Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  rancor
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

RANCOR (ant. també rencor). f. o m.
Odi tenaç, ira inveterada envers d'algú; cast. rencor. No façau que en ma ànima entre tristícia ni rencor ni algun desplaer qui sia contra vós, Llull Blanq. 4, 13. Algunes vegades se'n eseguiren pleyts, conteses, rancors et ires, doc. a. 1319 (BABL, xii, 287). Estaven ensemps los uns prop dels altres, tota rancor e inimicitia oblidada, Metge Somni iii. Amb sos ulls al lluny il·luminats pel rancor, Pons Com an. 157. D'altra banda, el text conté un rancor, un caliu de rancor inextingible, Pla Rus. 278.
    Fon.:
rəŋkó (or., bal.); raŋkó (occ.); ɾeŋkóɾ (val.).
    Var. ort.
ant.: renchor (Muntaner Cròn., c. 280); ranchor (Genebreda Cons. 49); ranquós (pl., =rancors) en un doc. segle XV, ap. Priv. Ordin. Valls Pir. 220.
    Etim.:
pres del llatí rancōre, mat. sign.