DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ROMANÇ (ant. escrit també romans). m.
|| 1. Llengua romànica (per oposició a llatí, a àrab, etc.); cast. romance. Per so car lo vostre servidor... sia romansador d'aquesta obra d'aràbic en romans, Llull Cont. 352, 30. E uol tant dir en romans, que qui uol uenir aprés d'él, leyx la sua uoluntat per la sua, Jaume I, Cròn. 1. Ell entenia bé nostre romanç, doc. a. 1309 (Finke Acta Ar. 768).
|| 2. a) Narració de les aventures d'un heroi; cast. romance. De les proeses e cavalleries pogra hom fer major romans que no és aquell de Jaufre, Muntaner Cròn., c. 116. No tinga ne sofira que y sien legits romançes o libres de les vanitats mundanes, Arn. Vil. i, 231. En loch de oracions me socorria de romansos en francès, Corbatxo 77. Axí com les faules de Lançalot e de Tristany ni'l romans de la Guineu, Canals Carta, pròl.—b) Narració de la vida d'un personatge popular o famós entre el vulgus pels seus fets; cast. romance. En aquest sentit, s'usa vulgarment la forma romanço. Romanso dels horrorosos crims i la sentència del Llarg, Caselles Mult.16. Que en deu haver llegit, de romansos!, Vilanova Obres, xi, 255. Cantar romanços: cantar poemes narratius sobre la vida de personatges famosos, sobretot en les fires i festes de poble. Romanç de cec: narració en vers de fets popularment famosos, que els cecs solen recitar o cantar a les festes de poble.
|| 3. Composició versificada amb els versos parells assonantats; cast. romance. Feya romansos humorístichs, Aguiló Poes. 170.
|| 4. fig. Conversa, assumpte, etc., que resulta impertinent, enutjós, que no interessa; cast. cuento, canción. Me'n vaig a sopar; no estich per més romansos, Vilanova Obres, xi, 15. No em té de venir ab romansos, Vilanova Obres, iv, 12. Sense ficar-mos en romansos, diendes ni preparaments, Pascual Tirado (BSCC, ii, 46).
|| 5. fig. Tracte il·lícit, però no públic, de caràcter sexual (or.); cast. lío. «El noi té un romanço a Barcelona». a) Dona que sosté relacions il·lícites amb un home (Camp de Tarr.); cast. pendejo.
    Fon.: rumáns, rumánsu (or., men., eiv.), románs, románso (occ., val., mall.).
    Intens.: romancet; romançot.
    Etim.: del llatí romanĭce ‘romanament’, és a dir, ‘en la llengua de Roma o derivada del llatí’.