Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  sofrir
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

SOFRIR (i ant. soferir i soferre). v. tr.
I. ant.
|| 1. Tenir una cosa al damunt; suportar el pes o càrrega d'una cosa; cast. sostener, soportar. Si tu es lo fil de Déu, laxa't cader en aual, que los teus àngels ti soferan e no't faràs mal, Hom. Org. 6. Caualcam-lo en una bèstia, e un escuder que li sofrís lo cors, Jaume I, Cròn. 27. Si les parets són tals que no pusquen sofrir desús obra noueyla..., mas bé sofferien aquell que ja tenen e soferen, Cost. Tort. III, xi, 10. D'armes..., aquelles que són per a la guarda de son cors deu-les portar et usar per tal que les puga mils soferir quan serà mester, Pere IV, Cavall. 26.
|| 2. Recolzar, fer que un suport sostingui un pes; cast. apoyar, reclinar. Lo Fill de la Verge no ha en què pusqua soferir lo cap, Serra Gèn. 225.
|| 3. refl. Sostenir-se, mantenir-se dret, sense caure; cast. sostenerse. Si la paret no era tant àvol e tan frèuol, que sens aquell adop o reparament no's pogués sofrir, Cost. Tort. III, xi, 9. a) fig., Conservar-se, sostenir-se sense morir o sense esser vençut. Uós donau a nós ab què'ns puxam soffrir tro que uós presa la haiats, Jaume I, Cròn. 199.
|| 4. refl. Reprimir-se, abstenir-se d'una cosa fent-se violència; cast. contenerse, reprimirse. E aquestes paraules dites, soffriren-se del dol, que no'l faeren, Jaume I, Cròn. 68. Per res no'ns en anem menys de llengua; soffiram-nos anuyt, e a l'alba ferrem en ells, Muntaner Cròn., c. 122. Més val que yo me'n sofira, pus que a vós plau, Graal 117.
|| 5. Concedir ajornament, dilació d'una cosa a fer; cast. conceder plazo. lo pregé-li que me'n donàs lo delme, e él dix mi que lo'n soferís tro a l'altr'an, doc. a. 1242 (Pujol Docs. 16).
II. || 1. Resistir una situació difícil, sense deixar-se'n dominar; cast. sufrir, soportar. Era magre per la gran penitència que sofferia, Llull Felix, pt. i, c. 8. Nós perdem aquella aygua..., e veem que açò no poria sofferir la ost, Jaume I, Cròn. 70. Que vingués tost, que Alguer sofferia gran destret, Pere IV, Cròn. 305. Si la vertut del malalte ho sofer..., fasse la sagnia, Alcoatí 38 vo. Plena de seny, no's pot ben soferir | vida y dolor sens perdre algun spay, Ausiàs March xxvii. Molt hom de bona vida sofer pobresa, malalties, Metge Somni i. Sofrir lo cor, a algú: (ant.) tolerar, consentir a una cosa. E a don Sanç Péreç de Pomar no li poch soffrir lo cor que s'aturàs, e començà a fugir, Jaume I, Cròn. 41. a) fig. Admetre una limitació, esmena, dubte, etc. Lo vostra elecció és molt clara, que no sofir disputa, Tirant, c. 480. Esta fahena no sofir dilació, Villena Vita Chr., c. 82
|| 2. Tolerar, permetre, no impedir (allò que caldria o es podria evitar); cast. tolerar, permitir. Facen mal e uós sofrit-los cobertament, doc. a. 1251 (Pujol Docs. 26). ¿Com avets pogut soferre que jo sia romàs sobre la terra, desobedient a Vós qui sots tan gran?, Llull Cont. 4, 13. Per paciència de les parts que'ls o soferen, Cost. Tort. III, i, 22. Lo rey volch-li besar la mà, mas no ho sofferí lo Papa, Muntaner Cròn., c. 24.
|| 3. Rebre, experimentar en si mateix un mal, una cosa dolenta o molesta; esser-ne víctima; cast. sufrir, padecer. Dolor e treball e pena t'és aparellat a soferir per tots temps, Llull Cont. 1, 21. Sien satisfets de tots lurs maltrets e encara de tot dan e tot destric e de tota messió que ells sufferta hauran, Consolat, c. 54. Volch sufrir mort e martiri, doc. a. 1373 (Col. Bof. xl, 162). Si la un membre sofir mal, los altres se'n complanyen, Eximenis Reg. 43. Mai un furt de nosaltres han sofert, Alcover Poem. Bíbl. 52. a) amb complement directe de persona: Admetre la companyia o els fets d'una persona que molesta. Dóna a nós exemple que nós deuem sofrir nostres enemigs, Hom. Org. 6 vo. Cauayler qui sofira ni mantenga cauayler traidor, Llull Cavall. 15. No poder sofrir algú: veure'l amb molt de disgust, no poder-hi conviure.
|| 4. absol. o intr. Esser afectat d'un dolor o molèstia física o moral; cast. sufrir. Oh Dona en cuy és tota ma sperança, | e qui sofrist per la mia salut, Febrer Par. xxxi, 80. Sufresch com un condemnat, Roq. 35. Ta sort y glòria va ser sufrir y vèncer, Costa Poes. 60. «Aquest home fa molts anys que sofreix».
|| 5. Esser sotmès (a una prova, dificultat, canvi, influència, etc.); cast. sufrir. Aprés, sofferint naufraig, est vengut en aquest regne, Tirant, c. 336. Acordarà que es municipals sufresquen un examen, Roq. 35. Els cossos materials disminuexen de grossària quant se refreden... L'aygo també sufreix aquesta disminució, Penya Mos. iii, 60. Sa cara sufrí una espècie d'erupció, Galmés Flor 50.
    Refr.

—«Qui no sap sofrir, no sap regir»: significa que per a exercir funcions de govern cal esser tolerants.
    Fon.:
sufɾí (pir-or., or., occ., bal.); sofɾí (occ., mall.); sufɾíɾ (val.).
    Conjug.:
normalment segueix el model de partir, però el participi passat normal és sofert. En català antic hi havia formes especials de conjugació, que apareixen indicades en el paradigma adjunt.
taula 

    Etim.:
del llatí vg. *sufferīre (clàssic sufferre), mat. sign.