Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  rost
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ROST
|| 1. adj. (f. ROSTA) ant. Rostit; cast. tostado. Fort és bo | qui pot hauer moltó, | coniylls ab salsa rosta | bons són si trop no'ns costa, Mariners 2. Bullir en rost: seguir bullint una cosa quan dins l'olla ja no queda gens d'aigua (Empordà).
|| 2. adj. Que fa pendent, de superfície inclinada; cast. pendiente, escarpado. «Val més anar en galera | tot es temps que un homo viu, | que haver de llaurar d'estiu | a lloc rost i amb poca terra» (cançó pop. Mall.). L'ome qui puja a l'auta e rosta muntanya, Llull Dem. 96. La muntanya era tan rosta que no podien fogir a cavall, Desclot Cròn., c. 72. Ne pot estar l'aygua dins un loch rost, Ausiàs March, vii. Tan rosta e tan forta era la roca de la muntanya..., que com fom al cap dessús, totes les çabates nos foren esquinçades, Pere IV, Cròn. 137. El camí era rost i mal pujador, Ruyra Parada 29.
|| 3. m. Terreny que té un pendent considerable, que hi fa de mal pujar (Vall de Ribes, Garrotxa, Empordà, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Camp de Tarr., Bal.); cast. escarpa, declive. Se'n devalla per un rost, Aguiló Poes. 25. Jauen per aquells rostos a milers, Verdaguer Exc. 18. Y corren y s'empenyen | y rost avall se llancen, Collell Flor. 76. Aquella gent cansada pujant un aspre rost, Costa Trad. 178. Y au!, rostos amunt, a despertar la llebre!, Oller Fig. pais. 29. S'escorrien rostos avall, Casellas Sots 15.
|| 4. m. Inclinació, desviació de la línia horitzontal; cast. declive, inclinación. Dues filades de pedres per ço que haja bon rost, doc. a. 1445 (Arx. Gral. R. Val.). No aprofitant el rost de las teuladas del boer, Soler Agric. 25. El camí du molt de rost, Penya Poes. 159.
|| 5. m. Rusticitat i entercament que prenen certs objectes per efecte de la mullena i salabror de l'aigua de mar (Cadaqués, ap. BDC, xiv, 60).
Rost: llin. existent a Pau, Ventalló, Vilafant, Vilajuïga, Salomó, etc.
    Fon.:
rɔ́st (or., occ.); rɔ̞́st (bal.).
    Etim.:
en l'accepció || 1 ve evidentment del germànic raustian, ‘torrar’, ‘rostir’. En les altres accepcions és dubtós, però probable, que tingui el mateix origen, segons l'opinió de J. Brüch (ZRPh, xl, 321) no admesa per Meyer-Lübke REW3 7098. Les raons que addueix Brüch i la comparació amb tost per a l'explicació semàntica no són infundades; a més, cal tenir present que la idea de rostit s'aplica realment a terrenys difícils, mals de pujar, i és fàcil aplicar la mateixa idea al terreny molt pendent, que presenta aquestes dificultats. El mateix cal dir del provençal antic raust, que presenta la mateixa duplicitat de significats que el català rost.