resa, | la jove mirant-se el fum, Costa Poes. 12. Y al fi esclafeix riu que riuràs, Guimerà Poes. 214. Flastomies i més flastomies, barbotega que barbotegaràs, Ruyra Parada 141. a) per anal., Es pot usar en lloc de les formes verbals una forma d'adjectiu repetida, per indicar la persistència de la qualitat que l'adjectiu significa. Catalina seca que seca, més llisa que una paret, Bol. Dim. 135.
|| 8. S'usa com a adv. i adj. de valor quantitatiu i ponderatiu, en to d'exclamació; pot unir-se amb el nom o adverbi regit directament o bé mitjançant la preposició de. Que bunica és la virtut! Que tonto sou vós! Que gran desitg tenen ells de ser lloats!, Lacavalleria Gazoph. Oh, sa concurrència! Si fos cosa fàcil desmenussar-la, què de tipos! què de variedats de carn batiada, Roq. 3. Que molt pot el mal exemple!, Penya Mos. iii, 51. Que blanch que és tot, Maria!, Cases A., Poes. 11. Que ho haguera estada de sanitosa!, Obrador Arq. lit. 63. Les parets, que llises! El conjunt, que hermós!, Ruyra País Pler 42. Ai, processó, i que et tornes | blanca i esgrogueïda!, Maragall Obres, i, 69.
|| 9. Introdueix i intensifica una frase interrogativa. Senyor rector, ¿que s'ha perdut per eixos boscos?, Verdaguer Rond. 71. Que ja és seu, aquest ninet?, Penya Poes. 86. Escolti: ¿que li escriu molt, l'oncle Francesc?, Oller Febre, ii, 96. I ara! ¿que va de bo?, Ruyra Parada 143.
|| 10. Repetit davant diversos noms o adverbis, indica alternància o diversitat. Que... que... equival a «els uns... els altres...» o a «tant... com...»Vos faç certs des que són en Ampurdà han perduts, que morts que presos, pus de CCC hòmens, doc. a. 1462 (Col. Bof. xxii, 199). Ni el metge ni el menescal... hi havien entès res: que sangoneres, que sangries, que pegats, que cataplasmes, que begudes, que creus, que oracions, res li havia fet res, Oller Fig. pais. 148. «A un camp, que petit que gran, [=tant petit com gran], no hi heu de deixar entrar aquestes bèsties» (Urgell).
|| 11. Precedit d'un adverbi, preposició o participi, forma una multitud de locucions conjuntives expressadores de les més variades circumstàncies: de temps (abans que, deprés que, sempre que, d'ençà que, fins que, etc.), de causa (per ço que, per tal que, etc.), de finalitat (per tal que, per ço que), de manera (en guisa que, en manera que, així que, etc), de condició (amb que, amb tal que), de concessió (per més que, encara que, malgrat que, jassia que, etc.), de privació (sens que, menys que), etc. Per als usos i exemplificació de totes aquestes locucions, vegeu els articles corresponents als adverbis, preposicions o participis que en formen la part principal (abans, després, sempre, encara, etc.).
    Var. ort.
ant. (no admesa actualment): qu'. S'usava davant mot començat amb vocal.
    Fon.:
(or., bal.); ke (occ., val.).
    Etim.:
del llatí quia com a substitut de quod, conjunció que en el llatí vulgar prengué gran increment en substitució de ut (desapareguda de l'ús parlat). La forma quia sofrí contaminació de les de relatiu quem i quid. La forma romànica que és un resultat d'aquestes interferències. Usada com a lligam entre dos termes de comparació (|| 3), té també relació amb el llatí quam.

1. QUÈ
Forma que pren el pronom relatiu que en l'ortografia moderna quan va precedit de preposició. (V. que, art. 1, || 3).

2. QUÈ pron. i adj. interr.: cast. qué.
|| 1. Pronom interrogatiu neutre, equivalent a quina cosa. a) En interrogacions directes. Mon fill, a què sots venguts?, Pere IV, Cròn. 113. ¿Què vols, fill meu?, Serra Gèn. 26. ¿De què serveix gastar més paraules?, Lacavalleria Gazoph. ¿Què resta, mare, d'aquell temps?, ¿què resta?, Costa Trad. 12. ¿Per què havia jo de contrariar les seves aficions?, Ruyra Pinya, ii, 9.—b) En interrogacions indirectes. Consirà en lo món, e maravellà's del món què és la raó per què és en tant torbat estament, Llull Sta. Mar. 60. Jo no'm sé la mia ànima què és en si mateixa ne quina cosa és, Llull Cont. 19, 21. Jo tinch en ma bossa no sé què, Lacavalleria Gazoph. Sabeu de què li prové...?, Verdaguer Flors Mar. 9.—c) lòg. Allò que constitueix o expressa l'essència d'una cosa (llatí quid). A conèxer què, tres mous ha: | lo primer en genra està | ... | per lo segon mou hom respon | ab l'espècia | ... | lo terç mou se fa per senyal, Llull Gatz. 227. Què en dues parts partit és, Llull Gatz. 575. Voler saber el què: voler saber l'essència, la realitat d'una cosa. Esser un gran què: esser una cosa molt important.
|| 2. ant. S'usava alguna vegada com a adjectiu interrogatiu (ús que actualment correspon a la forma quin). Ha Déus! E què gent és aquesta? Açò no són hòmens, ans són diables, Muntaner Cròn., c. 83. Mas què culpa tens tu en los mals que ell hage fet?, Vent. Pel. 10.
    Loc.
—a) Què va!: locució el·líptica de negació intensiva d'una cosa. Es reducció de la frase exclamativa «Què va a ser!» Hi ha també la fórmula què vol! (reducció de «què vol que sia!» o «què vol que faci!», etc.), usada amb el mateix valor (Gir.).—b) Ane què!: (dial. mall.) exclamació de gran intensitat, que indica el·lípticament una cosa enorme, inexpressable. Malayra el vestit hermós que me té esclava. Ane què! Jo en faré una de les meues!, Penya Mos. iii, 108.—c) Sense què ni per a què: sense causa racional (Val.).
    Fon.:
kέ (or.); (occ., val.); kə́ (mall., men., etc.); сə́ (Palma, Manacor).
    Etim.:
del llatí quĭd, mat. sign.

QUÉ
Llin. existent a Barc., Vilan. de la Muga, Mediona, Manresa, Pontons, Canonja, etc.
    Etim.:
grafia dialectal del llinatge Quer.

QÜÈ m.
|| 1. Quern, conjunt de quatre coses (Pego, Sanet, Alcoi). «Un qüè d'almeles»: conjunt de quatre ametlles.
|| 2. Moneda antiga que valia quatre diners (Al., Cocentaina).
|| 3. pl. Diners, riquesa en moneda (val.); cast. cuartos. Y guanyava tants qüens, que dhasta se féu riquet, Martí G., Tip. mod. i, 171. Estave a la darrera pruneta, sense collites i sense un qüè en tan mala anyada, Pascual Tirado (BSCC, viii, 247).
    Loc.
—a) No tindre un qüè: no tenir un cèntim, esser molt pobre (val.).—b) Faltar a algú dèsset qüens per a una pesseta: no tenir diners (val.).—c) Lo que faltava per a un qüè!: es diu quan compareix algú o alguna cosa que complica la situació, que fa nosa, que desbarata els projectes (val.).
    Fon.:
kwέ̞ (val.).
    Etim.:
forma de singular analògic extreta de qüens, contracció de qüerns (pl. de qüern).