Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. qui
veure  2. qui
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. QUI pron. rel. i interr.
I. pron. rel.
|| 1. Pot usar-se absolutament, sense antecedent, designant persones o coses personificades; cast. quien. a) Com a subjecte. Qui caritad a, no quer aqueles coses que sues són, Hom. Org. 2. La Barbaria és aytal, que qui haurà les marines sí haurà tota la Barbaria, Muntaner Cròn., c. 52. Qui té senyoria, és loat, e qui és desbost, és blasmat, Jahuda Dits, c. 3. Qui ha les dents dèbils menudes e clares és de breu vida, Albert G., Ques. 87.—b) Com a complement directe. Vós, Senyor..., vivificats e mortificats qui us volets, Llull Cont. 50, 4. Ets tu qui jo cerco, Carner Cofat 182.
|| 2. S'usa combinat amb l'article (el qui, la qui) introduint una oració substantiva en la qual el relatiu fa de subjecte o de complement directe; cast. que. Que los qui aquesta fe no tenen, no són hòmens, Pereç Sant Vicent 47. No confer al qui vol usar lo coit, Albert G., Ques. 41. Foren donats al qui portà la letra... XX florins, doc. a. 1478 (Ardits, iii, 3). Si el qui guerreja té ardiment, Picó Engl. 22. Flor del qui sent la bellesa, Salvà Poes. 23.
|| 3. S'usa combinat amb pronoms demostratius o indefinits (aquell qui, tothom qui, altre qui, etc.) que li fan d'antecedent; cast. que. E negú prod aicel qui caritad no a ab si, Hom. Org. 1 vo. Cel qui a caritad no red mal per mal, ibid. 2. E qual qui contra aquest manament farà, doc. a. 1296 (RLR, v, 91). Sien al soterrar d'aquell qui mort serà, doc. a. 1298 (Col. Bof. xl, 24). Si n'l havia algú que no u volgués fer..., que en aquell cas do un diner per la sua ànima, doc. a. 1368 (Col. Bof. viii, 194). Axí com cell qui ab ardent cor espera oyr cosa nova, Metge Somni iii.
|| 4. S'usa com a complement preposicional en les oracions de relatiu adjectives; cast. quien, que. Fossen servents de Déu a qui ell pogués lexar los béns, Llull Blanq. 1. Sia tengut de retre la dita roba... o lo valent de aquella al mercader de qui serà, Consolat, c. 186. Aquest diable de qui s'ha hom a senyar, Curial, ii, 11. Sou una encesa falla a la claredat de qui les leges ombres y defalts de les armes en nosaltres mirant se prenen esmena, Menaguerra Cavaller. Com arbre a qui les branques florides han romput, Atlàntida i.
|| 5. ant. S'usava en les oracions de relatiu adjectives, en substitució d'un que o de el qual emprats com a subjectes (construcció arcaica i avui considerada incorrecta, sobretot quan l'antecedent no és de persona sinó de cosa); cast. que. a) Amb antecedent de persona. Aquel seinor qui és seinor de tot lo món, Hom. Org. 6. Feya-ho en manera de castigament, en semblança de pare qui castiga son fiyl, Jaume I. Cròn. 1. Som poble del Senyor qui'ns ha creats, Pere IV, Cròn. 23. Ensenya com deu star la persona qui's confessa, Eximenis Conf. 6. A dona qui ha la criatura morta dins lo cors, Flos medic. 171. Amb Déu qui et crida te'n voles cap al cel, Verdaguer Idilis. S'estremien los negres cavallers qui les guardaven, Costa Trad. 11. Agar, la rosa púdica del Nil, | qui no s'adona del perfum que exhala, Alcover Poem. Bíb. 23.—b) Amb antecedent de cosa. Porta figura dels fols pensamentz de les cures d'aquest segle qui'ns destorben en oracions, Hom. Org. 4. La Verge gloriosa desamen e... li neguen la honor qui és en ella, Llull Cont. 295, 12. Pensats lo camí qui'ns serà pus segur, Muntaner Cròn., c. 89. Se fan totes les obres qui s'esdevenen en lo món, Pere IV, Cròn. 18. La fortuna... jamés sinó en coses qui'm fosen damnoses no'm fou lliberal, Corbatxo 28. De tots los meus peccats qui'm membren e qui no'm membren, Eximenis Conf. 6. Lo joch dels scachs, qui representa lo regiment e batalla humanal, Scachs 7. Veuràs l'ull blau de la mar | qui et guaytarà d'entre esculls, Riber Sol ixent 4.
|| 6. ant. s'usava a vegades com a complement directe, amb antecedent de persona. Abans vençrets aquells dos cauallers qui vets ací, Curial, ii, 11.
