DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. RUCA f.
|| 1. Somera jove (val., bal.); cast. pollina.
|| 2. Somera adulta (or., occ.); cast. burra.
|| 3. Dona rude, grossera d'enteniment; cast. burra.
|| 4. pl. Pèls curts que creixen en el clatell; cast. tolanos. ¿Que et penses que crio ruques al clatell?, Vilanova Obres, iv, 65. Traure les ruques del clatell, a algú: deixondir-lo, escarmentant-lo o instruint-lo per l'experiència (val.). Tenir poques ruques, o No tenir ruques: no fer compliments, esser enèrgic en el parlar i en l'obrar (Mall.).
    Fon.: rúkə (or., bal.); rúka (occ., val.).
    Etim.: de ruc, per feminització.

2. RUCA f. (usat sovint en pl.: ruques)
|| 1. Planta crucífera de l'espècie Eruca sativa, de fulles lirato-partides, flors blanques o grogues amb venes violades, i llavors comprimides; les fulles agraden als conills, i amanides es mengen com a ensalada per les persones; cast. oruga. Ruques: Ruqua, pro illa erba: Eruca, Esteve Eleg. q 5 vo. Lo morritort, la ruca, la sanguinària, Agustí Secr. 77. a) Ruca pudenta: crucífera de l'espècie Eruca vesicaria, de fulles pinnatífides, flors blanques, grogues o blavenques, amb el calze pilós i vesiculós a la maduresa del fruit (val.).
|| 2. Planta crucífera de l'espècie Diplotaxis muralis, de tronc fullós a la base, fulles peciolades, flors grogues; es fa per les vores de camins i llocs incultes (Tarr.).
    Fon.: rúkə (or., bal.); rúka (occ., val.).
    Etim.: del llatí erūca, mat. sign. ||1, amb la e- inicial eliminada potser per adaptació al mot ruca art. 1.

RUCÀ, -ANA adj.
Pertanyent o relatiu al ruc. Pèl rucà: a) Pèls llargs i desiguals que tenen els rucs en néixer.—b) Pèls que certs infants tenen al front quan neixen i que després els cauen (mall.).—c) Barba incipient, pròpia d'adolescents (mall.). Dexem anar aquests pèls; encara el té rucà, y passa des vint-y-cinch, Maura Aygof. 166.
    Sinòn.: (de pèl rucà, c): pèl moixí.