Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. to
veure  2. to
veure  3. to
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. TO m.: cast. tono.
|| 1. Grau d'elevació del so, que depèn de la major o menor rapidesa de les vibracions del cos sonor. Donar el to: fer sentir un so de determinada elevació perquè els músics o cantants, sentint-lo i imitant-lo, puguin graduar llur veu o llurs instruments. Agafar el to: copsar el grau d'elevació d'una nota o notes musicals per a cantar o sonar d'acord amb aquella elevació. Posar a to: fer que un instrument musical tingui graduats els seus sons d'acord amb els altres o amb una determinada elevació del so.
|| 2. Interval entre dues notes musicals consecutives que està aproximadament en la proporció de 9 a 10. «Entre el fa i el si hi ha tres tons». En el art del cant pla hy ha huyt tons regulars hy huyt yregulars, Ars Cantus Plani (ap. Ribelles Biblgr. 30). Mitg to: Hoc Semitonium, Lacavalleria Gazoph.
|| 3. Cadascuna de les escales musicals que es formen partint d'una nota inicial diferent, la qual determina la distribució dels intervals majors i menors. To major: l'escala que té dos tons o intervals majors entre la nota fonamental i la tercera. To menor: l'escala que té un to i un semitò entre la nota fonamental i la tercera.
|| 4. Inflexió o modulació de la veu en tant que expressa els diversos sentiments de l'ànima. Pujar de to: parlar amb més força o arrogància que abans. Baixar de to: parlar amb menys arrogància que abans. Ab molt bon to se li'n fo dit que'n devia sa reyal altesa haver mirament, Boades Feyts 444. Haurem de prendre es to humorístich, Roq. 17. Torna a cridar ab to més resolut, Vilanova Obres, iv, 15. En to de reny i posats de jutge, Pons Com an. 86. «Hola, Tianet», va dir en to familiar, Ruyra Parada 28. Ell ab to despectiu les havia motetjats de beneyts, Galmés Flor 32. a) per anal., Manera d'escriure en tant que expressa els diversos sentiments. «El to d'aquesta carta és ofensiu».
|| 5. Maneres, capteniment en societat; grau de major o menor elevació que s'atribueix a la manera d'obrar en societat. La gent de bon to (o simplement de to): la gent considerada distingida. Paraules de mal to: paraules poc decoroses o no admeses en bona societat. Donar-se to: donar-se importància davant la gent. Llavò volgueren dar-se lo de senyors, Roq. 36. Sa gent de to axí matex ja comensa a dir-li Carnaval, Ignor. 34. Quan els vells majordoms, cotxers i lacais moriren, i aparegué el xofer, la baixa del to fou molt explícita, Pla Rus. 46. Donar el to a una societat, a una empresa: fer-la aparèixer en tal o tal grau d'elevació, de criteri, etc.
|| 6. Grau d'intensitat o de vivesa d'un color. Es destaca dels tons daurats del celatge, Massó Croq. 20. Una brosta de llorer... ab sa fulla de to metàlich y apuntada forma, Costa Horac. 33. Era una estància de tons grisos, Rosselló Many. 74. Semblaven les poncelles... per a sa cera llapis en innombrables tons, Carner Lluna 113.
|| 7. en medic., Estat del cos o d'una part del cos quan acompleix les seves funcions amb el vigor que pertoca.
|| 8. Corda on van lligades les nanses de pescar quan es calen en colla (Vilan. i G.).
    Loc.
—a) Sortida de to: acudit o frase extemporani, inoportú, mancat d'equilibri.—b) Fer el to cerdà: fer el desentès (Empordà).—c) Sense to ni so: sense motiu raonable. Eren aficionats a gastar sense to ni so, Roq. 32. No crech que sies tan fluix d'enteniment que sense to ni so te poses a riure, Penya Mos. iii, 143.
    Fon.:
tɔ́ (or., occ.); tɔ̞́ (val., bal.).
    Intens.:
tonet, tonàs, tonarro, tonot.
    Etim.:
del llatí tŏnus, mat. sign. |||| 1-3.

2. TO
Llin. existent a Cantallops, Berga, Manresa, Prats de Ll., etc.

3. TO ant.
grafia aglutinada de t'ho (compost del pronom personal te i de la partícula pronòmino-adverbial ho). No to tolré ne ten tolré, doc. a. 1081 (RLR, iii, 279).