|| 7. Qui... qui...: s'usen correlativament per indicar la idea de ‘els uns..., els altres...’; cast. quien..., quien... Però sí n'hi romaseren, qui presos qui aturats, qui uns qui altres, de la companya del rey d'Aragó, bé cent o pus, Desclot Cròn., c. 135. Pagar totes les messions qui's faran, qui per menar del loch hon seran tro a la vila de Perpenyà, qui per cises e per taules e leudes, doc. a. 1309 (RLR, viii, 68). Tots los barons li faeren ajuda..., qui d'aur, qui de persones, Muntaner Cròn., c. 33. Anà fer una bastida, qui de tàpies, qui de fusta, ibid., c. 51. Desapareixent d'un a un els viatgers, qui acompanyat d'un home amb el fato a coll, qui deixant-lo arrimat en algun recó de l'hostal, Oller Vilaniu 22.
|| 8. Com qui...: a la manera que; cast. como quien, como si. Pesaua'ns tant com qui'ns ferís a punyades en les costes, Jaume I, Cròn. 162. La Verge y l'Infant s'ocultaren entremig de les garbes, mentres Sant Joseph feya com qui pastura la somera, Catalana, i, 92.
|| 9. ant. Qui (fes tal o tal cosa): encara que; cast. ni que. El bisbe d'Osca uench tro Almudéuer e aquí pres-lo malaltia, e dix que qui l'oceya no poria pus auant anar, tant era cuytat, Jaume I, Cròn. 404.
|| 10. ant., apareix usat alguna vegada com a complement directe amb antecedent de cosa. Prech-vos que yo la defena e us reta guardó de la honor qui huy nos hauets feta, Curial, ii, 11.
|| 11. dial. i ant., s'usa en lloc de la conjunció que (segurament per efecte de la confusió que també hi ha entre les formes qui i que de relatiu). Me ve un cobriment de cor qui cuyt esmortir, Curial, i, 27. Mas yo crech qui ells vos preen poch, Curial, ii, 11. Arruxa qui arruxa ab los colzos, Penya Mos. iii, 118. «Com jo en tenia, ja en duia, | d'aquell tabac maleït; | ara qui em som arrendit, | cunyat, dau-me'n una fuia» (cançó pop. Mall.).
II. pron. interr.
|| 1. Quina persona o quines persones; cast. quién. a) En interrogacions directes. Dix: Qui ha dexades acostar aquestes putanyones escèniques?, Genebreda Cons. 21. ¿Qui porà star que no se'n riga | d'aquestes noues?, Somni J. Joan 622. Y a tu, ¿qui et salva, oh niu de les nacions iberes?, Atlàntida i. ¿Per qui haig de pendre partit?, Vilanova Obres, xi, 259. ¿Qui els donarà a la boca llavors y tendres brins?, Orlandis Poes. 10.—b) En interrogacions indirectes. Li demenà qui l'avia amenat, Graal 63. No us conech ne sé qui us sots, Eximplis, i, 58. Vengué a ell la rabosa y demanà-li qui era ell, Faules Isòp. 1. Hala a veure qui té dits!, Penya Poes. 44.—c) En frases exclamatives. Qui de tos somnis trobàs la pau!, Guiraud Poes. 12.
|| 2. Esser qui: esser algú, tenir personalitat o autoritat per a fer alguna cosa; cast. ser quién. Qualsevol dels aludits, especialment... els Marquesos de Camps y de Fortuny, és prou qui per a pendre la iniciativa, Ricard de Sureda (Catalana, vi, 4).
|| 3. Qui sap!: locució de dubte o d'ignorància respecte d'una cosa; cast. quién sabe! Ja devia ésser clar. Quina pega!... Però... qui sap? No es veia pas gens de claror, Ruyra Parada 18. a) S'usa com a locució adverbial indicadora de cosa gran, encara que indeterminada o ignorada, en quantitat o en intensitat. Fulla de pàmpol que el vent hauria duta de qui sap on, Ruyra Parada 27. La nit, a ciutat, us crida amb qui sap les delícies artificials, Carner Bonh. 95.
|| 4. ¿Qui va? (i més complet: Qui va allà?): antiga fórmula amb què els sentinel·les demanaven als transeünts que declarassin llur identitat. En dir-los la posta «qui va allà», tenen obligació en continent de respondre: «Amichs», Moradell Prel. 54. a) Donar qui va: dirigir la paraula a algú en passar, per saludar-lo, per demanar-li noves, etc. (Men.). «Ha passat es meu cosí i no m'ha dat qui va»: no m'ha saludat, no m'ha dit res (Ciutadella).
    Fon.:
(en tots els dialectes).
    Sinòn.
(en certs dialectes): quin, quina (vegeu aquest article).
    Etim.:
del llatí quī, mat. sign.

2. QUI adv. (dial. i vulg.),
reducció de aquí. Entra Biel y ab un bastonet tira per qui enllà una bomba de paper, Vilanova Obres, xi, 11. Ho dexaré per a su qui, Penya Mos. iii, 188.