Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  recte
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

RECTE, RECTA adj.: cast. recto.
|| 1. Que no té desviació en tot el seu curs o extensió. Los carrers y casas són espaciosas y rectas, López Rel. 51. La recta línia de son nas i l'airosa ondulació de sos llavis, Pons Com an. 28. Línia recta (i substantivat Recta, f.): la línia que té tots els seus punts en una mateixa direcció. Recta via: (ant.) pel camí dret, directament, sense voltar gens. Se'n va anar recta via a la ciutat d'Aquisgran, Boades Feyts 261. En línia recta: sense cap desviació. Com si fos en línia recta | descendent del rey Sessostris, Aguiló Poes. 175. Budell o intestí recte (i substantivat, Recte, m.): la darrera part del budell gros, des del còlon fins a l'anus. a) usat adverbialment: Tot dret. Anant-se recte cap a casa, Vilanova Obres, iv, 40.
|| 2. geom. a) (Angle) format per dues línies que s'intersecten formant una obertura equivalent a la quarta part del cercle.—b) Que té l'eix o les arestes perpendiculars a la base. Un cilindre recte, Un prisma recte, etc.
|| 3. gram. Cas recte: el nominatiu.
|| 4. fig. Conforme a la veritat o a la llei moral. Portant veu de tots seguint juhí recte, Passi cobles 79. Tu m'as donat disposició recta, Ausiàs March cv. Un jutge molt recte y homo de bé, Ignor. 14. Amb la sinceritat dels homes rectes | sovint la malvolença es disfressà, Alcover Poem. Bíbl. 84. a) Sentit recte d'un mot: el sentit primitiu, no figurat o translatici.—b) Recte ús dels mots, de les lletres, etc.: l'ús correcte, conforme a les lleis del llenguatge.
    Fon.:
rέktə (Barc.); rέ̞kte (Val.); rέ̞ttə (Palma).
    Etim.:
pres del llatí rectum, mat. sign.