Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  subjecte
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

SUBJECTE (i ant. subject i subjet): cast. sujeto.
I. adj. (f. -ecta)
|| 1. Sotmès a l'acció d'algú o de quelcom que n'impedeix la separació o el moviment. Los lligaven..., y anyells, ovelles, moltons, axí subjectes, no se movien, Costa Agre terra 10. Duya una bufanda... ab los becs subjectes ab una agulla, Galmés Flor 21.
|| 2. Sotmès al poder o domini d'algú, d'alguna cosa. Los prelats e'ls prínceps... són sobjects a la majestat apostolical, Llull Cont. 366, ii, 8. Axí tots los subjects a la reyal dignitat... deuen regonèxer que u han del rey, Scachs 101. Veus-me a vostre manament y a vós subjecta, Coll. Dames 1007. Semblava tenir subjecta a la noia a una sèria confidència, Vayreda Puny. 262. a) absol. Obligat a un servei assidu. Y en tostemps seruir-les humils hi subjectes, Proc. Olives 1716.—b) m. Súbdit. Los regidors del poble, qui governaven bé segons Déu, no solament a ssi mateixs, mas los altres subjectes, Sermons SVF, ii, 5.
|| 3. Sotmès a una necessitat o cosa inevitable, a una contingència. Covén-se que aquells qui són en paradís, que per tots temps sien sobjects a loar-vos e a beneyr-vos, Llull Cont. 59, 15. La renda... si està subjecta a raduir-se de prompta o a perdre's del tot, doc. a. 1704 (Hist. Sóller, ii, 885). Los engegà del Paradís..., los deixà subjectes al trebay y al sufriment, Penya Mos. iii, 83.
II. m.
|| 1. El qui és sotmès a una operació física, a una experiència, a un tractament curatiu, etc. Lo cors humà és subiecte en cirurgia, Cauliach Coll., pròl.
|| 2. a) Persona, especialment considerada en relació al seu capteniment. Bon subjecte: bona persona. Mal subjecte: persona dolenta. Al cap i a la fi és un bon subjecte, Oller Vilaniu 312.—b) Qualsevol persona indeterminada, especialment quan parlam d'una persona de la qual no sabem o no recordam el nom. En falta de subjectes de calitat, pugan y degan nominar altres collegiats, doc. a. 1688 (Col. Bof. xli, 402). Aquest subjecte ha estat aquí, Vilanova Obres, iv, 51. En fosquejar aixina el subjecte que s'encontra li siga lo més conegut, es passa sense dir una paraula, Martínez Folkl. i, 53. a) vulgarment, el mot subjecte té un matís despectiu. Aquest subjecte mos surt dissapte passat demunt es paperot republicà, Aurora 226.
|| 3. filos., Allò de què pot afirmar-se una qualitat, atribut o relació. Subject és açò que sta dejús a accident, axí com home desots córrer, e ferre desots scalfar, Llull Am. 397. En axí com la substància qui és subject en aquest món als accidents, en axí en l'autre seggle seran los hòmens subjects a glòria o a pena, Llull Cont. 159, 14. La bonea conserua l'esser e la gulositat la corromp, emperò en un subject mateix són, Llull Gentil 36. Alguna forma no's corromp sinó per actió de son contrari o per corrupció de son subject, Metge Somni i. Algú no sap del saber lo subjecte: l'ànima és, e sol sabem l'effecte, Ausiàs March cxiii.
|| 4. a) lòg., Allò sobre què és fet un judici, de què la proposició és una caracterització o designació.—b) gram., El mot o grup de mots que designen allò de què és afirmada o predicada alguna cosa, i al qual està subordinat gramaticalment el verb.
|| 5. a) Activitat pensant (oposat a objecte); l'ésser que té consciència de si mateix.—b) Capacitat anímica o vital. Aquesta doctrina acomodada a la capacitat dels chichs y gent ignorant... puix no tenen subjecte per a més, doc. a. 1595 (ap. Aguiló Dicc.). Se veu que és de flach subjecte; aquesta criatura l'heu de cuydar, M. Genís (Catalana, vi, 30).
    Fon.:
subʤéktə (Barc.); supʧέ̞kte (Val.); suʤέ̞ttə (Palma).
    Var. form.
ant.: subjech (La causa agent, e lo instrument e lo subjech, Quar. 1413, p. 103).
    Etim.:
pres del llatí subiĕctum, ‘posat sota’, ‘sotmès’.